La bellesa que amaga la cultura d’un poble està en el seu folklore
La tradició és una via d’expressió comuna a tots els éssers humans
El folklore és un ésser viu que s’expandeix per tota la terra, com un miceli
No entén ni de barreres físiques ni polítiques

Així explica Rodrigo Cuevas el seu univers inspirador, multidisciplinari, convivint amb el món rural i el contemporani, de la tradició a l’experimentació, composant universos que es troben, allà on la creativitat és lliure. Ell no és convencional, transita entre les diverses facetes artístiques, sempre amb una voluntat creativa peculiar, desafiant, exercint com "agitador folklòric" per remoure els codis musicals de la modernitat. Canta tonades asturianes i rianxeiras, una aposta arriscada, poc trendy, gens de moda, la distopia musical del present, recupera el passat per imaginar noves construccions híbrides.

Ahir va omplir el Teatre Grec de Barcelona, amb un públic entregat, fent ressonar la muntanya de Montjuïc amb sons ancestrals i actuals. Ell es planteja els concerts com un vehicle per narrar històries del passat que formen part del present, mostrant el cançoner popular contemporani, lluny de l’etnocentrisme, amb una perspectiva oberta i transversal. Vesteix molt estrafolari, calça esclops ("madreñas"), s’ha convertit en una diva, combinant el cabaret i la recerca, jugant amb la provocació, algú fins i tot l’ha definit com el Freddie Mercuri del folklore asturià. És un showman divertit i amb molt de carisma, vol transgredir, és un esvalotador, juga amb aquesta imatge, i com diu ell "Lo que digan los puristas me la suda". Parla, comunica molt, està implicat en causes perdudes: "O le ponemos poesía a la vida o el final de todo tiene fecha y hora", i emociona recordant Rambal, un gai asturià que va ser assassinat a casa seva. Fa dels seus espectacles una experiència total, on moltes arts escèniques es combinen amb una energia inesgotable, amb un talent innat per seduir.

Rodrigo Cuevas es va formar en el conservatori d’Oviedo i en la ESMUC de Barcelona. Paral·lelament s’interessava per les músiques del món, el cabaret i el circ i a més estudiava piano i tuba. Però la seva veritable revelació es va produir en un poblet a l’interior de Galícia on va entrar en contacte amb la música tradicional més pura gràcies a les seves veïnes que tocaven la pandereta. Només els artistes inquiets, que volen anar més enllà dels convencionalismes poden fer aquest viatge creatiu, només ells poden mirar enrere i beure del folklore, la mare de totes les músiques del món. El 2012 edita el seu primer disc en solitari: 'Yo soy la maga', un disc on l’electrònica i la música tradicional es fusionen en una catarsi discotequera. Va passar de tocar en clubs de barri, a tocar l’acordió per Les Rambles de Barcelona perseguit per la policia, fins a omplir la Plaça Major de Xixón amb més de 5000 persones. El sal definitiu el va fer el 2019 amb el disc 'Manual de Cortejo' amb Raül Refree, productor de Rosalía, Sílvia Pérez Cruz i Niño de Elche entre d’altres.

Els temes del recital es van succeint, "temarros" com diu ell: El día que nací yo, Ronda de Robledo de Sanabria, Xiringuelu... El concert provoca, no et pot deixar indiferent: "Intento generar algún tipo de agitación en la conciencia de la gente, intentando hablar siempre desde el punto de vista de lo tradicional, de lo humano, de plantear qué consecuencias puede tener el abandono del mundo tradicional, que es lo que más me conmueve" diu. De vegades un té la sensació que el personatge eclipsa la seva música, només 10 temes tocats, molta glosa i xirigota, ell sap que agrada, s’ha convertit en una icona, adulada. Sorprèn i al mateix temps estimula veure com es pot fer vibrar un auditori tocant temes folklòrics, cançons ancestrals, recuperant velles històries, recordant persones anònimes. Tornar als orígens també pot tenir èxit i això et reconcilia amb la música.

I com a final de festa, Rumba de A Estierna, amb la banda al capdavant, amb Mapi Quintana (panderos, cors, palmes, vocòder, contrabaix), Juanjo Díaz (percussions), Rubén Bada (guitarra elèctrica, baix, efectes, cors), Tino Cuesta (sintetitzadors, cors, programacions, acordió) i ell al mig amb la pandereta, amb el públic dempeus, com si d’una revetlla popular es tractés, com si la nit pogués durar, com si ell volgués acompanyar-te cantant, parlant, com un joglar fent màgia amb la seva música.

Així és Rodrigo Cuevas, un artista polièdric, sovint excessiu, però que fa música rizomàtica que aprèn de multiplicitats culturals, a la recerca de noves formes d’expressió. El rizoma no té centre, està fet de ramificacions, on tots els elements estan en condicions d’influir en tots els altres, de dins a fora, i a l’inrevés, buscant energia, sense subordinació a cap dogma creatiu. És com un bruixot polifònic, com un heretge del convencionalisme, obert, transgressor, iconoclasta, poètic, mogut per la tradició, però amb un esperit lliure, sense cadenes, combinant el passat i la modernitat a la recerca d’un llenguatge universal que obri les portes d’un nou futur humanista i mestís.