Público
Público
POLÍTICA

Raül Romeva: "O Europa es reinventa en termes polítics i democràtics o no hi veig futur"

L'exconseller d'Afers Exteriors de la Generalitat critica en aquesta entrevista des de Lledoners, presó on pateix la condemna imposada pel Suprem pel referéndum de l'1-O, el marc bèl·lic implantat pel Govern espanyol en la lluita contra el coronavirus i alerta que les societats poden tancar-se en elles mateixes, així com sobre la pèrdua de drets i llibertats.

Romeva, en la seva compareixença a la comissió sobre el 155 al Parlament. EFE / QUIQUE GARCÍA
Romeva, en la seva compareixença a la comissió sobre el 155 al Parlament. EFE / QUIQUE GARCÍA

Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és un dels nou presos i preses polítics catalans empresonats pel referèndum d’autodeterminació de l’1-O i ha superat ja els 800 dies de captiveri en dues estades a diversos centres penitenciaris. Actualment és a la presó de Lledoners, on compleix una condemna del Tribunal Suprem de 12 anys. Romeva té una àmplia trajectòria en política internacional com a eurodiputat i també com a exconseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència del Govern de la Generalitat. Des d’aquest vessant i del d’home de pau expert en resolució de conflictes, analitza la situació de Catalunya i de la resta del món en plena crisi pel coronavirus, en aquesta entrevista realitzada mitjançant correspondència escrita –la Covid-19 ha fet impossible la visita a la presó per poder parlar-hi directament–. També explica com es viu l’emergència sanitària des de la presó.

Primer de tot com es troba de salut?

Perfectament. Faig esport com no n’havia fet als darrers temps, faig ioga cada dia i em cuido l’alimentació (en la mesura que es pot fer aquí dins).

Com va rebre l’anunci de l’arribada del coronavirus a Catalunya? S’imaginava que podia passar el què ha passat?

Vivim en un món global i interconnectat. Estava segur que tard o d’hora podia passar alguna cosa que tingués una dimensió planetària de dimensions difícils de controlar. Si no hagués estat això hagués estat una altra cosa. Ens manca consciència col·lectiva. Pensem que tancant-nos a casa (metafòricament, al nostre país) estem protegits. I no. Si volem estar-ho de debò hem d’assumir la responsabilitat col·lectiva que comporta preocupar-nos pel benestar comú, el de tothom, no només el nostre.

Quin és el dia a dia a la presó a partir de l’emergència del coronavirus? Com els ha afectat?

"Ens han posat més trucades a la setmana per compensar una mica la pèrdua del vis-a-vis, però res no substitueix una abraçada o un petó"

Estem aïllats del tot. És el nivell de privació de llibertat més gran que hem viscut mai. No podem sortir dels mòduls, no podem rebre visites ni paquets, i per descomptat no tenim accés a internet per comunicar-nos amb la nostra gent. Ens han posat més trucades a la setmana per compensar una mica la pèrdua del vis-a-vis, però res no substitueix una abraçada o un petó.

Quines tasques i activitats està realitzant dins de Lledoners en relació al coronavirus?

La meva rutina diària comença a les 6.30, amb una meditació i una petita sessió de cardio a la cel·la. Dutxa. Recompte. Baixem a esmorzar. Després amb un grup d’interns fem algun circuit de crossfit, core, una mica de força..., tot amb material fabricat de manera casolana (per exemple, unes peses fetes amb galledes de plàstic plenes de terra, lligades amb un llençol a dos pals d’escombra). Treballo en la tesi doctoral (sobre "Republicanisme i sistema penitenciari a través de l’esport i l’activitat física") o escric (just acabo d’entregar un text sobre la República del bé comú i la responsabilitat universals). Dinem, i a la cel·la. Recompte. A les cinc, sessió de ioga a la sala multiús, on faig de professor. Més lectura. Sopem. Caminem pel pati xerrant amb els companys o escoltant música. Pugem a la cel·la. Recompte. Una mica de televisió, lectura o escriptura. I a dormir. Així, set dies de set. La bona notícia és que això em permet escriure i avançar en la tesi doctoral.

El confinament va arribar tot just a l’inici de les sortides per treballar en aplicació del 100.2. Com han viscut aquesta interrupció?

Començar a sortir unes hores per anar a treballar i veure l’exterior, parlar amb gent cara a cara, poder escollir què dines, eren petites llibertats que amb el confinament han desaparegut de ple.

