El racisme en l’esport més enllà de les mobilitzacions

El moviment Black Lives Matter ha tornat a emergir amb força als EUA i arreu del món després de l’assassinat de George Floyd a Minnesota. Als EUA grans estrelles com Steph Curry, Simone Biles, Mikaela Shiffrin o Colin Kaepernick s’han manifestat o expressat de forma contundent contra el racisme i diversos jugadors i clubs del nostre país han seguit les seves passes. Els NBA Ricky Rubio o Pau Gasol ràpidament van donar suport als manifestants, però també ho han fet projectes petits com el Club de Bitlles Siuranenc del barri barceloní d’Horta, que culpa les "forces polítiques amb ideologies clarament feixistes" d’afavorir el racisme que "també patim en el nostre país".

No cal gratar gaire per detectar casos recents de racisme a l’esport català. A finals de gener el davanter basc de l’Athletic de Bilbao Iñaki Williams va denunciar crits racistes per part d’alguns aficionats del RCDE Stadium. El club blanc-i-blau va identificar 12 persones com a responsables dels fets i el Comitè de Competició va anunciar una investigació que determinaria en un període aproximat d’un mes la sanció per a l’Espanyol. Quatre mesos i mig després, encara no s’ha pres cap decisió oficial. Aquesta deixadesa contrasta amb les mesures d’altres països. Sense canviar d’equip protagonista, durant el partit entre l’Espanyol i el Wolverhampton a l’Europa League de finals de febrer la policia britànica va detenir i expulsar de la grada un aficionat català per proferir insults racistes contra un jugador local.

Quatre mesos i mig després, encara no hi ha sanció als aficionats de l'Espanyol que van insultar Iñaki Williams

La tebior en la lluita contra el racisme pesa com una llosa a la Lliga de Futbol Professional, que mai ha suspès un partit per càntics racistes i sovint només actua davant la denúncia directa del jugador que pateix els insults. El futbol amateur no s’escapa d’aquesta realitat i aquest mateix curs el Vilanova de l’Aguda de tercera catalana va decidir abandonar el camp del Bellcairenc després que el seu jugador Moussa Sarr rebés insults racistes. El cas és sorprenent per la decisió de l’equip de marxar a mig partit, però dona continuïtat a una llarga llista de casos viscuts en els darrers anys en qualsevol categoria. Més enllà del futbol, el racisme també l’han patit jugadors de bàsquet com Kibi, del CB Hospitalet, en un partit de LEB Plata a Ávila de fa un parell de temporades, o l’olotina Hatou Jabby Dukuray i el brasiler César Augusto Oliveira de Almeida en el darrer lustre a les files del BM Granollers d’handbol.

Un dels jugadors que ha viscut el racisme des del camp és Keita Baldé. L’arbucienc de l’AS Mònaco, que com a jugador del Lazio va veure com la seva afició insultava jugadors rivals pel seu color de pell, ha decidit portar la solidaritat antiracista a la pràctica i ha llogat un edifici per acollir una seixantena de temporers que estan en plena campanya de recollida de fruita i que estaven dormint als carrers de Lleida. Abans de trobar aquesta solució, el futbolista va denunciar al costat de l’activista antiracista Nogay la negativa dels hotelers de la ciutat a acollir els treballadors malgrat la seva predisposició de pagar-los l’allotjament: "Estem en un sistema desagradable en què el color de pell o ser d’un altre país et crea un problema per llogar un habitatge".

El racisme més enllà dels insults

La jugadora mataronina de tennis de taula Gàlia Dvorak denunciava fa uns mesos els prejudicis que sovint reben jugadores com ella, que sempre ha viscut a Catalunya, en el tractament informatiu que reben com a esportistes: "Sempre escolto l’aclariment que soc 'ucraïnesa nacionalitzada', però he viscut tota la vida aquí, la meva mare ni tan sols era d’Ucraïna i no sé parlar la llengua d’aquest país. Imagineu com se senten les meves companyes que han nascut aquí però que com que són racialitzades per a molta gent mai no seran prou del país. A veure si sortim de la caverna".

María Vicente: "Com que guanyava i era alta, quan era cadet alguns deien que mentia en la meva data de naixement i altres es burlaven del meu color de pell"

La gran estrella de l’atletisme català per als propers anys és María Vicente, filla de mare castellana i pare cubà. L’esportista de L’Hospitalet de Llobregat s’endú elogis pel seu talent increïble en les proves combinades des de ben jove, però ha explicat en diverses ocasions que el seu color de pell era objecte de crítica quan era més petita: "Com que guanyava i era alta, quan era cadet alguns deien que mentia en la meva data de naixement i altres es burlaven del meu color de pell. Mai em va afectar". El racisme té múltiples cares en l’esport que van des dels prejudicis a les agressions. Un simple reflex del que passa al conjunt de la societat més enllà de manifestos, mobilitzacions i lleis.