Público
Público

Què s'ha de fer amb els refugis antiaeris?

N'hi va haver centenars a Barcelona durant la Guerra Civil, però només uns quants són visitables. L'Ajuntament i alguns historiadors avisen que tan sols se'n poden preservar alguns.

Una visita a un refugi antiaeri a Barcelona. MIGUEL VELASCO ALMENDRAL
Una visita a un refugi antiaeri a Barcelona. MIGUEL VELASCO ALMENDRAL

Les generacions que van viure la Guerra Civil en primera persona van desapareixent per l’avenç imparable del temps, però les conseqüències d’aquell conflicte encara segueixen presents i l’interès per saber-ne més coses sembla que no decau, almenys a Barcelona. Per comprovar-ho només cal estar-se un parell d’hores d’un matí amb l’historiador Josep Maria Contel al despatx del Taller d’Història de Gràcia. La conversa amb ell s’interromp amb freqüència pel degoteig de trucades per reservar plaça per a les visites guiades que s’ofereixen al refugi antiaeri de la plaça del Diamant. Aquest i el 307 del Poble-sec, a la falda de la muntanya de Montjuïc, són els dos refugis visitables els diumenges –i en altres dates amb cita concertada–. Es tracta d’un ínfim fragment dels centenars que hi va haver a la ciutat. El primer que es pot pensar és que aquest patrimoni cal conservar-lo, però l’Ajuntament i alguns historiadors avisen que només se’n poden preservar alguns.

La majoria de refugis van ser obra de la ciutadania, però la Junta Local de Defensa Passiva en va fer inventari i en va registrar uns 1.400 –d’aquí que el 307 se’l conegui per un número–. Tot i això, aquí no hi són tots els que va arribar a haver-hi, segons avisa Contel, que està entre les persones que ha dedicat més esforços a estudiar els refugis barcelonins. També ho corrobora l’arqueòloga Carme Miró, que és la responsable del Pla Bàrcino de caràcter municipal. "Hi ha la llista, però estem localitzant-ne molts que no hi són, i d’altres no sabem si es van arribar a construir", indica Miró, la qual admet: "No sabem la xifra exacta de refugis". Precisa que a la carta arqueològica de la ciutat en tenen documentats 1.262. Són d’índole molt diversa. Més que construir-los, molts es van habilitar, o sigui que es van reutilitzar estructures preexistents o que posteriorment tindrien una altra finalitat, com ara clavegueres i instal·lacions del metro. A Ciutat Vella també se’n van habilitar molts de subterranis.

Molts dels refugis es van construir a partir de la reutilització d'estructures preexistents o que posteriorment tindrien una altra finalitat, com ara clavegueres i instal·lacions del metro.

El criteri de la singularitat

Contel defensa que "no es pot acceptar l’afirmació que vist un refugi, vistos tots". N’hi va haver que els va construir l’Ajuntament, com el preservat de la plaça Tetuan o el desaparegut de la plaça del Sol –on hi ha un aparcament subterrani– i que després s’havia pensat destinar a banys públics; i els fets pels mateixos veïns, com el de la plaça del Diamant. Contel creu que un criteri per preservar-los és la singularitat. A diferència del de Diamant, al 307 del Poble-sec s’hi entra sense baixar escales. N’hi ha que no són visitables fàcilment, com el de l’antiga fàbrica Elizalde –amb entrada pel carrer Bailèn–, el de l’ambaixada de l’URSS –a la casa del doctor Andreu, a l’avinguda Tibidabo– o el del Palau de les Heures –a la falda de Collserola–, on es va instal·lar el president Companys. Contel és del parer que s’han de mantenir quan és possible, però a vegades és millor documentar-los i tapar-los. Cita el cas del de la plaça de Valentí Almirall, al Clot, que no es va acabar, i que, quan el va visitar fa un temps, semblava sortit d’una escena d’Indiana Jones i el temple maleït. "La terra i les arrels ataquen per tot arreu. Si hi poses maons faràs una cosa diferent de l’original. És irrecuperable", defensa, i planteja que també cal veure qui es fa càrrec del cost de mantenir aquests espais.