Començar a sortir unes hores (poques, en el meu cas, 18 a la setmana) per anar a treballar em permetia començar a prendre una mica d’aire de llibertat. Veure l’exterior, parlar amb gent cara a cara, poder escollir què dines, parlar per telèfon amb qui vols i l’estona que vols. Petites llibertats que amb el confinament han desaparegut de ple. Com que ho vaig fer poc temps tampoc vaig tenir temps d’acostumar-m’hi gaire.

Com valora l’amenaça que va fer pública el Tribunal Suprem en contra de la possibilitats que la Junta de Tractament permetés el confinament domiciliari?

Una prevaricació més. Una prova més que som presos polítics. Un exemple més que se’ns castiga per ser qui som, no pel què hàgim fet. I que això no va de lleis ni de codi penal. Va de venjança i de voluntat d’escarment. Res de nou. Som on érem.

Creu que el fet que no s’habilités confinament domiciliari a cap reclús dels centres on estan vostès és conseqüència d’aquesta amenaça?

Per descomptat. No només no se’ns apliquen les lleis a l’hora de jutjar-nos (res del que hem fet és delicte, ho diré fins la sacietat), sinó que a més se'ns discrimina en comparació a la resta d’interns que sí tenen dret a mesures com la de passar el confinament a casa. Que encara hi hagi males persones que alimentin la falsedat que som uns privilegiats i que vivim entre luxes a Lledoners només demostra que la maldat no té límits. Res que no sabéssim. I tot i així estic més fort i determinat que mai.

Ara s’ha habilitat la possibilitat que puguin tornar a sortir a treballar. Vostè tenia una feina en un centre d’estudis de conflictes internacionals estudiant els acords de pau de Dayton sobre la guerra de Bòsnia. Preveu reincorporar-s’hi?

No ho faré fins que no s’aixequi el confinament per a tothom. Em sembla que si estem demanant a tothom que es quedi a casa, per responsabilitat hem de donar exemple, i per molt que sigui extraordinàriament dolorós, i de vegades fins i tot angoixant, crec que la meva obligació és contribuir a reduir el risc de contagi quedant-me confinat.

Suposo que la dificultat per les visites que genera el confinament és un patiment afegit a la presó... Pateix doblement per la seva situació i ara també per la de la família que ha de fer front al confinament i al perill del coronavirus?

"Potser aquesta situació ajudarà molta gent que no és conscient de la duresa que significa la presó a entendre com n’és de dràstica la mesura de privar algú de la seva llibertat"

És clar. A casa estan bé. Per sort tothom està sa i poden treballar, estudiar o entrenar des de casa. Hi parlo cada dia, per telèfon. Vuit minuts. Però la distància física no té res que la pugui compensar. Potser aquesta situació ajudarà molta gent que no és conscient de la duresa que significa la presó a entendre com n’és de dràstica la mesura de privar algú de la seva llibertat.

Vostè té fills, li preocupa els efectes del confinament?

No és una situació fàcil per ningú. No sóc expert en confinaments i desconfinaments. En qualsevol cas hem de ser conscients que la situació no es resoldrà en qüestió de dies, ni setmanes. Això va per llarg, de manera que més val pecar de precavuts que no pas actuar amb presses i haver de lamentar-nos-en després.

Com ha afectat l’emergència sanitària la presó? Respecte al dia a dia però també com ha afectat a la convivència entre reclusos?

El dia a dia ha canviat radicalment. S’han aturat les classes, les activitats fora del mòdul (jo era monitor d’'spinning' i ara no podem fer bicicleta), les activitats de caire cultural, etc... Tot i així la relació entre els interns dins del mòdul és excel·lent. Com que estem més junts que mai, fem més coses, juguem a volei, fem esport, ens coneixem més els uns als altres i això et permet empatitzar millor amb la situació de cadascú.

Hi ha moltes queixes per part dels sindicats dels funcionaris de presons per la falta de material de protecció sanitari i de personal. És així?

És evident que mai hi ha prou mascaretes, ni guants, ni material desinfectant. Entenc que si es queixen és perquè deuen tenir motius. Tanmateix em fa l’efecte que, malauradament, aquest no és un problema de les presons, només, sinó de tot arreu. La dimensió de la crisis ha estat de tal dimensió que ningú no estava preparat, en termes de material, per afrontar-la, en el temps que ha calgut fer-ho.

Com valora la gestió que ha fet el Govern espanyol d’aquesta crisi amb la recentralització de competències i el decret de l’estat d’alarma?

