Público
Público
Únete a nosotros

La protecció efectiva, deures pendents en el primer aniversari de l’arribada de l’Aquarius a València

Han passat 365 dies des que van atracar al port de València les tres naus de la flotilla de l'Aquarius que traslladaven 630 persones rescatades en alta mar. Les organitzacions pels drets humans adverteixen que el Govern espanyol encara no ha complert el seu compromís de concedir-los la protecció efectiva.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

L'Aquarius. EFE

Yakob és una de les més de 2.300 persones que van formar part del dispositiu encarregat de donar la benvinguda al port de València a les tres naus de la flotilla de l'Aquarius. A través de la pàgina web de la Generalitat Valenciana es va inscriure com a voluntari i va ser cridat per ajudar en les tasques d'acolliment lingüístic. Natural de la ciutat siriana d'Homs, Yakob compta amb l'experiència d'haver passat per una situació semblant uns anys enrere. Després de ser rescatat en aigües mediterrànies i passar durant mesos per diferents camps de persones refugiades a Grècia, el jove va arribar a finals de 2016 a l’Estat espanyol a través del programa d'acollida. Actualment resideix a València i té reconeguda la protecció subsidiària. "Em va fer molta il·lusió poder participar en la rebuda. Va ser com tornar un favor", reconeix un any després.

Perquè, tot i que han passat dotze mesos, l'operació "Esperança Mediterrània" segueix intacta en la consciència col·lectiva. Era el matí del diumenge 17 de juny de 2018 i enrere quedava un llarg viatge de vuit dies i set nits per a 630 persones que havien estat rescatades en alta mar. Un viatge prolongat després de la vergonyosa decisió dels governs d'Itàlia i Malta de negar-se a autoritzar el desembarcament del vaixell operat per Metges Sense Fronteres i SOS Mediterranée.

Massoud és una de les persones que va viatjar a l'Aquarius. Forçat a fugir a causa dels atacs de Boko Haram a la seua regió de Nigèria, el seu relat remet a l'horror viscut a Líbia, on les històries de segrest, explotació i violència s'amunteguen amb total impunitat. Abans de poder pagar el seu rescat i pujar a un bot de goma, Massoud va viure sota les brutals amenaces de les bandes criminals conegudes com Asma Boys. Els seus dos anys a Líbia són recordats a colp de robatoris, abusos i treball en situació d'esclavitud (conta que arribava a treballar 18 hores al dia).

Va ser testimoni de la caiguda a l'aigua de desenes de persones a la inestable embarcació en la qual s'havia muntat per afrontar la ruta més mortífera del món. Ja a bord de l’Aquarius, abarrotat i per sobre de la seua capacitat, Massoud rememora les hores més exhaustes davant la falta d'aigua i de menjar mentre alguns estats de la Unió Europea tancaven els seus ports amb pany i clau. Actualment, aquest jove porta a terme el seu itinerari d'inclusió a la ciutat de València, aprèn llengües i vol obrir-se pas en el món de la fusteria.

Com en la història de Massoud, la de Simone Nzubechi s'inicia també amb la recerca de millors oportunitats. Natural de l'estat d'Abia, al sud-est de Nigèria, les intenses lluites que s'emmarquen en el conflicte de Biafra van ser determinants per emprendre la fugida. Segrestada per grups armats, Simone rememora un llarg viatge en furgoneta sense el coneixement de la destinació. "Només vèiem passar desert", narra. A Líbia va viure atemorida i es va trobar amb una situació dramàtica. Explica que es va quedar molt sorpresa al veure xiquets amb armes que els donaven instruccions i els forçaven a treballar durant tot el dia al camp. "La gent plorava, i si ploràvem ens pegaven més, i a les dones embarassades les retenien per vendre-les; hi havia violacions".

