El 10 d'abril, una desena d'agents armats de la Guàrdia Civil van irrompre al domicili de Tamara Carrasco. L'Audiència Nacional va donar el vistiplau a la seva detenció, arran que la Fiscalia l'acusés dels delictes de sedició, rebel·lió i pertinença a organització terrorista. Després de passar 48 hores retinguda a Madrid, l'activista del CDR de Viladecans (Baix Llobregat) va quedar en llibertat, però amb una mesura cautelar que des d'aleshores condiciona la seva vida: no pot sortir del seu municipi, només amb les excepcions d'anar cada dilluns als jutjats de Gavà o d'anar a Barcelona a treballar. Pocs dies després que l'Audiència Nacional hagi decidit mantenir aquestes mesures contra ella, Carrasco atén Públic al centre de Viladecans. I si una cosa queda clara durant l'hora que s'allarga la conversa és que tot plegat no ha fet res més que refermar les seves conviccions.

Han passat sis mesos des de la teva detenció. Com estàs?

Ara estic bé, estic forta. Han passat ja sis mesos i assimiles la informació, què pot passar i què no i t'ho prens d'una manera més pragmàtica.

Més enllà del confinament a Viladecans, com t'ha canviat tot el que has viscut?

L'activisme que havia fet fins aleshores havia estat molt centrat en l'àmbit municipal, en la plataforma de l'hospital o als veïns solidaris de Viladecans, que havien fet coses pels refugiats de Síria. Eren temes molt puntuals. Jo em dedicava a la meva feina, estava tot el dia a Barcelona i veia que la problemàtica era tan gran en general que optava per triar una petita cosa i m'hi dedicava amb els amics de sempre, del poble. Arran del que he viscut necessito agafar una mica de fons polític per poder entendre on estic i què m'ha passat. I aquí començo a estudiar casos de repressió que s'han patit abans a Catalunya o altres punts de l'Estat, per poder-me formar la meva opinió i veure com van aquestes històries, com es construeixen els relats, com funcionen l'Audiència Nacional o la policia,... Tot plegat m'ha fet sortir una mica de la meva zona de confort.

Quan vas implicar-te al CDR en algun moment et vas imaginar que t'acusarien de terrorisme?

No. Ja tinc certa edat, n'acabo de fer 35, i això fa que no vagi de manera esbojarrada per la vida. Penses quines conseqüències poden tenir les teves accions. Amb els companys del CDR havíem tingut moltes converses sobre això i dèiem que podia passar que en un acció la BRIMO [la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra, els agents antiavalots] carregués, que ens atribuïssin desordres públics, que haguéssim de pagar una multa o que haguéssim d'afrontar un judici com a molt per atemptat a l'autoritat. Però no em pensava que se m'acusés de terrorisme.

Després de la teva detenció es va filtrar un àudio de whatsapp on parles d'accions, com tallar carreteres, que no deixen de formar part del ventall clàssic de la desobediència civil no violenta.

El problema és el context en què es basa tot. Això era una conversa privada entre amics, que no sabem com es va filtrar. Però aquesta conversa l'han tingut milers de persones aquí a Catalunya. El portaveu d'un dels sindicats del taxi va parlar d'accions similars en prime time a TV3, Tele 5 i Antena 3 i no va passar per res. Perquè és un context polític totalment diferent. Les seves reivindicacions no xoquen amb el règim del 78. Les meves potser sí.

Aquesta setmana vau comunicar que el jutge de l'Audiència Nacional ha decidit mantenir les mesures cautelars sobre tu, el que bàsicament suposa que no pots sortir de Viladecans, amb l'argument que els CDR continuen actius. Et va sorprendre?

Sí, moltíssim. M'esperava que no m'aixequés les mesures cautelars, però en canvi m'ha sorprès el motiu [que ha donat]. A mi m'han de jutjar per fets passats i que hagi fet jo, no per coses que puguin passar i puguin fer altres persones. És un moviment totalment polític. De fet, espero estar tancada aquí a Viladecans tot el que duri la instrucció, que pot ser 18 mesos. És una mesura quasi feudal, perquè és la meva primera vegada que es fa això de confinar una persona en una població.

Tu et defineixes com una presa política, perquè al cap i a la fi no tens una llibertat real de moviments i això fa que no et puguis plantejar una vida normalitzada. Entenc que això condiciona els teus plans de futur.

Directament no en tinc. La meva vida és això, no em puc plantejar res. No puc pensar a dos anys vista, perquè potser estaré a la presó. És com si la teva vida quedés aturada i és complicat.

Tant tu com el teu advocat, Benet Salellas, heu denunciat la situació d'indefensió en què estàs, perquè ara mateix no saps exactament de quins delictes t'acusen. La Fiscalia t'atribuïa, entre d'altres, delictes de rebel·lió i terrorisme i en algun moment s'ha comentat que el jutge ho va rebaixar a desordres públics, però la causa no s'ha traslladat al jutjat de primera instància de Gavà com pertocaria si fos així.

