Puigdemont va ser detingut el 25 de març a l'estat federat de Schleswig-Holstein després de creuar la frontera amb Dinamarca quan tornava en cotxe d'una visita a Hèlsinki. Pel que sabem d'alguns periodistes a Madrid, els anteriors viatges de l'expresident a Copenhaguen o a Ginebra generaven un considerable malestar als passadissos del poder per la seva repercussió mediàtica, un dels objectius declarats de l'acció exterior del moviment independentista. Per aquest motiu la seva detenció va ser tan celebrada per alguns polítics espanyols en les seves declaracions als mitjans de comunicació i en els seus comentaris a les xarxes socials. Però va provocar, també, una manifestació massiva davant el consolat alemany a Barcelona i, dies després, una altra a la pròpia Alemanya, convocada per la secció de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Comitè de Defensa de la República (CDR) a Berlín.

S'iniciaven així cinc mesos d'espera judicial que van acabar la setmana passada amb la decisió del jutge Pablo Llarena de retirar l'ordre d'extradició, que el Tribunal de Schleswig-Holstein només autoritzava per un suposat delicte de malversació de fons. "Puigdemont triomfa, però només una mica", va titular aleshores el corresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) a la Península ibèrica, Hans-Christian Rößler, que va destacar "la satisfacció entre els separatistes catalans i l'enuig a Madrid". Ralf Streck, col·laborador habitual de Telepolis i bon coneixedor de la realitat catalana, ho va descriure com "una derrota dramàtica" de Llarena.

La retirada de l'ordre europea de cerca i captura –popularment coneguda com a euroordre– ha estat considerada tant aquí com allà com una victòria de Puigdemont, que dóna per tancat aquest capítol amb la seva tornada a Bèlgica, on espera ara poder posar en marxa el Consell de la República. Encara que aquest episodi es tanca, queden encara algunes preguntes obertes sobre la seva detenció: des de la col·locació del geolocalitzador a l'automòbil en el que viatjava i que va permetre la seva detenció fins a la possible presència d'agents del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) a Alemanya vigilant les activitats de l'expresident.

Més suports polítics que detractors

Políticament parlant, el president Puigdemont era una patata calenta per a Alemanya. Tret dels sectors més conservadors dels cristianodemòcrates, cap polític va defensar públicament la seva extradició, i fins i tot més aviat tot el contrari. De tots els partits polítics, l'Esquerra ha estat el més visible. Els diputats d'aquesta formació al Bundestag Zaklin Nastic i Dieter Dehm van visitar Puigdemont a la presó de Neumünster, i el segon fins i tot va arribar a oferir-li la possibilitat de residir al seu domicili fins que se solucionés el seu cas i mentre no pogués abandonar el país. Després de sortir de la presó, Puigdemont es va reunir amb el president de Turíngia, Bodo Ramelow, també de L'Esquerra.

Poc després de conéixer la notícia, el també diputat per aquest partit Andrej Hunko –juntament amb Nastic, un dels parlamentaris més actius en la seva solidaritat amb la causa catalana– va valorar positivament "que l'ordre de detenció europea, en el cas de Puigdemont, no hagi portat automàticament a una entrega, sinó que s'hagi estudiat de nou". Hunko recordava en un comunicat que "els estats membre de la Unió Europea no són immunes als dèficits legals" i denunciava "l'abús polític" d'aquest mecanisme legal per part d'alguns països. El diputat també senyalava la presència de polítics catalans a les presons espanyoles investigats per acusacions idèntiques i instava el govern federal alemany a demanar a Madrid que busqui una solució política al conflicte a Catalunya i a donar el seu suport a l'executiu de Pedro Sánchez en aquest sentit.

Alguns suports van estar però envoltats de polèmica, com va ser el cas del fundador d'Alternativa per a Alemanya (AfD) Bernd Lücke, que va visitar Puigdemont a la presó. A la roda de premsa que va oferir el dijous al Bundespressekonferenz (BPK), Puigdemont també va revelar que havia rebut també milers de cartes de suport.

El dret a l'autodeterminació

El suport al dret a poder organitzar una consulta és general, però el dret a l'autodeterminació, particularment al si de la Unió Europea, és un assumpte espinós. Les afirmacions que el procés independentista a Catalunya pot ser objecte d'instrumentalització del Kremlin –que Puigdemont va descriure com a fake news–, que afebleix a la UE, comparteix trets amb l'onada populista a Europa o anima a altres nacions europees a portar a terme les seves pròpies consultes de manera unilateral van tornar a reaparèixer en boca dels periodistes a la roda de premsa de dijous a Berlín.

És notable el contrast entre l'opinió pública –més empàtica amb la ciutadania catalana, especialment després de les càrregues policials de l'1-O– i l'opinió publicada. La crònica de Frank Jansen per al berlinès Der Tagesspiegel parlava de la pròpia roda de premsa com una "escenificació" i un "cop propagandístic" del "líder dels separatistes catalans" en la qual Puigdemont –un polític "amb pentinat de beatle"– va buscar presentar-se com "un home d'estat", "unint la seva aura a l'aura de l'espai en el qual apareixen amb freqüència els membres del govern federal". El Rheinische Post qualificava Puigdemont "d'un rei sense país" i assegurava que el polític català "notava el suport dels ciutadans europeus encara que de cap estat de la Unió Europea: una mica de revolució sempre va bé". Més amable va ser Constanze von Bullion al Süddeutsche Zeitung al subratllar que Puigdemont va utilitzar els setanta cinc minuts de la seva intervenció "no només per donar les gràcies", sinó per posar-se a disposició dels periodistes internacionals congregats a la sala i respondre les seves preguntes.

No falten, però, propostes per tal de trobar una solució al conflicte polític. Dijous el diari Die Tageszeitung, proper als verds alemanys, va proposar que el Govern espanyol, seguint l'exemple del britànic amb Escòcia, autoritzés un segon referèndum. Un dia després Nastic demanava a Sánchez a través d'un missatge al seu mur de Facebook que es traslladés fins a Brusel·les per a dialogar amb Puigdemont.

Carles Puigdemont s'acomiada d'Alemanya, però com repeteix la premsa d'aquest país, podria tornar-hi quan vulgui, perquè ara és un home lliure. A tot Europa, menys a Espanya.