Quan Simone va posar els peus a València, el primer que els sanitaris van fer és traslladar-la a l'hospital. El seu estat era vulnerable després de viure el trencament de l'embarcació en la qual viatjava i a la qual havia arribat després d'escapar d'aquell escenari asfixiant que han denunciat reiteradament organitzacions internacionals. Encara avui presenta en diferents parts del seu cos les seqüeles visibles del contacte del combustible sobre la seua pell i les cremades produïdes pel sol. Després d'una llarga recuperació, Simone assegura trobar-se a gust a la capital del Túria; el seu desig és el d'aconseguir una feina i tenir una vida normal amb la seua família.

I el compromís de recepció?

A la mateixa sala en la qual Massoud i Simone han reviscut la seua travessia, conversem amb l'advocat Jaume Durà, que és el coordinador de la Comissió d'Ajuda al Refugiat (CEAR) al País Valencià. Dos cartells emmarcats sobre la paret ens recorden que "Nosaltres també vam ser emigrants" i el clamorós "No a la guerra". Durà és contundent: un any després de l'arribada de l’Aquarius, des de l'entitat continuen reclamant que l'Estat complisca el seu compromís amb les persones que necessiten protecció efectiva. És una reivindicació extensible a les persones arribades amb l'Open Arms: el dret a l'estatut de refugiat, la protecció subsidiària o una protecció per raons humanitàries o excepcionals.

Durà alerta que, en cas de no concedir aquesta protecció, es podrien quedar en situació irregular i acabar en centres de detenció (CIE), una possibilitat que es ve advertint des de fa mesos. "Seria una incongruència i una vulneració clara dels drets fonamentals el fet de rescatar persones en alta mar perquè finalment siguen expulsades", expressa l'advocat.

A la seu de la ciutat de València, situada al districte de l'Olivereta, l'entitat atén en procés de segona fase més d'una trentena de les persones que van arribar amb el vaixell, tot i que en mesos precedents n’havien estat més. Segons les últimes dades oficials, llançades en resposta parlamentària pel Govern espanyol al febrer d'aquest any, 73 de les 630 persones que van arribar a València aquell dia haurien abandonat o renunciat al procés. Al desembre, el mateix govern informava que 365 persones havien estat traslladades a recursos d'acollida del Sistema Estatal mentre que altres 52 van acabar en recursos de la Generalitat Valenciana. 73 eren menors estrangers no acompanyats dels quals es va fer càrrec el govern autonòmic. Cal recordar que 80 persones ja van demanar ser traslladades a França de bon inici.

S'imposa la política Salvini

L'episodi de l'Aquarius va significar una reconciliació inèdita del Govern espanyol amb les seues obligacions en matèria d'ajuda humanitària i dret internacional. Pedro Sánchez, que acabava d'arribar a la Presidència del Govern després de la moció de censura, va convertir l'acollida en un símbol del que podria ser un nou temps en matèria migratòria. Al seu torn, Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, enaltia l’"onada de solidaritat" que havia protagonitzat la societat valenciana. El cert és que una quantitat molt important d'alcaldes de tot l'Estat van oferir obertament les seues ciutats per acollir el vaixell. I així ho van fer també alcaldes de ciutats italianes com Nàpols o Palerm, en una actitud que contrastava amb la del recent nomenat ministre d'interior italià, Matteo Salvini, que davant la crida d'auxili, va marcar la seua posició davant la Unió Europea de no permetre que cap vaixell de cap ONG arribara a Itàlia.

No obstant això, l'esperit de l'Aquarius no va tenir massa continuïtat en el temps. Durant les setmanes posteriors, el Govern espanyol sí que va permetre el desembarcament d'altres vaixells que rescataven persones però la política de Sánchez va virar amb el pesquer Nuestra Madre de Loreto, que va rescatar 12 persones a finals de novembre, i que va topar amb la negativa de l’Estat espanyol. De fet, el Govern de Sánchez apuntava ara que Líbia era un port segur, una cosa que contradeia les pròpies actuacions anteriors i que xocava de ple amb els informes de les ONG sobre la situació a Líbia. Després de deu dies de bloqueig i negociacions, el pesquer de Santa Pola va acabar portant les dotze persones a Malta. Havia estat l'Aquarius un colp d'efecte orquestrat per Pedro Sánchez? El mateix Estat que va acollir l'Aquarius convidava ara a desembarcar al país on se subhasten els immigrants?

