Des de la Corunya, el poeta i traductor Xoán Abeleira, encomana l'alegria de tenir entre les mans Dime mi nombre, el volum de la Poesia Completa de Sylvia Plath, publicada per la renascuda Navona. Abeleira de vocació surrealista i creient de l’atzar objectiu, està molt satisfet amb aquest llibre de tapa dura i cobertes violetes. I no és per menys, malgrat haver traduït Rimbaud i Apollinaire, i escriure els seus propis versos, porta mitja vida amb la traducció de l'obra poètica de Plath. Després d'anys submergit al món de l'autora de La campana de vidre, per Dime mi nombre s'ha permès escriure una introducció on argumenta amb precisió perquè l'obra de Sylvia Plath està molt per sobre del seu mite. Lamentablement l'autora es va suïcidar amb només trenta anys, però aferrant-se al vers que diu 'Is there no way out of the mind?', Xoán Abeleira sosté que si Sylvia Plath hagués viscut més temps, hagués estat capaç de trobar les eines per curar-se i seguir lluitant per la vida.

Insisteix a subratllar que l'obra de Sylvia Plath està per sobre del mite i de totes les interpretacions biogràfiques que es puguin donar als seus poemes.

La seva obra està per sobre del mite. És veritat que a causa del seu suïcidi, del suïcidi del seu fill, de tot allò que conforma la tragèdia Hughes-Plath i la mort d'Àsia Goodman, per bé o per mal, en el fons hi trobem totes les tragèdies gregues, començant per Electra … I sí, Sylvia Plath és dels mites literaris més forts i més grans del segle XX, però atribuir l'èxit o la repercussió de l'obra de Plath a tot això és completament injust. Plath ja en vida va obtenir uns èxits, era una dona que va començar a escriure amb 9 anys, fins i tot a publicar. Si pensem en els escriptors i escriptores del segle XX que estimem i pensem en el què havien fet als trenta anys, la majoria d'ells no haurien passat a la història de la literatura, i no obstant Sylvia Plath havent mort per desgràcia als trenta ens va deixar almenys dues obres mestres, una de narrativa que és La campana de vidre i Ariel, i això ja són dues mostres del talent i la genialitat de Sylvia Plath.

A la introducció de 'Dime mi nombre' tambié denuncia les manipulacions a las que ha estat sotmesa la figura de Sylvia Plath.

Cal reconèixer que és difícil trobar una obra d'un autor o d'una autora tan manipulada. Per exemple, parlem d’Eliot un coetani de Plath i de Hughes. Eliot fins i tot a hores d'ara del segle XXI continua sent un poeta intocable a Anglaterra. En vida d'Eliot un estudiant canadenc va insinuar que Eliot podia ser homosexual a la seva tesi, i Eliot va muntar en còlera i no va parar fins a obligar-lo a cremar tota l'edició. No obstant això, Eliot continua sent intocable i cal tenir en compte que com a persona és un indesitjable, i ho dic perquè van ficar Vivian Eliot en un manicomi i es van quedar amb tots els seus diners. I, en canvi, sembla que de Sylvia Plath i de Ted Hughes es pot dir el que sigui. Fa poc una companya a Instagram posava un poema de Plath, el primer que dedica a Hughes que per mi és un poema d'amor fou, i ho citava com a exemple d'una premonició de tot el que Ted Hughes la faria patir, i venia a dir novament que el culpable del suïcidi de Plath va ser Ted Hughes. I jo no estic gens d’acord.

Per això no comparteix la vampirització que envolta a la figura de Ted Hughes?

És un tema molt complex i sempre surt, però per sintetitzar, jo crec que ells van ser una parella que es van estimar profundament, i que es van respectar, i que durant un temps van conviure d'una manera exemplar. Eren dues persones que s'ajudaven mútuament, i Hughes s'encarregava, per exemple, dels nens i de la casa mentre ella escrivia. Ells es van recolzar i es van influir mútuament. El que passa és que com a totes les parelles van començar a tenir els seus problemes; en realitat la seva història amorosa no deixa de ser una mica vulgar en aquest sentit perquè van tenir problemes i van tirar per la típica via d'escapament que és la que implica una tercera persona. Un clàssic…

També insisteix en repasar la biografia tenint molt present el context dels anys cinquanta, sense oblidar que Sylvia Plath malgrat els seus problemes psicològics va ser una lluitadora.

Efectivament. Si Ted Hughes i Sylvia Plath s'haguessin separat normalment i ella no s'hagués suïcidat la història hagués estat normal i corrent, però va passar el que va passar i això va portar un munt de conseqüències terribles. Fins i tot per a Àsia Goodman que va acabar suïcidant-se també. Per això crec que atribuir a Ted Hughes el suïcidi de Sylvia Plath és rebaixar fins i tot la mateixa Plath. Per exemple, parlem d'Alejandra Pizarnik i de Silvina Ocampo, que era una 'bruixa' que enlluernava tothom i va deixar moltes víctimes amoroses al llarg de la seva vida. Alejandra Pizarnik la va estar escrivint cartes fins al dia que es va suïcidar, demanant-li ajuda, demanant-li amor i jo no he sentit dir mai a ningú que Ocampo fos la culpable del suïcidi de Pizarnik, I Alejandra PIzarnik arrossegava problemes psicològics des de l'adolescència… Aleshores, per què amb Hughes es pot fer això? no em sembla just, i ho dic des d'un punt de vista humà perquè sabem ara, quan l'índex de suïcidis ha pujat moltíssim, que una persona quan se suïcida no ho fa per una única raó.

