Público
Público

"Sense governs que qüestionin el sistema econòmic, la lluita contra el canvi climàtic està condemnada al fracàs"

Entrevistem Miguel Pajares, que publica 'Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic' (Raig Verd), on desmunta les preteses solucions plantejades per les grans empreses per abordar una emergència climàtica que requereix reduccions d'emissions immediates i no promeses per d'aquí a unes dècades

07/06/2023 - Miguel Pajares, autor de 'Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic'.
Miguel Pajares, autor de 'Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic'. Marc Font

Llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social, l'emergència climàtica s'ha convertit en l'epicentre dels darrers assaigs de Miguel Pajares. Si fa un parell d'anys va publicar Refugiats Climàtics (Raig Verd), ara torna a la mateixa editorial amb Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic, una obra on desmunta moltes de les propostes i compromisos de governs i grans empreses per afrontar el que considera "una amenaça quasi existencial per a l'espècie humana".

Convençut que sense governs que posin en qüestió l'actual sistema econòmic, "la lluita contra el canvi climàtic està condemnada al fracàs", el llibre també pretén ser una crida a l'acció. Defensa recuperar les mobilitzacions pel clima que van agafar força el 2019 i van arribar a condicionar l'agenda política, si bé admet que ara mateix la qüestió ha perdut centralitat, com a conseqüència de la pandèmia, primer, i de la guerra a Ucraïna, després. President d'honor de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR), Pajares advoca per una transformació radical del sistema econòmic i planteja planificar i organitzar un decreixement que, avisa, tard o d'hora arribarà.

Comenta que l'emergència climàtica és l'amenaça més gran que la humanitat té. En som conscients?

"L'emergència climàtca és gairebé una amenaça existencial per a l'espècie humana"

Crec que la societat no n'és gaire conscient, malgrat que ja sap de l'existència del canvi climàtic. Ha calat el terme d'emergència climàtica, però no sé fins a quin punt reflecteix la magnitud de l'emergència. És a dir, si la gent, fins i tot els polítics, és conscient del que espera a la humanitat si no canviem dràsticament el rumb i això és començar a reduir de debò les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Quan llegeixes els informes de les Nacions Unides o de l'Organització Meteorològica Mundial veus que l'amenaça és d'una enorme magnitud, gairebé una amenaça existencial per a l'espècie humana. No és que als segles XXII i XXIII no hi hagi d'haver humans a la terra, però ja veurem quants i en quines condicions. L'amenaça és molt gran i crec que la gent no n'és conscient i es demostra perquè no es fan passos.

Ja portem tres dècades amb cimeres climàtiques, on s'arriba a acords que posteriorment són vulnerats sistemàticament i que, fins ara, no han servit per reduir les emissions, ni el consum de combustibles fòssils, l'agricultura industrial o la desforestació. Què falla?

No dic que els acords climàtics que fan els governs no estiguin benintencionats, el problema és que tots es fonamenten en la idea que podem fer la transició energètica mantenint el sistema econòmic tal com el tenim, mantenint el creixement econòmic i l'expansió del consum. I el que explico al llibre és que no es pot, que el capitalisme ecològic és un mite. Per més que avancin les energies renovables, la seva aportació serveix per a una part de l'ampliació d'energia que suposa el creixement econòmic i la resta els aporten els combustibles fòssils.

"No es pot fer la transició energètica mantenint el sistema econòmic tal com el tenim"

Creix el consum de renovables, però també el dels combustibles fòssils, inclòs el carbó, que és l'únic que havia arribat a qüestionar-se a les cimeres del clima. Cal no oblidar que mai no han fet esment al petroli i al gas, i no l'havien fet amb el carbó fins a la cimera de Glasgow, però no ha servit de gaire perquè el seu consum està creixent. El propi sistema és profundament depredador de recursos, per al seu manteniment necessita un creixement econòmic constant i el creixement necessita més recursos i més energia. Si el sistema no canvia, tot això no es pot frenar, perquè les corporacions volen créixer, volen competir amb les altres, volen beneficis i pagar dividends als seus accionistes… Tot això és el sistema i aquest sistema fa que no puguem prescindir dels combustibles fòssils. El problema és estructural, si no sorgeixen governs que posin en qüestió el sistema, la lluita contra el canvi climàtic està condemnada al fracàs.