De l'acollida a la negació i, finalment, a la retenció de vaixells com l'Open Arms o el Aita Mari. L'escenari va canviar sobtadament. SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres ja havien renunciat al desembre de 2018 a seguir operant amb l'Aquarius per realitzar rescats de persones a la Mediterrània davant els entrebancs polítics, judicials i administratius afrontats. Actualment, no hi ha mitjans navals rescatant persones a la Mediterrània. La Unió Europea va interrompre l'Operació Sophia fa una mica més de dos mesos mantenint tan sols la formació dels guardacostes i les patrulles de vigilància aèria. Els 28 estats comunitaris es neguen a acollir persones i la política d'asil segueix bloquejada. "La política Salvini s'ha imposat a la Unió Europea", sentencia l'advocat Durà.

Humanització informativa

Va ser l'arribada de l'Aquarius a València el desembarcament més mediàtic de la història? Així es pot pensar a tenor dels més de 600 periodistes acreditats que inundaven la dàrsena aquell 17 de juny i pel volum d'informacions (102.500 peces) que va generar en els mitjans durant aquell estiu. La periodista valenciana Teresa Díaz va analitzar la cobertura mediàtica sobre l'Aquarius i va arribar a la conclusió que aquest desembarcament va rebre un tractament diferenciat i va suposar un punt d'inflexió en el camí de les bones pràctiques periodístiques i la humanització del fenomen migratori.

Amb tot, la mateixa periodista adverteix que aquestes bones pràctiques no van tenir continuïtat ni seguiment. "Vam detectar que a finals d'agost ja es tornava a la mateixa rutina del tractament informatiu d'abans de l'Aquarius: informacions a la secció de Successos, punt de vista des de la seguretat i no des dels drets humans ... Dies després, fins i tot, hi va haver un sobredimensionament del tema per necessitat d'omplir pàgines sobre un tema que es volia allargar", raona Díaz.

Una de les principals conclusions que s'extrau d'aquest estudi és que la sobreexposició informativa va provocar una impressió distorsionada sobre la realitat i, de fet, va tenir un reflex en la pujada de vuit punts de la preocupació dels ciutadans per la immigració, segons el CIS , al mes següent al desembarcament. Una altra de les reflexions principals a què ens convida la periodista es refereix a com ens hem acostumat a les progressives arribades estivals fins al punt que no se'ls presta gairebé atenció. De fet, el mateix cap de setmana que l'Aquarius, convertit en símbol, va prendre tot l'espai informatiu, gairebé 1.000 persones van arribar a les costes andaluses amb una incidència mediàtica molt menor en termes comparatius. Cal recordar que a les tanques frontereres de Ceuta i Melilla, al mateix temps, s'estava aplicant la mateixa política que aplicava el PP: expulsió immediata. Algunes veus crítiques així ho van fer saber, titllant aquest comportament de contradictori i cínic.

Per als moviments socials i en pro dels drets humans, 365 dies després, l’Aquarius és la mostra que, quan es vol, es pot. No obstant això, el desenllaç de les persones que van arribar a bord del vaixell encara està per resoldre, així com les milers de peticions d'asil pendents que s'amunteguen damunt les taules d'un govern que ha donat l'esquena als primers bons gestos que va tenir en l'inici. El passat 9 d'Octubre, dia gran del poble valencià, el Govern autonòmic va concedir, amb Pedro Sánchez a la foto, l'Alta Distinció de la Generalitat al dispositiu que va fer possible, des del voluntarisme i la solidaritat, la recepció de les 630 persones. Yakob, el voluntari amb què hem iniciat aquesta peça, celebrava el seu aniversari just l'endemà de realitzar la seua tasca humanitària. No dubta que tornaria a participar si una altra ocasió ho requerira. "Va ser un bonic regal", conclou.