Ja et dic que desordres no és, perquè l'Audiència Nacional no jutja aquest delicte. El fiscal va demanar la meva detenció, el jutge la va signar i aleshores amb les primeres proves va veure que amb allò no es pot demanar ni sedició, ni rebel·lió ni pertinença a organització terrorista. I en aquell moment el meu cas hauria d'anar a Gavà, on continuaria la instrucció i si sortís una altra prova que es pogués relacionar amb els tres primers delictes el cas podria tornar a l'Audiència. Però mai ha arribat a Gavà. Perquè és un tema polític, com ho són els Jordis, la Carme Forcadell i tota la resta.

Tant el que ha transcendit de la instrucció com la interpretació que en fan determinats mitjans denota o bé un desconeixement absolut de com funcionen i s'organitzen els CDR o bé mala fe. Què en penses?

És mala llet. Fan servir un llenguatge que no és innocent. No som els primers que ho patim. A les detencions [d'independentistes] abans dels Jocs Olímpics del 92, quan van agafar molta gent acusant-la de terrorisme, és quan sorgeix el concepte de kale borroka catalana. No és que ens ho comencin a aplicar ara. Tenen uns mecanismes per construir les històries. Com que no hi ha violència al carrer, han de construir una història perquè ho sembli i una forma de fer-ho és amb el llenguatge, parlant de "cabecillas", "comandos" o "kale borroka". Inés Arrimadas en un míting diu 50 vegades comando, quan aquí no n'hi han. Però ho fan conscientment. Utilitzen un llenguatge que faci mal. A més a més, penso que no els entra al cap que la gent es pugui autoorgantizar i que no hi hagi una estructura vertical que mani a la gent i els digui què han de fer.

Com recordes el matí del 10 d'abril, el dia que et van detenir?

Amb molta angoixa. Quan van arribar [els agents de la Guàrdia Civil] estava en plan que no m'ho creia, que allò no passava, que era un somni. Però quan portes dues hores asseguda al sofà i tens tota la casa plena de guàrdies civil te n'adones que tot és ben real. Van regirar tota la meva intimitat.

L'activista dels CDR de Viladecans, Tamara Carrasco. Marc Font

Et van traslladar a l'Audiència Nacional de Madrid i van tenir-te 48 hores tancada. Suposo que durant aquells dos dies vas tenir molt de temps per pensar. Què et passava pel cap?

De tot. Vaig fer un exercici de mantenir-me ferma perquè no volia que em veiessin derrotada i vaig decidir no plorar, tot i que al cap i a la fi és una tonteria perquè ajuda a desfogar-te. Recordo que em barallava amb la persona que portava la instrucció quan jo estava al calabós. Perquè ell havia de justificar l'actuació i havia de construir el relat i recordo dir-li que era Guàrdia Civil, que ell sabia que era el terrorisme i el que havia passat al País Basc i, en canvi, jo no havia disparat ningú, ni havia posat una bomba, sinó que una personal normal. Però el tio reia i deia que el terrorisme ara va més enllà de posar bombes. I recordo pensar : 'merda! Té raó'. També pensava molt en el que podia estar passant fora. Em van dir que hi havia hagut més detencions i que hi havia una persona fugada, però no sabia qui era. Tampoc com estaven la meva família i els meus amics o què deia la premsa. I em preguntava si entraria o no a una presó.

I ara què penses?

Amb l'Adri [Carrasco, l'activista del CDR d'Esplugues exiliat a Brussel·les, després que se l'intentés detenir el mateix dia que a Tamara] sempre diem que no som víctimes, sinó que han anat a per nosaltres. I és cert que [dels darrers mesos] hi ha coses molt dolentes i massa heavies, però també puc fer una valoració positiva amb alguns temes. Per exemple, he conegut persones que en un altre moment de la meva vida no hauria conegut, com el Vidal Aragonés [diputat de la CUP] o el Joan Coma [regidor a l'Ajuntament de Vic], que em van rebre a la sortida de l'Audiència Nacional, i també m'ha fet sortir de la meva zona de confort. Ara m'estic plantejant estudiar dret. Però les coses dolentes pesen molt i no saps què passarà. Si et poses a estudiar altres casos d'acusacions per terrorisme, com el Dixan o el Nahuel [un jove anarquista], veus que primer detenen la persona, la tenen putejada un any i mig en presó preventiva i finalment l'absolen per falta de proves. El meu cas és diferent, perquè m'han deixat en semillibertat i el relat l'estan construint ara, en un laboratori. I no me'n refio gens del que pugui passar d'aquí sis mesos.

Entenc que no confies en la justícia espanyola.

Gens ni mica. El nostre cas és una causa general contra els CDR.

Com ha reaccionat al teu cas la gent que coneixes de Viladecans?

A Viladecans hi he tingut un suport enorme, tant de gent independentista com de gent que no ho és. Al final als pobles tots ens coneixem i vas a fer una birra amb gent de tot tipus. Aquí no hi ha la ruptura social que tant proclama Ciutadans. He compartit espais socials amb persones que no són independentistes, però que sí que són demòcrates. La convivència no s'ha trencat i se m'ha apropat molta gent que no conec, com avis que havien militat al PSUC i que em diuen que havien fet coses pitjors. I gent de l'edat del meu pare que em diuen que si m'apliquen la llei antiterrorista per tallar una carretera doncs a ells els passarà el mateix si es mobilitzen per negociar un conveni.