"El Govern espanyol ha implantat un irresponsable marc bèl·lic amb una presència militar en l’escenografia que personalment trobo d’un nacionalisme anacrònic i poc motivador"

El govern d’Espanya amb la declaració de l’estat d’alarma ha volgut liderar en solitari la gestió d’aquesta crisi, però tothom ha vist com s’ha improvisat, com s’han pres mesures contradictòries o com s’ha actuat amb retard. Sánchez va apostar per la recentralització, i va rebutjar la cooperació i treballar en complicitat amb les diferents institucions, per trobar solucions diverses, àgils i eficaces. En el seu lloc va respondre amb apel·lacions a la unitat, un discurs infantil sobre que el virus no hi entén de territoris ni ideologies, o un irresponsable marc bèl·lic amb una presència militar en l’escenografia que personalment trobo d’un nacionalisme anacrònic i poc motivador. Tot plegat ha dificultat les respostes, i li ha restat autoritat, confiança i seguretat en la seva gestió. Crec que aquest és un exemple de perquè és important la subsidiarietat, és a dir, que les respostes són sempre més eficaces i eficients quan es proporcionen des dels nivells més propers a la ciutadania possible. Si des de l’Estat no ho entenen en una situació com aquesta ja no sé com ho podran entendre.

Creu que ha estat un error no escoltar les peticions del Govern de la Generalitat i en general no deixar gestionar el desconfinament des de Catalunya?

Sí, ha estat clarament un error, i no només en el cas de Catalunya. Només l’eficiència en la gestió, la subsidiarietat, la generositat, la solidaritat entre institucions i la responsabilitat compartida és allò que farà que ens en sortim de la millor forma possible. Era un moment per a la cooperació no per a l’aïllament.

Com a persona compromesa amb la cultura de la pau que li ha semblat que les rodes de premsa diàries del comitè d’emergència del Govern espanyol estiguessin farcides de caps militars i policials durant setmanes?

"Posar militars i policies en les compareixences ha estat absurd, ridícul i clarament contraproduent. No estem en guerra"

Absurd, ridícul i clarament contraproduent. No estem en guerra. Usar aquesta terminologia és del tot ofensiu per a tothom qui ha viscut o pateix encara un guerra. Pretendre fer passar els militars per cossos de seguretat civil és un intent ben galdós d’enganyar la gent. He sentit vergonya aliena. Però crec que tot plegat és prou indicador del nivell de país que ens ofereixen no ja el PP, sinó en aquest cas el PSOE. I aquest model, personalment, no fa que m’hi senti gens còmode.

I què pensa del vocabulari utilitzat per aquests caps militars però també pel president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i alguns dels seus ministres absolutament bel·licista davant una emergència sanitària?

En la gestió de la crisi hi ha hagut per part del govern de l’Estat una clara aposta nacionalista (centralisme), bel·licista i infantilitzadora. Res a veure amb la construcció i empoderament d’una ciutadania activa, compromesa i corresponsable, en definitiva, republicana. La resposta a aquesta emergència s’ha de basar en el respecte i fins i tot la promoció de la subsidiarietat, la cooperació institucional, el coneixement compartit i la responsabilitat individual. No som soldats. Hem de ser i actuar com a ciutadans i governants responsables. No protegim els nostres contra uns altres. Allò que hem de fer és ajudar als i les nostres metges i metgesses, personal sanitari, gestors i gestores, personal de seguretat, a més de sectors com el comerç, l’ensenyament, l’esport i la cultura, que vetllen per tal que passem de la millor manera possible aquest confinament.

La reacció del sistema sanitari ha estat espectacular, però s’ha situat al límit. Creu que s’ha comés un error en el passat menysvalorant els recursos necessaris per a la sanitat i les retallades que es van establir?

Crec que s’ha comés un error en menystenir sistemàticament durant dècades allò que és públic. Si ha d'haver un canvi aquest passa per la defensa i la dignificació del que és públic. No hi ha més futur possible. La democràcia ha de ser un sistema que aspiri a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social usant com a mitjà la igualtat política, i alhora un sistema que propugna que l’interès comú sigui definit i defensat per el conjunt de la societat. La societat occidental fa temps que necessita recuperar la idea del bé comú, i això passa per, entre d’altres, una política fiscal progressiva, més lluita contra la corrupció, promoure la coresponsabilitat ciutadana, i descentralitzar la gestió.

Com a europeista i exeurodiputat com valora les reticències dels països centreeuropeus i nòrdics a mutualitzar el deute que generi la crisi provocada pel coronavirus? Se la juga la UE amb aquesta reacció?

