El feminisme es convoca de nou aquest cap de setmana per respondre a la crida del Dia Internacional contra la Violència Masclista, que se celebra aquest 25 de novembre. Ajuntaments, parlaments, partits i organitzacions ompliran la jornada de diversos actes-denúncia per assenyalar les agressions que viuen les dones en el seu dia a dia. A l'ombra d'aquesta massiva arribada de la perspectiva de gènere que ha consolidat un discurs contra la violència masclista, hi ha un fenomen polític que ha anat en auge: el moviment feminista autònom, que gaudeix d'una base creixent i poques cares mediàtiques.

Es tracta d'un conjunt d'assemblees i col·lectius de barris i de pobles, espais autogestionats que vénen de la tradició okupa, activistes que s'organitzen per respondre contra agressions o convocar manifestacions, entre altres propòsits. Una de les cites obligades d'aquest moviment polític, atòmic i divers, és, precisament, la manifestació nocturna que cada 24 de novembre a la nit reuneix a centenars de feministes pels carrers de Barcelona. El denominador comú de totes elles és un feminisme que parteix d'espais només d'activistes dones -el que anomenen la no mixticitat-, i que el seu discurs és indestriable a lluites com l'anticapitalisme o l'antiracisme, entre d'altres. Aquesta manifestació tampoc n'és l'excepció, pel que només hi poden assistir dones, lesbianes i trans.

Què està passant amb el feminisme, més enllà dels discursos oficials? Públic parla amb algunes de les activistes que formen part d'aquest teixit per conèixer de més a prop algunes de les reflexions del moviment.

Maritza S.G.: "Ens assassinen per dones i per llatines"

Maritza S.G.

"La violència de gènere, la visc a la feina, marcada per les cures, fent-me càrrec d’adults precaritzats, des d’on el mateix sistema no em permet accedir a drets socials considerats bàsics". Ho explica la Maritza S.G., estudiant de 28 anys i cuidadora d’infants i gent gran. Fa 15 mesos que va arribar a Barcelona des de Xile i ja forma part del Col·lectiu Katari, una organització de dones llatinoamericanes que viuen a la capital catalana i que es va formar després de les manifestacions contra la commemoració de la invasió del continent americà, el 12 d’octubre. Qui millor que ella per fer memòria sobre els orígens del Dia Internacional contra la Violència Masclista: “El 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana, la dictadura de Leónidas Trujillo va assassinar a tres germanes: Minerva, Maria Teresa i Patricia Mirabel, activistes que van resistir durant anys el règim del dictador".

En només un mes d’existència, el seu col·lectiu ja s’ha implicat de manera intensa en les mobilitzacions d’aquest cap de setmana. La Maritza López explica el ferm compromís que la lliga a organitzar-se: "Hem de poder trobar espais per posar sobre la taula les opressions que ens travessen com a dones llatines, i més sent llatines a Europa. Perquè, a nosaltres, ens assassinen, ens persegueixen i ens criminalitzen per dones i per llatinoamericanes". Per aquesta activista, la relació entre les diferents formes de violència és inseparable: "Hi ha moltes persones que, simplement, no els interessa la situació que viuen les dones migrades, que les veuen com a inferiors". I com a exemple, el que ha passat aquest últim any a casa nostra: "Si les temporeres de Huelva fossin europees, s’hauria mobilitzat més gent? I en el cas de la Manada, hauria estat diferent si la noia hagués estat marroquina, llatina o africana?", es pregunta.

La inclusió "una visió decolonial" és, per la Maritza, una qüestió d’urgència: "Hi ha una mirada lineal sobre la història, una pretensió d’universalitat des d’Occident. Des d’aquesta idea, no es pren la importància que tenen els coneixements indígenes, comunitaris, afros, populars, entre molts d’altres". Aquestes reflexions, estan arribant als carrers catalans? "Crec que s’està donant un diàleg entre diferents col·lectius feministes que han anat a buscar una organització en comú, una comunicació, i que busquen denunciar la violència de gènere en totes les seves expressions".

Clara Expósito: "El feminisme no és una lluita sectorial"

Clara Expósito.