Estem en un moment en què abunden els suposats compromisos climàtics, tant de governs com de grans empreses, però al llibre qüestiona que realment serveixin per afrontar el problema, en ajornar la reducció d'emissions. Podríem considerar aquests compromisos com a 'greenwashing'?

La compensació d'emissions, el zero net d'emissions, la captura de carboni de l'atmosfera o el paper que pot jugar l'hidrogen són les promeses en què aquestes corporacions es basen quan diuen que han entès el tema del canvi climàtic i que es posen mans a l'obra per fer front al problema. Però no ens diuen en cap moment que modificaran el negoci per emetre menys.

… Quan és el que cal.

Efectivament. No oblidem que la Unió Europea va dir que entre el 2020 i el 2030 les emissions havien d'haver caigut a la meitat i estem al 2023 però continuen creixent. I el 2030 ens endurem la sorpresa, entre cometes, que les emissions no s'hauran reduït gens. Les empreses ara saben que hi ha consciència climàtica i no poden dir que passen del tema, perquè aleshores perden clients i es desprestigien… Han de dir que entenen el problema, l'assumeixen i posen en marxa solucions.

Al llibre analitzo aquestes coses que posen en marxa. La compensació d'emissions significa comprar drets d'emissió a empreses que diuen que planten boscos i coses així per poder continuar emetent. Aquests drets d'emissió que compro els anoto com a reducció d'emissions, però no n'he reduït. Moltes empreses estan prometent que tenen plans de captura de carboni de l'atmosfera, però mostro que això no donarà cap resultat significatiu. El 2030, en el millor dels casos, estarem recollint de l'atmosfera l'1% [del diòxid de carboni que s'emet], quan ara arribem al 0,1%, i potser al 2040 estarem al 2% o al 3 %. Els que estan fent instal·lacions de captura de CO2 parlen de milers de tones, però emetem de l'ordre de 60 gigatones. Al llibre intento mostrar que totes aquestes grans promeses que fan són greenwashing, és a dir, un rentat de cara per presentar-se davant dels clients com a empreses que han entès el problema i estan fent coses.

A la pràctica és un enfocament perillós perquè sembla que fan alguna cosa quan simplement ajornen el problema i, per tant, l'agreugen?

"El 'retardisme' és encara més perillós que el negacionaisme, perquè ens distreu i ens treu força per plantejar una lluita climàtica"

És clar, això és el que ara anomenem retardisme. Encara hi ha gent que nega el canvi climàtic, com Ayuso, però cada cop menys, però hi ha retardisme que és encara més perillós, perquè ens distreu, ens treu força per plantejar una lluita climàtica. És això de dir "sí, sí, ja estem fent", però segueixen amb els seus negocis, emetent i plantejant solucions a un futur que no donaran resultats. El govern dels Estats Units està posant grans quantitats de diners per a la captura de carboni de l'atmosfera, també la UE dona suport a projectes d'aquest tipus. En principi són governs que tenen voluntat de fer alguna cosa, però al llibre cito un informe d'un institut del govern dels Estats Units, que diu a Biden que deixi de posar diners en això perquè és llençar-los i no s'aconseguirà una captura de carboni significativa. Aquesta és la realitat.

Com defensa el divulgador Andreu Escrivà, el concepte de sostenibilitat s'ha buidat de contingut?

"Cal exigir als governs compromisos de reduccions d'emissions, res de compensacions o zero net"

Sí, molts termes s'han buidat de contingut, el de la sostenibilitat n'és un. És com el terme del zero emissions netes, una idea contra la qual en principi no hi tinc res, però resulta que per ser zero emissions netes el 2050 es compta amb una captura molt alta, que no es donarà. Si la promesa fos per al 2050 haurem reduït un 95% les emissions llavors seria una cosa concreta, però el zero net no ho és, perquè dependrà del que s'estarà capturant. Són termes que en principi tenen valor, però tal com es fan servir estan completament pervertits. Cal exigir un altre tipus de compromisos als governs, per exemple, reduccions d'emissions, res de compensacions o zero net.

07/06/2023 - Miguel Pajares, entrevistat a Barcelona per parlar del seu llibre 'Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic'.
Miguel Pajares, entrevistat a Barcelona per parlar del seu llibre 'Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic'. Marc Font

Fins a quin punt és factible avançar cap a una reducció de les emissions que significa trencar amb el sistema econòmic actual en un món on les grans transnacionals tenen més poder que molts estats i no volen renunciar als seus beneficis?

