Aquest dijous 14 d’octubre ha fet dos anys de la sentència contra els dirigents que van organitzar el referèndum d’independència l’1 d’octubre de 2017. De resultes de la macrocausa, que va prolongar-se gairebé sis mesos, la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, va imposar als nous processats -part de l’anterior Govern de Carles Puigdemont, els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural i a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell- un segle de presó com a responsables dels delictes de sedició, desobediència i malversació de fons.

La sentència, que pel conjunt del catalanisme sobiranista va suposar una venjança per fets que no constituïen cap delicte, va sacsejar bona part de la societat catalana. Tant és així que, mentre alguns observadors van acusar l’alta instància d’haver aplicat el "dret penal de l’enemic" o, com apuntava el lletrat de la defensa, Benet Salellas, "el dret de guerra exercit per un tribunal en guerra amb Catalunya", milers de persones van omplir els carrers en protesta per la persecució de què era víctima l’independentisme.

Com és conegut, la reacció a la sentència va desembocar en l’ocupació de l’Aeroport del Prat, talls a l’autovia AP-7 a l’altura de la Jonquera -convocats per la plataforma Tsunami Democràtic-, així com la Batalla d’Urquinaona, coneguda pels enfrontaments que va protagonitzar una multitud de joves amb les forces policials i que va deixar Barcelona envoltada de nombroses columnes de fum.

Fi de cicle, espiral repressiva

Han passat dos anys de la sentència, i més enllà de la indignació inicial, la condemna als líders del Procés va obrir una nova etapa en la qual el sobiranisme no ha sabut consensuar una estratègia per mantenir el pols amb l’Estat. "La sentència va decapitar els líders del moviment, que va quedar sense referents, alhora que va esvair la convicció que, a través del principi democràtic del dret a decidir, els catalans podíem aconseguir un Estat propi passant de la llei a la llei". Així s’expressa el politòleg Jaume López, per qui "el judici ens va mostrar que això no era possible i que l’única resposta de l’Estat es basava en la repressió".

Mostra d’això va ser la deriva repressiva que es va iniciar des d’aleshores. Amb tot i l’indult que van rebre els nous condemnats de la mà de l’executiu de Pedro Sánchez el 22 de juny passat, el nombre de persones afectades per alguna causa vinculada al Procés no ha parat de créixer i ja s’eleva a les 3.500.

A aquesta dinàmica ha contribuït l’actual cúpula judicial, tal com assenyala Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política. "Utilitza els diferents tribunals per restringir els drets d’expressió i manifestació amb l’objectiu de defensar la unitat territorial de l’Estat". Segons Requejo, el posicionament polític de l’estament judicial sobrepassa la seva funció i això explica les actuacions que continuen realitzant el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional, la Fiscalia, el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal de Comptes, el qual ha imposat severes fiances als responsables de l’acció exterior desplegada per la Generalitat durant l’etapa de Puigdemont i Artur Mas com a presidents.

Diàleg o unilateralitat

La repressió sobre el sobiranisme també ha contribuït a debilitar la capacitat de resposta de les entitats sobiranistes, incapaces d’agregar nous sectors al Procés, mentre que ha accentuat les divergències entre les tres forces parlamentàries quan al significat dels indults, la taula de diàleg i l’estratègia a desplegar en el terreny polític i institucional.

Així, mentre ERC atribueix els indults i la taula de diàleg a la mobilització social i la denúncia davant les institucions comunitàries, tant JxCAT com la CUP consideren que es tracta de maniobres del govern Sánchez a efectes d’aplacar la lluita antirepressiva i, a ulls de la comunitat internacional, aparentar la voluntat d’encarrilar el contenciós.

Aquesta disparitat de lectures és la que impedeixen, ara com ara, una aposta unitària en l’actual tessitura. I és que, així com la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, considera que l’espai de diàleg obert amb l’Estat és una oportunitat per visibilitzar el conflicte i negociar una solució que la societat catalana haurà de validar mitjançant un referèndum, Miriam Nogueras, de JxCat, es mostra rotunda en la idea que "és una simple cortina de fum per tenir callats els catalans" i que, una vegada el PSOE ha reiterat que no pensa abordar l’autodeterminació ni una eventual amnistia pels milers d’encausats per diferents tribunals, no queda altra que respectar la voluntat expressada l’1 d’octubre i rubricada en els darrers comicis al Parlament, on l’independentisme va superar per primer cop el 50% de sufragis i va obtenir 74 dels 135 parlamentaris. Segons la portaveu d’aquesta formació al Congrés dels Diputats, la solució passa perquè "formalitzem el divorci i després, si cal, iniciem una etapa de relacions d’igual a igual".

També, en termes similars, la representant de la CUP, Eulàlia Reguant, entén que el govern de l’Estat només busca enterrar la lluita antirepressiva i desqualificar la demanada d’amnistia, que per la dirigent anticapitalista "és l’eina que ha de posar novament damunt la taula que el conflicte polític només es resoldrà a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació". Segons Reguant, arribat a aquest extrem i veient que la taula de diàleg ha esdevingut "una taula de monòlegs sense recorregut", l’única alternativa és fixar un horitzó comú i recuperar altre cop la mobilització social, aprofitant que aviat Escòcia podria tornar a celebrar un nou referèndum sobre la independència.