"Per mi, la violència masclista és que, en una tarda de dimarts, pugui comptar fins a vuit homes diferents fent-me comentaris sobre el meu cos al carrer. Només per ser dona, estic exposada a l’abús emocional, físic i sexual quan em relaciono amb homes", diu la Clara Expósito. Ella és membre de la Trama Feminista de Sants, una de les moltes assemblees només de dones que organitzen feminisme des de les unitats més micro de la ciutat, els barris de Barcelona. “Ja no entenc la vida sense una dimensió col·lectiva”, explica Expósito, que porta els seus anys de joventut participant de diversos moviments socials. Ara, però, ha decidit fer-ho des d’un espai no mixta –és a dir, sense homes-. Per què? "El cost emocional que pagues per enfrontar-te al monopoli social dels homes i les seves aliades en organitzacions mixtes és molt alt", diu.

En un principi, "la Trama" va néixer a partir d’un grup de dones que formaven part del moviment estudiantil. Ara són una peça més del trencaclosques d’espais que tenen com a objectiu comú posar sobre la taula el feminisme més contestatari: "Està bé que es parli de feminisme, però quan parlem de la seva versió mainstream, la que apareix estampada a les samarretes d’Inditex, estem parlant d’un de blanc, burgès i buit de contingut revolucionari. Des d’aquí, és difícil que es pugui tenir un impacte real sobre la violència masclista”, diu. Com a deures per a elles mateixes, fixa posar mires en un treball a més llarg termini: “Estem tan subsumides en donar respostes ràpides a qüestions urgents que de vegades ens oblidem que el feminisme no és només una lluita sectorial, sinó un lloc simbòlic des d’on pensar totes les relacions d’explotació i desigualtat”.

Cèlia Saint-Just: "El nostre objectiu no és queixar-nos de la injustícia, sinó destruir-la"

Cèlia Saint-Just.

“Violència és la dificultat d’accedir a un treball assalariat sent una dona trans. I violència és l’escrutini constant per comprovar que sóc una dona real i apta pel consum. També és violència no poder respondre als atacs sense ser titllada d’histèrica i pertorbada”, explica la Cèlia Saint-Just. Fa temps que està implicada en el moviment feminista, tot i que, en aquests moments, no respon a cap sigla: "No inscriure’s en la tradició feminista em sembla faltar a la veritat. Però considero que, ara mateix, hem de trobar maneres d’organitzar-nos adequades a les nostres aspiracions, i crec que molts col·lectius segueixen en un model exhaurit", critica.

Per això, la Cèlia considera que, més enllà de les multitudinàries marxes pel 8 de març arreu de l’Estat i la resposta a la violació múltiple de 'La Manada', cal posar fil a l’agulla per canalitzar el gran impuls del feminisme amb el qual han bategat els carrers aquests mesos: "Confio que tota aquesta força serveixi per trobar les formes polítiques adequades per buscar el canvi i no es quedin en una despesa d’energia orientada purament a l’autoconsum i a protestar, sense arribar a canviar allò contra el que protestem". Des d’aquí, aquesta activista convida a mirar de cara a un dels grans reptes que afronta el feminisme: "Crec que la tasca més urgent és organitzar-nos com a moviment revolucionari i no perdre de vista que el nostre objectiu no és queixar-nos de la injustícia, sinó destruir-la".

Raquel Riu: "A la perifèria, no és fàcil organitzar-nos"

Raquel Riu.

"Jo visc la violència masclista a la universitat. Com per a totes les dones que estudiem i treballem, és un desgast, sobretot, quan la perspectiva feminista no està al centre". És el cas de la Raquel Riu, que estudia psicologia a la UAB i és natural de Cornellà de Llobregat. Des del moviment estudiantil, del qual en forma part, explica que aquest "desgast" s’expressa per part de professors, figures d’autoritat, companys de classe i, fins i tot, altres activistes: "Molts homes polititzats exerceixen quotes de poder, visibles o invisibles", denuncia. Per això considera necessari generar "espais segurs" des de “l’autogestió i la "no mixticitat" per garantir el benestar "de dones i infants": “El cas de la Juana Rivas és l’exemple més recent i públic del fet que necessitem llocs segurs i nous", diu.

La seva ciutat ha estat aquest any l’escenari d’un dels molts actes polítics que es fan arreu del territori, a banda de la marxa nocturna del 24 a Barcelona. Es tracta de la manifestació amb torxes del Baix Llobregat que, com explica Riu, anteriorment ja s’havia celebrat a Esplugues de Llobregat. Per a aquesta activista, és un gran repte i un objectiu puntal organitzar les rodalies de Barcelona: "Moltes de les dones de la meva comarca treballen els caps de setmana, a les nits o fins tard i amb dobles jornades laborals: feina assalariada i feina de cures. A la perifèria som classe treballadora i no és fàcil estar organitzades o trobar-nos", explica la Raquel.