"O Europa es reinventa en termes polítics i democràtics o no li veig futur. El problema no és Europa sinó aquesta Europa. El nacionalisme d’estat és un llast pel projecte europeu"

Aquesta crisis institucional europea ve de lluny. Es parla molt de l’euroescepticisme, però a mi em preocupa molt més l’eurodecepció que alimenta aquesta mena de debats. Europa és un club d’estats en què qui pren les decisions més importants són els governants de cada país, que només responen davant els seus electors i a qui només els mou guanyar les eleccions a casa seva. L’Europa dels estats ja fa temps que fa aigües. Crec que la solució no passa per recentralitzar els estats sinó per fer just el contrari: cedir competències en afers comuns cap amunt, cap a la UE; descentralitzar més en termes de gestió i responsabilitats; i en qualsevol cas establir més i millors mecanismes de coordinació. Està inventat. Se’n diu subsidiarietat. O Europa es reinventa en termes polítics i democràtics o no li veig futur. I és una llàstima, perquè sóc dels qui pensa que si no existís s’hauria d’inventar. El problema no és Europa sinó aquesta Europa. El nacionalisme d’estat és un llast pel projecte europeu. La solució passa per més democràcia i per una democràcia més complexa, com recomana Innerarity. Si volem que s’imposi el sentiment eurosolidari hem de fer que la gent es pugui sentir europea per lliure adscripció, no per imposició estatal. Només així serà possible que la idea d’Europa deixi de ser una idea i com a molt una unió monetària, i esdevingui una realitat política i social.

Quines mesures creu que caldrà prendre per poder tirar endavant la reconstrucció econòmica?

En aquest moment es preveu ja una disminució aquest any del PIB estatal en un 8%, que podria sobrepassar el 15%, si la paràlisi econòmica s’allarga fins l’estiu. Hem d’acceptar que el virus ha vingut per quedar-se, que trobarem aviat un tractament o una vacuna, però que mentre, adoptant les màximes precaucions, hem de conviure-hi, i afrontar eventuals rebrots, sense liquidar ni la vida social ni l’econòmica. És difícil preveure fins on arribarà el sotrac econòmic, però caldria començar ja per conjugar la protecció de la vida i la protecció de l’economia, especialment de les persones més desfavorides i dels sectors on ha impactat més. És essencial que les persones que van quedar més marginades en l’anterior crisi, aquest cop no n’hi quedin.

Com valora la proposta de Pedro Sánchez de crear una Taula per la reconstrucció a nivell estatal? Primer es va parlar de reeditar els Pactes de la Moncloa...

Va ser una idea que va llençar Sánchez, però Casado li ha fet oblidar. Ara en comptes d'una Taula per la reconstrucció hi haurà una comissió parlamentària. En soc escèptic. Em sona a una d’aquelles propostes que es fan quan no saps què fer i vols que sembli que fas alguna cosa.

Com veu el futur del procés polític català en favor de l’autodeterminació i la República catalana? Es mantindrà amb la força que tenia abans del coronavirus?

"No aspirem a ser un estat per repetir els errors dels ja existents, sinó per corregir-los. Estic convençut que el camí cap a la República catalana ja fa temps que ha entrat en una fase irreversible"

Catalunya ha de poder participar amb veu pròpia en aquest món interdependent. Després de la pandèmia continuarà tenint els mateixos o més problemes estructurals, i continuarà necessitant les eines pròpies d’un estat modern, del segle XXI, per fer-hi front d’una manera plena. És més, sense sobirania i sense eines pròpies li serà molt complicat trobar solucions per afrontar els problemes que se’n derivaran i per protegir el seu entramat social i econòmic. No aspirem a ser un estat per repetir els errors dels ja existents, sinó per corregir-los. No hem de voler ser un estat amb la lògica del segle XIX, com és per exemple l’Estat espanyol, sinó un estat amb vocació universal, construït sobre la voluntat d’una coresponsabilitat universal i republicana que, com s’ha vist en el cas de la Covid, avui és indefugible. No es tracta de ser un estat per tancar-se en si mateix, com fan els Trump, Bolsonaro i com volen fer aquí els Abascal, Casado i fins i tot Pedro Sánchez. Per altra banda, estic convençut que el camí cap a la República catalana ja fa temps que ha entrat en una fase irreversible. Sens dubte serà més difícil, més lent i més dolorós del què voldríem, però no hi veig alternativa.

De moment la Taula de Diàleg ha quedat ajornada. Creu que serà recuperable tal com estava plantejada?

