El rock psicodèlic treu el cap a l'underground barceloní

Teles lisèrgiques, guitarres amb wah-wah, cabells llargs, patilles, reminiscències orientals, ulleres de sol a l'estil Jimmy Hendrix, vinils, recerca d'experiències transportadores... L'ambient bé podria sortir de la tinta d'algun Kerouak qualsevol relatant el San Francisco de mitjans dels anys seixanta, però els camins de l'underground menen aquest cop a la Barcelona actual.

Tot i quedar lluny d'esdevenir un èxit de masses, l'escena del rock psicodèlic barcelonina sembla viure una nova joventut dins els mons subterranis. Des dels bucs d'assaig i els concerts d'autoconsum a treure el cap per sales com Rocksound, Razzmataz o Apolo. "Ha començat a créixer, els últims quatre o cinc anys s'ha deixat veure aquesta explosió. Un grup neix de l'altre i empenten l'escena", relata Rubén Herrera, membre del blog 'La Habitación 235' dedicat al seguiment de la música d'aquest estil a l'Estat espanyol.

En la mateixa línia s'expressa Alejandro Carmona, bateria d'un dels grups que pren més força dins l'escena de la capital catalana, els Cachemira: "Estem de sort perquè de quan jo vaig començar a escoltar aquesta música a ara hi ha molta més gent. En el meu cas tots els amics tenim aquest gust en comú. No som molts, però no ens podem queixar, és underground". Carmona, nostàlgic d'una època daurada de la psicodèlia que, per edat, no li va tocar viure, es mostra satisfet perquè "sempre havia volgut viure aquella època i, ara, he pogut anar a festivals i concerts que em treuen aquesta dèria del cap". Parla de festivals nascuts els darrers tres o quatre anys com el Riff Ritual Fest, el Cheapstock o el Barcelona Psych Fest i que denoten la creixent vitalitat de l'escena combinant formacions locals amb referències internacionals.

Entre els grups que han destacat darrerament hi ha les Lubianka, que han vist com el seu darrer single Fins que el Sol es torni fum entrava dins la llista dels 14 millors discos del pop del 2016 segons el programa Sona 9 d'ICat.cat al costat de grups consolidats de l'escena indie com Love of Lesbian. Victor G Roca, guitarra del grup, rebaixa una mica les pretensions respecte a l'existència d'una escena barcelonina: "Quan estava al projecte que tenia abans no hi havia gairebé ningú que ho fes. Ara sí que hi ha més grups, però no sé si gaire nombrosos comparat amb altres estils, no capto una escena o un boom".

Nucli emergent

"Tinc la sensació que a tot l'Estat espanyol creix, molt lentament, però creix", diu Marc Rockenberg, membre de Red Sun una promotora i agència de música psicodèlica nascuda fa cinc anys amb seu a Barcelona. Rockenberg destaca el fet que enguany "el Resurection Fest (Galicia) creí un escenari d'stoner [subgènere del rock psicodèlic]" com a indicador que "l'escena puja". Dins aquest context d'auge estatal, la ciutat catalana se situa com una de les puntes de llança. Segons Herrera: "des del punt de vista Estat espanyol crec que Barcelona s'endú la palma. És un dels nuclis més importants de la zona ibèrica".

Saturna, Electric Monolith, Twin Wolf, Thermic Boogie, Matching Ratio, Eve, Cuzo, Goliat, Udol. El reguitzell de grups s'amplia any rere any en el que alguns emmarquen dins una revifada més continental. "A Europa aquest so està creixent un altre cop, és bonic que els joves d'ara revisem tot això", exposa Gerard Fernández, bateria dels The Mothercrow, grup que es reconeix hereu del rock dels seixanta i els setanta. Amb ell coincideix James Vieco, guitarra i cantant de Saturna, que explica que la capital catalana entra dins "una escena de tota Europa de revival psicodèlic dels setanta" i afegeix que de fa uns anys ençà sent "que el públic és receptiu, agrada i surten concerts, malgrat no ser una radiofórmula comercial. No crec que estiguem mai als 40 Principales".

La capital catalana ha entrat dins "una escena de tota Europa de revival psicodèlic dels setanta", opina James Vieco

"Tot aquest moviment a Europa no ha caigut tant com aquí, per això no li ha fet falta un ressorgiment com el d'aquí. A Barcelona li ha calgut que hi hagi gent que ho torni a posar sobre la taula. Per això té més mèrit el ressorgiment a Barcelona, perquè l'escena s'ha fet a ella mateixa", denota José Luís Huerta, redactor del també blog de música psicodèlica Doom in Aeternum. Tot i això, tots els entrevistats coincideixen en apuntar que el paper que juga aquest estil en l'àmbit barceloní és limitat en comparació als països nòrdics o al món anglosaxó i l'Europa central.

Una escena pròpia?

Tot i que amb el rock psicodèlic fet a Barcelona i voltants no es pot parlar d'un estil propi, com es fa per exemple amb el jazz de Nova Orleans o el grunge de Seattle, sí que hi ha qui s'atreveix a apuntar algunes tendències musicals. Herrera creu que és "majoritàriament el heavy psych el que la defineix, un pas anterior al heavy dels setanta", concretament apunta al fet que es tracta de "psicodèlia pesada, amb un rock vertiginós molt tècnic per part dels components" i ho contrasta amb "la psicodèlia més calma" d'altres racons de l'Estat que "aquí eleva la seva velocitat".

