Qui va matar a l'os Cachou, el ganàpia al qual les seves pròpies correries havien convertit en els últims anys en un sospitós habitual dels atacs a cavalls i ovelles al Pirineu al costat del també polèmic Goiat?

El cadàver de l'os va ser localitzat pels Agents de Miei Ambient del Conselh Generau d'Aran el matí del 9 d'abril. El collaret amb GPS que portava des de feia un parell d'anys havia deixat d'emetre senyals després de no registrar moviments en dos dies. Alguna cosa estranya passava, i les possibilitats que se l'hagués pogut arrencar eren escasses.

Una patrulla d'agents es va dirigir cap a l'última localització que marcava el sistema de seguiment dels óssos pirinencs, una de les potes del polèmic programa de reintroducció de grans carnívors impulsat per França i Catalunya amb finançament comunitari i que ha provocat friccions amb diversos territoris pirinencs.

El senyal conduïa a la zona coneguda com la Soberpera, en el terme d'Els, un recòndit paratge de les muntanyes araneses amb escarpats vessants. Allí, al peu d'una d'aquestes tallades es trobava el cadàver de Cachou, la mort del qual, o més concretament, la precipitada versió que d'ella va donar el Conselh, l'òrgan que administiu d'aquesta comarca autònoma de Catalunya situada a la cara nord del Pirineu, ha avivat de nou l'encès debat que la reintroducció de l'os genera des de fa un quart de segle en la serralada.

Una mossegada sense traumatismes ni esgarrapades

Cachou portava unes setmanes rondant per aquestes muntanyes després d'haver sortit de la seva hibernació, quelcom que coincidia enguany amb el confinament dels humans de la zona pel coronavirus. Els ossos es desperten amb fam després d'uns mesos de letargia que el canvi climàtic està transformant en un entreson, encara que no consten atacs seus a bestiar en aquestes jornades.

Sí que n'hi va haver la passada tardor, abans de recollir-se a la seva ossera, fet que va portar als responsables del programa a donar-li a menjar carn de poltre impregnada amb una substància tòxica per fer-la-hi avorrir després de la voracitat que havia mostrat en els últims mesos.

Després de la troballa, els agents van mobilitzar als seus companys de la Conselleria de Territori i als veterinaris del Conselh, que van efectuar una inspecció ocular a la recerca d'indicis que permetessin explicar la seva mort.

Es tractava d'una zona de difícil accés, un paratge pedregós i poblat d'arbustos i pins al peu d'una paret vertical d'uns 40 metres d'altura on Cachou va quedar estès.

A prop podien observar-se algunes pedres escampades i, al costat del cadàver, un tros de molsa arrossegada i, pel que sembla, arrencat de la roca abans de quedar parcialment aixafat pel cos. Algunes branques dels arbres pròxims estaven trencades.

El cos, van explicar fonts dels Agents Rurals, no presentava rastres de tret, traumatismes ni ferides de factura humana, encara que sí la petjada d'una mossegada ante mortem, és a dir, causat en principi per un animal abans que Cachou morís. Era l'únic rastre d'una eventual agressió.

Més caps per lligar que lligats

Aquests indicis, no obstant això, no resulten suficients per elaborar un relat. Hi ha més caps per lligar que lligats. Va poder caure al buit i morir sense sofrir traumatismes? Quina anterioritat a la mort té la mossegada? Va poder ser atacat per un depredador mentre agonitzava o es va barallar amb aquest animal abans de caure (si va caure)? Existeixen baralles d'os sense ferides? De quina mena d'animal estem parlant? Van detectar el seu rastre els veterinaris?

A aquestes incògnites per resoldre se'ls afegeix una altra fonamental: A què es deu la ganyota, similar a un riure sardònic com la que causen els dolors del verí, que presentava el cadàver?

"Tenia una mossegada que sembla d'os? Si va caure? Sembla que sí. Però no podem assegurar que aquestes siguin les causes de la mort. Per a això haurem d'esperar als resultats definitius de la necròpsia, amb les anàlisis toxicològiques", assenyalen fonts dels Agents Rurals.

Amb aquestes dades, la recerca se centra a esclarir el relat de la mort de Cachou en un expedient administratiu que tramita el Departament de Territori de la Generalitat i en el qual a penes hi ha hipòtesis descartades més enllà de l'abatiment per tret. Va morir enverinat? Va acabar en aquest paratge després de deambular ferit?

Ningú ho sap amb certesa ara com ara, a l'espera de l'estudi que està elaborant el servei de Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on va ser traslladat el cadàver després del seu aixecament. "Si apareixen rastres de verí o indicis d'una mort causada podríem ser requerits per investigar-la", anoten les mateixes fonts.

"Cal mirar-ho amb lupa"

El Conselh Generau, no obstant això, tenia les coses molt més clares a partir d'aquestes mateixes dades ja el mateix dia 14 d'abril. Tant com per assegurar en un comunicat oficial que "es constata de manera preliminar que podria haver estat atacat per un altre ós i que va caure d'uns 40 metres". "Es va poder constatar que presentava ferides perforants amb hemorràgies en el costat esquerre del cap (per sota de l'orella i coll proximal)", afegia, per la qual cosa "en tractar-se d'un mascle adult, es dedueix que només un altre ós pot causar-li aquestes lesions".