És complicat i per això costa ser optimista, però cal traçar un camí i lluitar-hi. Quin és el camí? Transformar el sistema econòmic en diverses direccions. Una és l'economia social i solidària, desenvolupar tot tipus de cooperatives en molts àmbits. Una altra és relocalitzar les indústries i discutir què és el que cal produir i què no, que no es necessiti tant de transport per als productes que consumim. També posar fi al consum sumptuari, que està sent responsable del gruix de les emissions. Cito estudis al llibre que diuen que el 50% de les emissions mundials les provoquen el 10% de la població més rica.

"Es tracta de produir aquelles coses que responguin a necessitats reals de la població"

Es tracta de produir aquelles coses que responguin a necessitats reals de la població i també hem de produir aparells que es puguin desacoplar, que les seves parts es puguin reutilitzar i que els metalls, sobretot els crítics, es puguin reciclar. Això implica una forma de producció que és la contrària a la qual han seguit les empreses. També es requereix una mena de revolució agrícola i canviar tota la tendència cap al monocultiu per anar cap a una agricultura agroecològica i regenerativa, amb interrelació entre l'agricultura, la ramaderia i el bosc, … I tot això també requereix de governs que ho donin suport.

Però no anem per aquí, quan veiem els resultats de les últimes eleccions guanyen els que estan als antípodes de tot això i és dur per als que veiem la urgència dels canvis que s'han de fer. Però el meu optimisme és la quantitat de gent, sobretot jove, que està assumint tot això, està molt conscienciada i s'està mobilitzant.

Entre la pandèmia, la guerra a Ucraïna i la inflació, la qüestió climàtica ha perdut centralitat política i ciutadana?

Sí, per una banda, les mobilitzacions no s'han recuperat recuperades. En aquest aspecte la pandèmia va fer un mal terrible, perquè va tallar el moviment pel clima que s'estava donant el 2019 i no s'ha recuperat. I això, alhora, fa que els governs es relaxin. Si el 2020, amb la pandèmia, van prometre una recuperació verda i que el canvi climàtic estaria en primera línia als fons europeus va ser per les mobilitzacions del 2019. Després va arribar la guerra d'Ucraïna, que ha plantejat una necessitat de buscar petroli i gas per a tot arreu i els plans de recerca de nous jaciments que s'havien frenat a Noruega, el Regne Unit o els Estats Units s'han reactivat. O que el gas passi a considerar-se energia verda, com fa la UE, cosa que és una fal·làcia. Hi ha hagut una reculada, efectivament, però no en el relat, que continua sent de molt compromís climàtic, però sí en les coses que es fan.

La recuperació post pandèmica ha provocat una acceleració de les emissions i del consum de combustibles fòssils, no sé si una mica del pal última festa abans que la seva producció comenci a caure de manera significativa, cosa que arribarà.

Per descomptat, el petroli arribarà un moment que s'acabi, i abans que ho faci serà caríssim, perquè hi haurà moltes menys reserves, i passarà una cosa semblant amb el gas. Tenim petroli i gas per a 50 anys, però no presto gaire interès al tema del pic del petroli, perquè aquest discurs una mica sense voler porta a la idea que hem de buscar alternatives per quan s'acabi el petroli. I això és una idea que cal descartar de ple, hem de buscar alternatives per deixar al subsòl tres quartes parts de les reserves conegudes.

"El decreixement o l'organitzem, planifiquem i comencem a fer o arribarà de cop"

Però si seguim com estem i no es fa una transformació econòmica que ens permeti deixar el petroli al subsòl, arribarà un moment en què s'acaba i es produeix el decreixement d'una manera catastròfica. El decreixement o l'organitzem, planifiquem i comencem a fer amb aquesta economia social i amb aquesta economia pública, amb la relocalització d'empreses, la reducció del transport i del consum sumptuari, o arribarà de cop. Potser trigarà unes dècades, però quan arribi a la catàstrofe climàtica, que farà un planeta difícil d'habitar en moltes parts, li sumarem la catàstrofe dels recursos, o sigui que l'economia es paralitzarà i aquest és el punt al qual no hauríem de arribar. I jo aposto perquè l'evitem, no perquè l'esperem.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?