Recorda quan va llegir Sylvia Plath i com va ser l’experiència?

T'ho puc dir de Lorca, de Neruda, de Miguel Hernández… a veure… jo crec que devia tenir uns 18 anys i ja era a la universitat, si no m'equivoco a Plath i a Hughes se'ls va traduir per primera vegada en una col·lecció de Plaza i Janés de poesia universal, i crec que la primera vegada que vaig llegir un llibre de Sylvia Plath era d'aquesta col·lecció i me'l va deixar el meu amic Alejandro Valero, meravellós poeta i traductor. A mi, la Sylvia Plath em va salvar la vida.

¿Com va anar això que Sylvia Plath li salvés la vida?

Quan estava traduint la seva obra completa, m'havia separat i estava passant per una neurosi molt important i va ser una època molt dura, i el que em va salvar va ser haver-me d'aixecar cada dia i posar-me amb Sylvia Plath. Els poetes i les poetes són com germans, com les nostres mares i a mi la poesia m'ha salvat la vida més d'una vegada, però el cas més claríssim és el de Plath. I ara estic molt feliç perquè l’edició és preciosa. Quan vaig saber que Navona havia comprat els drets de Sylvia Plath vaig pensar que ja no veuria la meva traducció publicada mai més a la vida. I de sobte em truquen des de Navona per oferir-me l'edició i vaig fer salts d'alegria!

La seva traducció parteix dels poemes tal i com els va deixar Sylvia Plath.

Sí, va ser molt important que Frida Hughes, la filla de Sylvia Plath, tragués la versió diguem-ne integra, i que tragués Ariel tal com ella ho va publicar. Plath és una mestra immensa, m'ha influït molt, i Ted Hughes també. Han estat molt importants i són part dels meus fars.

En gairebé totes les llibreries, encara que tinguin una secció de poesia raquítica, hi ha un llibre de Sylvia Plath. Els seus, són dels poemes més venuts. En la seva opinió, què tenen els versos de Plath per seguir sumant lectores?

Harold Bloom té un llibre molt cèlebre que es diu La poesia visionària que parla de Shelley i de tots ells, i sempre es diu que al segle XX, a la poesia moderna, hi ha com dues línies, la visionària on hi ha Blake i una altra com més quotidiana, que cerca el llenguatge comú i corrent, que expressa la vida quotidiana en què trobem Sexton; i Plath pertany a la línia visionària. Jo crec que un poeta treballa amb els ulls mirant cap a dins, indagant dins de si mateix. I crec que el que és important de Plath és que és una dona que sempre va estar explorant el seu inconscient, el seu interior, que sempre va estar lluitant. Precisament pels traumes i problemes psicològics que arrossegava, va ser una dona que no va deixar de mirar cap a fora i contemplar l'exterior, i això té molt a veure amb el budisme i la meditació. Jo estic segur que si Sylvia Plath hagués viscut més temps hagués estat una meditadora meravellosa, estava encaminada cap a això. De fet ja estava entrant al xamanisme.

Potser és per aquesta espiritualitat que connectem amb ella?

És per això. Tots els éssers humans portem l'espiritualitat a la sang, al moll, a l'inconscient, al fons guardem una mica de l'espiritualitat xamànica, del xamanisme primigeni. Estem parlant d'una espiritualitat que la humanitat va tenir durant trenta o quaranta mil anys abans de l'arribada de les religions patriarcals. I en els moments de crisi, les artistes i els artistes reconnecten amb aquest corrent espiritual. I Plath és una altra de les poetes que es va connectar amb tot això clarament. Per això tots els creadors i creadores que d'alguna manera es reconnecten amb això ens atrauen i ens admiren, com el surrealisme, com els romàntics, com el simbolisme, com l’alquimia… Per mi tots els grans creadors i creadores són gent que es reconnecta amb aquest corrent espiritual, i ens envien els missatges sanadors i salvadors que necessitem per alliberar-nos com a éssers humans.

Una de les coses que ens ha ensenyat la pandèmia és que els llibres són un bon refugi. Hi està d’acord?

Sí, i hi ha companyes i companys que no hi estan d'acord, però crec fermament que l'art és terapèutic i sanador. I Plath, al marge que després en un moment de patiment mental molt gran cometés l'error de suïcidar-se, va estar tota la vida lluitant. Plath va ser una dona que va lluitar per curar-se i va utilitzar l'art per curar-se. La campana de vidre és un llibre d'algú que escriu per curar-se i parla d'un procés de curació. L'art és sanador i crec que les grans creadores i creadors, insisteixo, són els que es reconnecten amb aquesta espiritualitat primigènia i ens llancen missatges que ens ajuden a alliberar la nostra ment. Plath té un vers molt famós on es pregunta si no hi ha manera de sortir de la nostra ment. I no, no n'hi ha però sí que hi ha un camí per alliberar la ment. I en això estava Sylvia Plath i si hagués viscut més temps hauria trobat les eines per curar-se.