Entrevista a Xavier Artigas"Simone Weil no criticava l'anarquisme, sinó les seves decisions contràries a la voluntat popular"

Amb Viure la Força. Simone Weil i la Columna Durruti (Descontrol) Xavier Artigas ens desvetlla els aspectes més silenciats de la filòsofa francesa, que l'estiu de 1936 va enrolar-se a la Columna Durruti per lluitar en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Després d'un llarga i minuciosa recerca, el sociòleg i docmentalista desfà els prejudicis que s'han versat entorn d'aquesta intel·lectual pròxima a l'anarquisme i als ambients de l'obrerisme revolucionari.

Una dona que, a través de l'experiència, va deixar per escrit reflexions molt valuoses per entendre la lluita de classes i com la violència continua operant per impedir la construcció d'una societat més justa i humana. Entorn de Simone Weil (1909-1943), Artigas ja treballa per fer una pel·lícula que condensi la vida i obra d'aquesta gran teòrica política.

Quan prens la decisió d'escriure sobre Simone Weil?

Va ser accidental. Jo estic fent el salt a la ficció amb l'ànim d'explorar altres formes narratives de mostrar la realitat. En aquest registre, tenia pendent desenvolupar un projecte entorn de la revolució social del 36, que Hans Magnus Enzensberger va tractar en el llibre El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti, però de la qual penso que manca un anàlisi més profund. Dins d'aquesta etapa, on es comença a construir un veritable poder popular al marge de les institucions, m'interessa especialment el paper de Durruti. Un personatge que, si bé podria haver sigut una mena de Che Guevara de l'anarquisme, n'ha transcendit una mirada equívoca. Doncs bé: penso que una manera intel·ligènt d'abordar-lo és a través de persones amb qui s'havia creuat. I, en aquesta recerca, vaig a parar a Simone Weil.

 Durruti podria haver sigut una mena de Che Guevara de l'anarquisme    

Què t'empeny a aprofundir en la seva figura?

M'adono que, en molts aspectes, sobrepassa el propi Durruti. Perquè, així com el líder anarquista va dur els seus ideals fins a les últimes conseqüències, Weil és una dona més complexa. D'una banda perquè, malgrat provenir de la burgesia francesa, està absolutament identificada en la classe obrera, fins al punt que, tot i estudiar filosofa, deixa la plaça de professora per treballar a la fàbrica en les condicions més dures. I després perquè té un component espiritual que la fa molt fascinant.

Quines aportacions destacaries del seu ideari?

A part de la seva mirada femenina, que contrasta amb una revolució amb detalls testosterònics, té un compromís absolut amb la veritat, cosa difícil de trobar en qualsevol moviment radical, on sempre es mesuren les paraules per no perjudicar-lo. El món d'avui n'és una mostra: ningú no està disposat a reconèixer res, ni dels altres ni d'un mateix, perquè tot és estratègia política. En canvi, Simone Weil aporta reflexions molt interessants, de les quals s'ignoren algunes o es tergiversen deliberadament.

Weil té un compromís absolut amb la veritat, cosa difícil de trobar en qualsevol moviment radical

Part de l'anarquisme encara la veu com una enemiga. Per quin motiu?

Perquè s'ha agafat com a font prinipal la carta que, passada la Guerra Civil, es va intercanviar amb l'escriptor francès Georges Bernanos, un home conservador i monàrquic. Una relació epistolar en què deixa entreveure la seva decepció per la suposada brutalitat amb què actua el front republicà durant la guerra, cosa que es contradiu amb el fet que insistís tornar-hi després de guarir-se d'unes ferides que havia patit. El meu propòsit és completar els buits que hi ha respecte a la seva biografia i, en paral·lel, mostrar que, lluny de criticar l'anarquisme, s'hi sentia absolutament compromesa.

No va entrar a la Columna d'Urruti arrossegada pel context de guerra?

Ella no és George Orwell, que va entrar al front per lluitar contra el feixisme. Weil venia amb la intenció d'observar la posada en pràctica del comunisme llibertari, del qual se sentia molt seduida. Tant és així que viatja a Barcelona per veure com es col·lectivitzen les fàbriques i es reparteix la riquesa entre la comunitat. Aspectes que va anotant al seu dietari, el Diari d'Espanya, on en cap moment menciona les suposades atrocitats que comet l'anarquisme.

Aleshores, les referències que fa sobre la violencia i la coacció militar que té lloc dins de la Columna Durruti, están extretes de context?

Són comentaris personals que, passada la Guerra Civil, trasllada en una carta a Bernanos, impressionada de veure com aquell home, tant de dretes i antirepublicà, admetia que les barbaritats que van succeir en la contessa no es podien perpetrar en nom seu. Simplement comparteix aquesta preocupació. El problema va venir quan això es va utilitzar per inflingir la idea segons la qual ella criticava l'anarquisme i n'estava en contra. Un fet rotundament fals, ja que sempre va defensar-lo, i si hagués sabut que la carta s'acabaria publicant, s'hauria escandalitzat.

