Rumba catalana i reivindicació gitana

El 5 de febrer passat, els Sabor de Gràcia van celebrar amb tots els honors i envoltats d’amics i convidats el seu 25è aniversari, amb un gran concert al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Referents de la rumba catalana, els Sabor de Gràcia van néixer el 25 de novembre del 1994. "Quan vam fer el primer bolo a l’actual CAC del barri de Gràcia", recorda Sicus Carbonell (Gràcia, Barcelona, 1974), músic, director de cinema, gitano català, però sobretot cantant, compositor i guitarrista principal del grup.

Al principi, com passa amb moltes altres formacions, eren gent jove que tocaven per passar-s’ho bé, fins que la cosa es va començar a professionalitzar. Va ser aleshores, el 1996, que van gravar el seu primer disc, Amb tots els colors. Durant aquest quart de segle de vida, els graciencs han patit molts canvis, però ni s’han aturat ni s’han estancat. Amb la seva darrera obra, 25 A (Discmedi, 2020), un disc doble que es ven per separat i que es podria dir que són com dos discos diferents, sumen ja vuit títols i no tenen intenció d’aturar-se.

Durant tots aquests anys, a part de concerts arreu de Catalunya i d’Espanya, han portat la seva rumba catalana per tot Europa i Amèrica. Van tocar amb el gran Gato Pérez, van estar nominats als Goya, i han tingut grans col·laboradors, com Oscar d’Leon, els Gipsy Kings, Estrella Morente, Los del Río o Moncho. Altres convidats en els seus discos o les seves actuacions en directe han estat Lolita, Peret, Ketama, Antonio Carmona… En l’àmbit internacional han tocat amb Jery Medina o Giovanni Hidalgo. "Podríem estar fent tres discos de col·laboracions amb tota la gent amb la qual hem tocat", diu en Sicus, orgullós de tot el que han fet.

La ‘masia’ de la rumba catalana

Però si d’una cosa està orgullós, és que els Sabor de Gràcia hagin estat durant tots aquests anys una masia, com li agrada dir utilitzant el símil futbolístic. Una masia de la rumba catalana capaç de treure músics, de crear grups i de produir artistes que en l’actualitat omplen molts dels escenaris de Catalunya i del món. L’actual pianista de Diego el Cigala, Jumitus Tutupá; el mateix Muchacho, col·laborador de Peret, Macaco o La Troba Kung-Fú, o els Patriarcas de la Rumba, són només alguns dels molts exemples de com, a part de ser tot un referent de la rumba catalana a casa nostra, els Sabor de Gràcia s’han convertit en un planter de músics imprescindible per entendre el panorama actual. Aquesta és la dimensió d’un grup que ha marcat un abans i un després en la història musical recent a Catalunya.

"Nosaltres som un grup de fusió de la rumba catalana»" afirma rotund Sicus. Pel líder dels Sabor de Gràcia, tot el que es fa amb el ventilador i les palmes és rumba catalana. "Això és com fer un arròs", explica, "tu pots fer-lo de mar, de muntanya, de verdures, però el que mai hi pot faltar és l’arròs. I per nosaltres l’arròs de la rumba catalana és el ventilador i les palmes".

Però Sabor de Gràcia sempre busca coses noves. I en el nou disc han fet un pas més incloent-hi trap, rap o ritmes de reggaeton: "Ha entrat gent jove a la banda, un dels quals el meu fill de 18 anys". En té un altre de 15. Són ells els que li diuen a Sicus que la banda s’ha de modernitzar: "T’estàs quedant antic, em diuen. I la veritat és que queda molt bé, amb un so molt modern. De fet, si mires les nostres cançons durant tots aquests anys, sempre hem intentat innovar". Tot sempre sense perdre l’arròs de la rumba, que són el ventilador i les palmes.

Exclusió i reivindicació

Malgrat tot això, quan se li pregunta pel futur de la rumba catalana, deixa molt clar que, mentre en l’àmbit estatal i internacional està molt reconeguda, a Catalunya no se li dona el valor que té: "Se n’hi dona més a fora de Catalunya que a dins", explica. "Si t’entretens una miqueta mirant els grans festivals i les festes majors de Catalunya, podràs veure si està o no en un bon moment. Que hi hagi molts grups no vol dir que estiguem tots treballant". I quin és el problema segons el líder de Sabor de Gràcia? "Doncs que moltes vegades de tot se n’hi diu rumba. I quan es programa, es programa molta rumba blanca. I què és la rumba blanca?, et deus preguntar: la rumba que fan els paios".

La rumba catalana, reivindica, neix dels gitanos catalans: "Hi ha molts grups que tenen influència de la rumba catalana, però que no són un grup de rumba catalana, no et toquen tot un concert de rumba". Per Sicus el problema, però, va més enllà de la música. I encara que no vol parlar de racisme musical, sí que parla d’exclusió cultural: "Encara que no es pot generalitzar, els grans festivals no programen mai rumba". I no la volen, denuncia Sicus, perquè diuen que no li agrada al seu públic: "I si el concepte que tenim a Catalunya és que la rumba catalana és només per als gitanos i els xarnegos, anem molt malament". Sicus pensava que això ja estava superat, però "cada vegada t’adones més que això no és així". I els fets li donen la raó. Malgrat el seu gran èxit, especialment a fora de Catalunya, en 25 anys "mai ens han fet cap gran reconeixement, ni ens han donat cap premi".

Sigui com sigui, tant ell com els Sabor de Gràcia continuaran fent bullir l’arròs de la rumba catalana, amb el ventilador i les palmes, amb l’esperança que en un futur aquesta música tan catalana i gitana tingui el reconeixement que es mereix.