Aquestes afirmacions van provocar la reacció dels grups conservacionistes com la Fundació Os bru (Fapas), SEU-BirdLife, la Federació Ecologistes de Catalunya i Ipcena, que van qualificar aquesta versió d'"inversemblant" i "improbable" al no existir gairebé cap cas documentat d'atacs mortals entre ossos adults.

També WWF reclama una recerca per aclarir les circumstàncies en les quals va morir Cachou davant el "prematur anunci" del Conselh. "No hi ha encara dades suficients per conèixer la causa, i menys quan es tracta d'un exemplar polèmic com aquest i quan nombrosos experts posen en dubte aquesta versió", assenyala Gema Rodríguez, responsable d'Espècies Amenaçades de WWF.

"No estem dient que estiguin manipulant les dades ni que estiguin mentint o ocultant informació, però sí que demanem més rigor", aclareix Rodríguez, que destaca com l'absència de traumatismes i la inexistència d'arraps i ferides qüestionarien la hipòtesi de la mort natural per estimbada, al mateix temps que "crida l'atenció la ganyota, que pot estar relacionada, o no, amb els dolors que causa el verí", postil·la.

"Cal mirar amb lupa, el que aixeca les sospites és la urgència a comunicar la suposada causa", afegeix.

L'eventual existència d'una hemorràgia interna, d'altra banda, pot tenir diversos orígens, des d'un traumatisme fins a la ingesta de rodenticida, verí per a rosegadors, susceptible de deslligar-la amb un cop lleu si s'ha produït la intoxicació.

Mig centenar d'exemplars

Cachou, de sis anys, era un exemplar clau en el programa de reintroducció de l'ós, que, malgrat la mort de Cachou, supera ja el mig centenar d'exemplars (52) després de la confirmació oficial de la Generalitat del naixement de deu nous cadells d'os, tal com va avançar Público fa uns mesos.

El mort "aportava una important variabilitat genètica a la població oriental d'os bru, com que no tenia parentiu amb el seu pare Pyros, el mascle dominant del qual descendeixen gairebé tots els exemplars d'aquesta població", expliquen en WWF, des d'on destaquen que "els nivells de variació genètica d'aquesta població, que permeten la seva supervivència estan entre els més baixos dels descrits en la literatura científica per a aquesta espècie, la qual cosa situa a aquesta població en una situació crítica".

Aquesta circumstància incrementa el valor de la pèrdua en termes de biodiversitat. No obstant això, no sols l'os es troba en una situació crítica al Pirineu. Molts ramaders comencen a estar-ho també a conseqüència de la seva reintroducció, que l'estiu passat va provocar les protestes del sector, especialment a Aragó, el Govern autonòmic del qual va arribar a demanar la deportació de Goiat, un mascle jove d'origen eslovè al qual s'atribueixen nombrosos atacs a ramats d'ovelles i cavalls i destrosses en ruscos.

"És igual, vindrà un altre: l'ós no viu de l'herba"

Cachou tenia una preferència clara pels cavalls. Ho sap bé Emili Gerotina, un ramader de Mont, un dels nuclis de Viella que l'any passat va sofrir de manera especial les seves correries. "A primers de setembre ens va matar cinc animals: dues egües, dos poltres i un de recria. Atacava cada dos dies", explica.

"El pitjor no és el que mata, és el que comporta. Les pèrdues no es poden suportar", assenyala. Es refereix als efectes secundaris dels atacs: dotze egües que no van parir fa dos anys, quan va atacar el ramat *Goiat, i "de 35 que havien de criar aquesta primavera sol ho ha fet una", il·lustra.

A aquestes alteracions se'ls sumen els avortaments que provoca en les mares l'estrès dels atacs. Van ocórrer en les finques de la muntanya en la qual es pasturaven els cavalls a l'espera re repartir-se entre Viella i França en arribar el fred.

"A uns els va atacar i a uns altres els va fer estimbar per, després, menjar-se una mica de la seva carn. La resta quedava per als voltors i altres carronyers", narra. "Quan no hi havia ossos, pocs cavalls s'estimbaven", anota.

Els animals completen la seva transhumància normalment a mitjans de novembre, encara que l'any passat va haver d'avançar-la a mitjans de setembre, amb l'augment de despeses que això comporta per l'estabulació. Va ser en aquesta època quan els forestals li van donar a l'os la carn de poltre amb tòxics per dissuadir-li d'anar per ella. La veritat és que no va haver-hi més atacs, encara que Gerotina discrepa de les conclusions de la Generalitat: "No va ser pel verí, va ser perquè li llevem els animals". Per a Emilio, "l'os no és compatible amb la ramaderia. Aquest s'ha mort o l'han matat, però és igual, vindrà un altre. Aquests animals amb l'herba no viuen", conclou.