Miró encara cita una altra tipologia, els de l’època franquista, com el que hi ha a l’ara botiga Apple Store de la plaça Catalunya. D’aquests n’hi ha una vintena de documentats. Dels que va deixar la Guerra Civil, un dels que ha generat inquietud entre el veïnat en els darrers mesos és el de la plaça Bonet i Muixí –el 819–, a Sants. Està sota la parròquia de Santa Maria de Sants i es conserva gairebé tot, tot i que d’una galeria d’uns 80 metres se n’han perdut uns 10 per unes obres al lateral de l’església. L’historiador Agus Giralt, del Col·lectiu Patrimonis Invisibles, va formar part d’una campanya que reclamava mantenir-lo. Té la sensació que es treballa amb "molta improvisació" amb aquests elements patrimonials. "El primer que caldria és senyalitzar-los degudament i establir uns criteris d’actuació que siguin clars", sosté. Considera que caldria escoltar la veu dels barris, perquè hi ha refugis que serveixen per explicar històries properes. Ell les ha plasmat en entrevistes. Del refugi de Bonet i Muixí va poder parlar-ne amb el fill de qui el va projectar.

Miró subratlla que "no és fàcil fer visitable un refugi antiaeri", perquè no estan protegits per normativa, per les humitats i perquè poden col·lapsar.

Per part del Consistori es defensa que sí que hi ha protocol. Quan s’han de fer obres en una zona on es creu que n’hi ha un, Miró explica que "s’avisa, es fan els papers corresponents i es fa una intervenció". S’intenta localitzar una entrada i els primers que hi entren per veure si és segur són els Mossos d’Esquadra de la unitat de subsòl, amb qui hi ha un conveni. Una altra cosa és que s’acabin mantenint. "Un cop els documentem, es decideix si es conserven o no. Aquí preval la seguretat", relata. Miró subratlla que "no és fàcil fer visitable un refugi antiaeri", perquè no estan protegits per normativa, per les humitats i perquè poden col·lapsar. "Molts es van fer sense cap mena de projecte", recorda, així que, quan hi ha perill, opten per ensorrar-los o inutilitzar l’entrada. "Si l’estructura pot col·lapsar, està claríssim que no es pot museïtzar", declara Miró, però n’hi haurà més que es podran visitar.

Miró avança que el refugi de la plaça Bonet i Muixí "es podrà visitar en un futur immediat" amb visites controlades. També es farà visitable per la seva singularitat el que s’ha localitzat al casal de barri de la Torre de la Sagrera, però estarà limitat a grups d’un màxim de cinc persones. Segons ella, "és petitet, està ben conservat i té diversos elements que el fan interessant, com que conserva les latrines". A més, la vigilància es pot fer des del mateix equipament. Miró és del mateix parer que Contel. "No podem anar museïtzant coses que no podem conservar i mantenir", defensa, però ja es treballa per oferir recorreguts 3D a tothom a través d’Internet. Fonts del Govern municipal especifiquen que des de l’àrea de Memòria Democràtica es busca així reforçar la visibilitat d’aquest patrimoni. La idea és que també serveixi d’instrument per a projectes intergeneracionals i educatius.

L’Ajuntament de Barcelona també té en marxa els processos participatius per definir el Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2020-23 i els corresponents plans dels districtes (PAD). Representen el recull d’actuacions que s’han d’executar durant el mandat. Les fonts del Govern detallen que ja "inclouen línies d’actuació en memòria democràtica que es concretaran al final del procés", i destaquen el pla de refugis de Gràcia. En el procés participatiu també se’n planteja un de Sants, i hi ha qui demana fer visitable el de Tetuan, però per ara no està previst, segons Miró.

Per la seva part, Contel considera que a Gràcia caldria veure en quines condicions està el que hi ha a la plaça de la Virreina. El tros que queda del de la plaça Joanic creu que caldria habilitar-lo per ensenyar-lo als estudiosos. Miró guarda el record de quan es va trobar, que il·lustra que molts no van acabar-se. "S’hi va trobar un pic allà recolzat. És una imatge que m’ha quedat gravada", rememora.

A L’HOSPITALET TAMBÉ EN SEGUEIXEN LA PISTA

El novembre passat es va anunciar que s’havia trobat un refugi al metro de Santa Eulàlia. "En realitat ja es coneixia", afirma el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Manuel Domínguez. La novetat va ser que se’n va localitzar l’entrada principal. Reconeix que "és impossible conservar tot el patrimoni", però és partidari de mantenir una part dels refugis. Diu que a l’Hospitalet se n’han comptabilitzat una quarantena. "És necessari fer-los accessibles a la població per poder parlar de què va significar el feixisme", argumenta. I explica que els barris més castigats pels bombardeigs van ser Collblanc i la Torrassa. "No hi havia objectius militars, però tothom sap que era un dels nuclis principals de l’anarcosindicalisme a Catalunya", subratlla.