De tota manera, aquesta dimensió humanista i el qüestionament que fa de l'autoritat poden explicar part d'aquest recel?

Sens dubte. Simone Weil s'oposa a qualsevol dogmatisme. Ho veiem, per exemple, quan critica el capitalisme, sobre el qual evita caure en el traç gruixit, sinó que ho fa amb una profunditat que algunes sectors no acaben de compartir. Dit amb altres paraules: mentre que el trostkistes o els estalinistes són immòbils i disciplinats en la seva doctrina, en el cas de Weil, de pensament babelià, predomina el principi que cal posar en suspens qualsevol judici. I clar, en un món on tot es redueix a una qüestió binària, aquesta postura genera rebuig.

 En Weil predomina el principi que cal posar en suspens qualsevol judici  

També entorn de la Guerra Civil creu que la polartizació no condueix enlloc...

Cal recordar que ella viatja a Espanya cridada per la decisió de les classes populars d'apropiar-se dels mitjans de producció i defensar la revolució contra els terratinents. De manera que, quan l'Estat es converteix en el tauell de joc de les grans potències imperalistes, veu que la lluita de classes ha quedat relegada a una guerra de nacions i que, davant aquell panorama, el millor que poden fer els dos bàndols és signar un armistici.

És raonable que, en un escenari com aquell, proposar l'armistici es considerés naïf?

Segurament, però el seu anàlisi no és ingenu. Al contrari: parteix de comprovar que que la burocràcia anarquista està avantposant la guerra a la revolució i que, amb l'entrada dels seus líders al govern, està prenent decisions contràries a la voluntat popular. Una deriva que, segons ella, atemptava contra la democràcia en el front i les llibertats en els llocs de treball. La seva decepció, per tant, no rau en els mètodes que podia practicar l'anarquisme durant la Guerra Civil. Insisteixo: d'això no en parla. La seva crítica se centra la sovietatizació i la tendència autoriària que aplica la seva burocràcia, cosa que s'escapa de l'anarquisme espiritual o utòpic del qual ella se sent partícep. Un anarquisme d'arrel comunalista que el teòric alemany i anarquista místic Gustav Landauer, amb qui Weil combrega plenament, desenvolupa a la Revista Blanca.

Quins altres aspectes conté aquest corrent?

Un d'ells és que la revolució no ha d'implicar necessàriament el patiment, com sí que planteja la lógica hegeliana, sinó que ha de dur-nos a la felicitat ara i aquí. En aquest sentit, Weil veu en la revolució del 36 una reivindicació del bon viure, la felicitat i el pacifisme. I això no significa que rebutji la violència en tots els supòsits. El que no accepta és que esdevingui un mètode, com el que empra el feixisme quan converteix la mort en una indústria, o la Unió Soviètica, que la utiliza per purgar els dissidents polítics.

 Weil veu en la revolució del 36 una reivindicació del bon viure, la felicitat i el pacifisme  

Per donar cos a aquest pensament, Weil desgrana el concepte de la força. En què consisteix?

Ella afirma que el món està regit per la necessitat, i això ens porta inevitablement a actuar per sobreviure. Però que, en el moment en què aquesta necessitat passa a estar controlada pels qui tenen la força, neix l'opressió. Doncs bé: observa que, en la mesura que aquesta força està cada vegada en més poques mans, més brutal esdevé, i trobar-se enmig de la Guerra Civil li serveix per adonar-se'n, fins a concloure que l'opressió, lluny de propiciar la unió dels oprimits i facilitar les revolucions, dona peu a la submissió, la docilitat i el silenci. Però no només: també constata que, quan els oprimits obtenen la força i disposen de la vida dels qui havien exercit el poder, esdevenen opressors, embrutant així els seus ideals i allò que els feia especials.

Què proposa per sortir d'aquest espiral?

 La gran aportació de Weil és assenyalar que l'enfrontament només condueix a la destrucció de l'altre  

S'agafa en el cristianisme, que dona una guia per frenar les lleis de la força, per afirmar que cal desescalar. No té la voluntat de descriure quina ha de ser la societat ideal ni com aquesta hauria d'organitzar-se. La seva gran aportació, elaborada a partir de la Ilíada (el poema atribuït a Homer que narra part de la Guerra de Troia) és assenyalar que l'enfrontament -i la guerra com a màxima expressió- només condueix a la destrucció de l'altre i al fet que la pau no sigui real. Una postura que, en aquells anys, és rebuda com a moderada, d'acord, però en perspectiva té molt valor. I és que, probablement, la pau hauria aturat la voràgine de violència que va provocar un milió de morts i la instauració de quaranta anys de dictadura. D'aquí la seva idea que l'únic sortida sigui desescalar i promoure el concepte de gràcia, és a dir, estimular la voluntat de ser millors que l'enemic. Un pensament que, només observant els conflictes de Gaza, Ucraïna o altres que ens travessen avui, fa de Simone Weil una intel·lectual absolutament contemporània.