Determinats mitjans, sobretot estatals, han estat molt durs amb tu i sembla que ja t'hagin condemnat. Imaginaves la seva capacitat per construir una determinada realitat, si vols paral·lela als fets?

Es un tema que mai m'havia plantejat. No em creia massa el que ens explicaven fa uns anys sobre Euskal Herria i sempre he olorat que hi ha certa manipulació, però quan és sobre la teva persona te n'adones que és molt fort. No m'havien tret de casa i ja es deia, i encara es diu, que tenia plànols detallats de la caserna de la Guàrdia Civil [de la Travessera de Gràcia], quan era un Google Maps. O que tenia còctels molotov. La premsa va arribar abans que la policia. No va haver-hi ni Llei de protecció de dades ni presumpció d'innocència ni res. Perquè els diners que tinc són per la meva defensa, sinó posaria querelles. Molts dels articles que s'han fet sobre mi no els he volgut veure, perquè en vaig llegir un parell i em van fer molt de mal. Ningú t'ensenya a conviure amb això, no sóc política ni tinc una professió pública que em faci atendre mitjans i quan és la teva vida la que surt és molt difícil gestionar-ho. I encara em costa. Al principi m'ho prenia com una cosa personal i al final intentes ser pragmàtica i dir que et faran mal les coses en la mesura que et deixis que et facin mal. Ara em pot afectar més una informació no correcta o no ben explicada d'un mitjà afí que no pas el que digui la Susanna Griso. Sóc molt crítica amb els mitjans de comunicació, perquè no expliquen les coses com són.

Segueixes activa al CDR. Més enllà de lluites diverses que has detallat prèviament, també vas implicar-te a l'inici de Podem a Viladecans. Què t'hi va portar?

Arran de les eleccions europees [de 2014] escoltava que la gent parlava de Podem. Em vaig llegir el seu programa i el que proposaven em va agradar. Estava en un moment d'evolució personal i em vaig apropar al cercle que es feia a Viladecans i m'hi vaig implicar. Però només vaig durar-hi quatre mesos. Quan vaig veure com funcionava en vaig marxar. I ara ja fa tres anys que estem impulsant la CUP a Viladecans.

Ara fa algunes setmanes vas impulsar l'associació Prou Repressió Política. Amb quin objectiu?

Va ser una forma, si vols una mica rara, de desobediència. De dir que si em volen amb por, callada i amagada, doncs dic que no i continuo fent activisme tot i les limitacions que tinc ara. Tant l'Adri [Carrasco] com jo ens vam trobar que érem els primers civils represaliats de manera heavy sense tenir una estructura gran al darrere. Em vaig trobar amb els temes jurídics, psicològics, econòmics o de suport al teu entorn que pateix qualsevol represaliat. Totes aquestes traves les vaig anar solucionant amb el que ara és el meu grup de suport i vam decidir formar l'associació per ajudar persones que es trobin en la mateixa situació en la propera onada de repressió, que creiem que vindrà.

Quina relació tens amb l'Adrià Carrasco?

Parlem molt. Ens donem força mútuament. Abans no ens coneixíem, tot i que pensaven que érem família. El Vidal Aragonés té la teoria que buscaven un lloc on no s'esperés molta resposta [a la repressió] i van triar el Baix Llobregat. Van buscar persones que fossin activistes, que estiguessin situades a diversos llocs i als dos ens tenien gravats i identificats de moltes accions.

Com veus l'actual escenari polític català? Perquè no sembla que l'objectiu d'implementar la República catalana, que defensa el CDR, estigui a prop.

El veig complicat en diversos sentits. Les coses no es guanyaran d'avui per demà. Estem en una correlació de forces bastant desigual, però també comptem amb la internacionalització que fa la gent que està exiliada. Per exemple, l'Adri ara està fent molta feina en aquest sentit. Cadascú té la seva feina i en un moment puntual pot tenir més pes. Hi haurà moments en què haurà de tirar el carrer, d'altres que haurà de fer-ho el Consell de la República... En canvi, en el Parlament ara mateix no hi confio. En qualsevol cas, la mobilització al carrer no s'ha d'aturar, sigui dels CDR, de l'ANC o d'Òmnium. Però crec que a molts els interessa que la gent no es mobilitzi. A tots els governs els fa por un poble mobilitzat, que bàsicament és un poble que exigeix els seus polítics i que n'audita les decisions. Per exemple, aquesta setmana seguia el ple del Parlament, i la CUP va proposar una banca pública, però es va votar que no. I jo vull construir una república, però una república amb valors. No vull sortir d'Espanya per construir un estat totalment igual, ha de tenir uns valors mínims i ara mateix tinc la sensació que puc comptar amb els meus companys de la CUP al Parlament i ja està. Els altres estan fent un espectacle patètic. Si no estem units entre nosaltres quina revolució podem fer? Si només estem units els del carrer i ells [els partits] no tiren també tenim una taula que està coixa i tenim un problema.