Li preocupen les aparicions tímides –o no tant– de l’extrema dreta, conscient d’on deixa als col·lectius interpel·lats pel feminisme: “La ultradreta té carta blanca per convocar, omplir espais o es legitima el feixisme, el masclisme, la transfòbia, la putofòbia, la lgbtifòbia i el racisme”, explica. I per aquest motiu, creu que són cabdals accions com les que va protagonitzar la Crida LGTB contra l’acte d’Hazte Oír, fa escasses setmanes.

Marina F.R. "Les esquerres, com les dretes, són plenes de maneres de fer masclistes"

Marina F.R.

“El que m’ha travessat tota la vida és la lesbofòbia, que és violència masclista. El menyspreu cap a la meva manera de viure les relacions sexoafectives, l’assetjament a l’espai públic, la sexualització, la manca de referents, l’heterosexualitat obligatòria”. Com la Clara, la Marina F.R. forma part d’una assemblea de barri formada només per dones, la Fúria Feminista, al barri del Fort Pienc de Barcelona: "Sempre ha estat necessari per mi organitzar-me al meu barri per la possibilitat de fer xarxa en entorns petits i que això mogui coses més grans", diu. Després de les Jornades Feministes que van organitzar unes quantes dones de les entitats de l’entorn l'any 2015, van decidir crear el seu propi espai: "Moltes vam reflexionar que una assemblea només de dones ens aporta un entorn de seguretat, de confiança i complicitat que sempre se’ns ha privat. És que es generen formes radicalment diferents de fer. I així, ho vam tirar endavant des de la decisió ferma de poder fer política i transformació sense homes".

La Marina celebra l’enorme socialització dels postulats feministes que s’han produït durant els últims anys, però recorda que no són fruit del no-res: "El fet que ara sigui més fàcil acostar-se a posicions feministes, 'consumir' feminisme o sumar-se a convocatòries massives, no treu tota la feina que s’ha anat fent, de mica en mica, des d’assemblees i col·lectius. De fet, aquesta hegemonia del feminisme i les respostes multitudinàries vénen de la feina que han fet les feministes durant molts anys”, reivindica. Manté una actitud crítica amb l’aproximació a la perspectiva de gènere que fan partits i institucions, també els progressistes: "Les esquerres, com les dretes, són plenes de maneres fer masclistes, i el primer pas és abandonar-les i prendre una consciència real. No s’hi val que els feminismes serveixin només com a eslògan o 'perquè toca', sinó que és una lluita que ha de fer-nos les vides més dignes de ser viscudes".

Milena Llucià: "És hora de crear les nostres pròpies estructures feministes"

Milena Llucià.

“La violència masclista no s’expressa puntualment. És al nostre voltant, contínuament. Potser destacaria el que passa a espais d’activisme mixt. Crec que com a dones, se’ns demanden unes actituds que impliquen masculinitzar les formes i així convertir-se en un subjecte actiu a l’hora d’exercir poder", explica la Milena Llucià, qui creu que, d’aquesta manera dones activistes acaben generant violència cap a altres dones. Per aquest motiu, Llucià és fidel defensora de les iniciatives on els homes no hi poden participar, com ara les manifestacions no mixtes que surten als carrers tant aquest 24 com el 7 de març a la nit, just abans del dia de la Dona Treballadora: "Fa uns quants anys que el moviment feminista de Barcelona i rodalies ha aconseguit desmarcar-se de l’apropiació que fan alguns sectors polítics de les diades feministes", considera.

Com la Marina, Llucià és especialment crítica amb l’entrada dels discursos feministes a les institucions i els partits de l’arc parlamentari: "Dóna la sensació que el feminisme en aquests espais es treballa bàsicament en les comissions de comunicació”, argumenta, i afegeix que falta "una reflexió que vagi a l’arrel" de la violència masclista. Per això, la Milena Llucià fa temps que treballa per dinamitzar locals autogestionats on les dones poden donar cabuda a moviments i projectes propis, a més de participar en qualsevol iniciativa que parteixi de la no-mixticitat: “Ja comença a ser hora que creem les nostres pròpies estructures feministes des de l’arrel, i que puguem construir des d’aquí, i això passa també per alliberar espais autogestionats que siguin punts de trobada i coordinació”.