Sí, ha de ser recuperada. Allò que necessitem és apostar per unes institucions que es fonamentin en l’aposta per allò públic i sobretot empoderin la ciutadania en pro del bé comú. És evident que els sectors més jacobins i centralitzadors de l’Estat voldran que el debat sobre les sobiranies caigui de l’agenda, però aquesta aposta està massa impregnada en el cor de molta gent. La monarquia ha quedat del tot desprestigiada, la judicatura en el seu conjunt s’ha demostrat una eina més partidista i política que al servei de l’Estat de dret, els grans grups de comunicació han fet un relat tergiversat, manipulat i fals sobre allò que hem fet alguns, i per què ho hem fet, i els grans partits a l’Estat menyspreen una vegada i una altra tot allò que no faci flaire de nacionalisme d’estat. Tot això és el que ha fet que un republicà no nacionalista com jo hagi apostat per posar-me al costat de la democràcia fins el punt d’acabar a la presó per defensar aquesta idea. En cap moment me n’he penedit. Estic segur que la història ens acabarà donant la raó.

Com creu que canviarà la nostra societat a partir d’aquesta emergència sanitària? Ens veiem abocats a un altre tipus de socialització?

"Haurem de fer un gran esforç per no acceptar societats més tancades en nom de la seguretat. Després de la pandèmia segurament hi haurà més desigualtat, més pobresa i més tensió social"

Haurem de fer un gran esforç per no acceptar societats més tancades en nom de la seguretat. Després de la pandèmia segurament hi haurà més desigualtat, més pobresa i més tensió social. La crisis sanitària tard o d’hora trobarà una solució, en forma de vacuna, però la part més difícil serà la recuperació social, econòmica i institucional. No podem fer concessions en drets civils, polítics o socials. En qualsevol cas, i per buscar un element positiu al fet que estem vivint, ara hem vist que quan assumim de manera col·lectiva una responsabilitat aconseguim grans resultats, no només per contenir la pandèmia sinó també, per exemple, per reduir la pressió sobre el clima i el medi ambient. Aquesta presa de consciència col·lectiva, universal, resultarà fonamental en els propers temps. Tant de bo en sapiguem veure la necessitat i el potencial.

Així doncs, tindrem una societat més injusta després de l’emergència sanitària? I com caldria evitar-ho?

És un dels riscos. En tota crisi sempre hi ha qui perd més que d’altres. Per això la recuperació no podrà ser igual per a tothom. Caldrà entendre que hi ha d’haver prioritats. Caldrà generositat i una gran aposta pública. Sense polítiques keynesianes no serà possible reemprendre la dinàmica econòmica, productiva, investigadora, creativa o social, entre d’altres.

Finalment, veu una oportunitat per repensar el nostre món basat fins ara en una globalització depredadora social i mediambientalment parlant?

"El capitalisme ha de ser substituït per l’economia del bé comú, i la lògica dels estats nació per una redistribució de les competències en favor de sistemes supraestatals més eficaços i una gestió més subsidiaritzada"

La Covid és un d’aquells moments històrics que estableixen un abans i un després. A partir d’ara la majoria d’articles començaran per "després de la Covid-19", igual com fa anys començaven per un "després de l’11 de setembre". Sense una consciència col·lectiva, sense entendre que el bé comú ha de ser universal, planetari, o no serà, sense entendre que si no ens fem corresponsables del benestar de tothom, també d’aquelles parts del planeta que ho passen més malament, no ens en sortirem. El renaixement africà té un terme per això: 'Ubuntu'. Jo sóc en la mesura que et reconec a tu. A partir d’ara ens enfrontem a un dilema: hi haurà qui apostarà per un major tancament, autarquia, per un nacionalisme tancat, autoritari, amb els drets i les llibertats restringides i fins i tot etnocèntric, i qui en canvi entendrà que només una solució global és una solució efectiva i segura. Jo aposto per la segona. Tant les causes com sobretot les conseqüències d’aquesta crisis només es podran afrontar des d’una perspectiva global, amb una governança i una democràcia també globals. El capitalisme ha de ser substituït per l’economia del bé comú, i la lògica dels estats nació per una redistribució de les competències en favor de sistemes supraestatals més eficaços i una gestió més subsidiaritzada (les decisions són sempre més efectives quan més a prop del ciutadà o ciutadana es prenen), i per descomptat millor coordinats. La crisi econòmica del 2008, la gestió de les migracions o el canvi climàtic en són alguns exemples. Els fenòmens transnacionals, especialment en un món interdependent, requereixen respostes transnacionals. Si aposto de manera clara i sense ambigüitats per la República catalana és perquè vull que aquesta república estigui al servei del bé comú, la consciència global i la coresponsabilitat davant dels grans reptes universals als quals hem, i haurem, de donar resposta.