"Estem molt influenciats pels sons dels 60's i 70's, per Hendrix. També per grups més stoner com Kyuss. L'escena és una mica revival, la distingeix tornar a buscar aquell rock i aquells sons amb wah-wah o fuzz i produccions més orgàniques, així com una estètica hippie i post hippie" relata Vieco. Per a Carmona, però no tot es queda en el revival, hi ha trets distintius de modernitat: "abans el més dur que s'escoltava era Hendrix, però nosaltres hem escoltat metal o punk. Llavors toquem més ràpid, més fort, amb més distorsió. També tenim menys coneixement musicals, ara és més actitud que qualitat".

Karen Asensio, vocalista de The Mothercrow, apunta a una particularitat de la ciutat respecte a la resta de l'Estat basada en el fet que a Barcelona "la psicodèlia tira més al rollo de Woodstock, més tranquil" mentre que a Madrid i al nord peninsular "és molt més pesada, més dura". Herrera posa, però, l'excepció en un dels grups referents de l'estat, els Acid Mess, que "tot i ser d'Astúries, els relacionaria més amb l'escena barcelonina pel tema del so".

Per contra, Rockenberg de Red Sun creu que "no hi ha una musicalitat que defineixi l'estil de Barcelona. Hi ha bandes molt diverses, no acabo de veure res definit". Amb ell coincideix Huerta que no veu un so molt diferent del que es pot fer a altres llocs, malgrat "grups com Eve, Saturna o Cuzo sí que tenen una manera de sonar bastant personal".

"Si Barcelona es vol situar com un referent, no li fan falta més grups, sinó constància entre elles. Que siguin més constants a treure discs". Aquí és on Herrera veu la principal dificultat en el desenvolupament musical d'una escena pròpia: "si les bandes s'ho prenguessin una mica més en seriosament podrien situar Barcelona al mapa".

Per amor a l'art

Un dels fets que caracteritzen els moviments underground sovint és la condemna a la precarietat econòmica, davant la qual s'obren pas les ganes i la bona voluntat de qui aposta per allò que li agrada. La protoescena de rock psicodèlic barcelonina no és cap excepció en aquests moments, ja que el complet dels entrevistats per Públic s'hi dediquen de manera amateur.

Una de les característiques comunes del grups de l'escena underground és la precarietat econòmica

En aquesta escala cal començar per les promotores de concerts encarregades de dinamitzar els grups, com podrien ser Red Sun, la que té major envergadura i capacitat per portar a Barcelona grups internacionals; Solo Bongs, organitzadora del festival anual Cheapstock i Twin Souls, centrada en subgèneres com el doom i l'stoner.

"Estaríem sota un pont si ens dediquéssim a això, el públic és poc a Barcelona. Normalment als concerts hi ha entre 30 i 100 persones. Hi ha molt fan, però o les bandes que escollim no agraden, o la gent no té diners, o la gent diu que li agraden coses que després no li agraden tant", lamenta Rockenberg. Explica que des de Red Sun intenten situar a Barcelona al mapa internacional amb festivals com el Ritual Fest, però explica que és complicat competir "amb la feina de dues persones contra festivals que tenen una infraestructura brutal al darrere".

Carmona reconeix l'esforç que fan aquestes promotores que "porten grups de fora, s'ho curren i després la taquilla no rutlla". També valora aquesta feina Vieco remarcant que les promotores amateurs "afavoreixen que puguin passar coses que no passarien si la gent no treballés per l'amor a l'art" i explica que es genera una relació de simbiosis amb aquestes: "com a circuit alternatiu, si la gent no treballa en comú, no surt res bo".

Per Herrera cal que qui s'involucri dins d'aquesta escena ha de ser realista i que "si un grup arriba a una sala i es troba 20 persones no es decebi", malgrat això lamenta que a vegades s'hagi vist com arriba "una banda internacional un dijous a Barcelona i només hi ha 20 persones a la sala" i adverteix que "això a les promotores les pot matar". D'això n'és també conscient Carmona que explica que a part del grup, els membres tenen altres feines perquè "de moment costa més diners dels que guanyem, però tampoc esperem gran cosa perquè el que fem és underground. La meva finalitat com a músic és gaudir de la música i faig el que m'agrada sense esperar beneficis".

Aquest és un dels punts de contrast amb el continent Europeu, segons relata Vieco: "quan surts una mica veus que hi ha més pressupost per fer les coses, es ven més marxandatge, tenen millor equip, són més puntuals. És semblant a aquí, però tot més professional, més polit". La precarietat s'instal·la també entre els grups que més enllà de les dificultats o no de trobar llocs on tocar, es troben amb el problema, tal com explica Roca, de trobar concerts en els que "existeixi una remuneració justa".

El context, d'entrada hostil, afavoreix la cooperació entre aquestes promotores amateurs. "No hi veiem competència directa, coneixem la gent d'altres promotores i ens portem bé. Estem tots aquí torçant l'esquena per intentar sobreviure, ajudant-nos i compartint coses" relata Rockenberg. Ell mateix rebla que "la clau està a intentar ajuntar tota la cessant psicodèlica perquè la gent conegui que regularment programem coses d'aquest estil". Aquest esperit el remarca Sergio Lorenzo de The Mothercrow que explica que l'ambient no deixa de ser "petit i familiar" i que es coneixen "amb els amos del bar, els promotors, els membres dels grups amb qui toquem...hi ha bon rollo entre tots". Reforça la idea la seva companya de grup Cristina González que exposa com "al final tots els que toquem acabem fent Jam Sessions junts".