Ja fa força setmanes que els desbocats costos energètics impacten en el preu dels aliments, que acumulen pujada rere pujada com es pot comprovar a qualsevol supermercat. A l'encariment del transport en una cadena productiva globalitzada, s'hi ha de sumar la major despesa que requereix l'energia per a la pròpia producció dels aliments -ja sigui l'electricitat o el gasoil per a la maquinària agrícola- i, des de fa uns quants mesos, problemes seriosos per accedir als fertilitzants industrials. Especialment als nitrogenats, que depenen en gran part del gas natural, el combustible fòssil que ha experimentat un major increment de preu darrerament, el que s'ha traduït en una reducció de la producció d'aquest tipus d'adobs i, òbviament, a dedicar-hi més diners per adquirir-ne. Per culminar la tempesta perfecta, la guerra d'Ucraïna -més enllà d'agreujar la crisi energètica- reduirà els estocs d'oli de gira-sol, blat de moro, ordi o sègol, dels quals aquest país -conegut com el graner d'Europa- és un dels principals productors mundials.

Per tot plegat, la FAO (l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) ja avisa que estem a les portes d'una nova crisi alimentària global i experts com l'investigador del CSIC Antonio Turiel consideren que "passar d'una agricultura industrialitzada i amb una gran injecció dels combustibles fòssils a una de regenerativa i ecològica és ineludible, però fer-ho necessita un temps". Però, fins a quin punt l'agricultura i la ramaderia ecològiques estan més ben preparades per adaptar-se a l'actual tempesta perfecte, que en alguns àmbits, com ara la crisi energètica, probablement viu ja una situació més estructural que no pas únicament conjuntural?

"Estem més ben preparats i en millor situació [que l'agricultura convencional], però tot plegat també ens afectarà", comenta Ferran Berenguer, responsable nacional del sector de l'agricultura i la ramaderia ecològica d'Unió Pagesos i productor de Cal Rosset, una explotació del Baix Llobregat. Tot i la menor dependència dels combustibles fòssils, aquests no són inexistents en l'agricultura ecològica. "El repartiment de la producció la fem a nivell local, en circuits curts, i segur que estalviem [en carburant], però per treballar a l'horta sí que fem servir tractor i, per tant, patim l'encariment del gasoil", detalla Berenguer.

El responsable del sector a Unió de Pagesos, el principal sindicat del camp català, explica que un factor clau per reduir la dependència que encara tenen dels combustibles fòssils és "deixar de llaurar amb tractor o, almenys, reduir la llaurada", si bé afegeix que fer-ho "és complicat". "En fruiters això implica segar l'herba en comptes de llaurar i ja es comença a fer. Això genera una autofertilitat [del camp], perquè es van reciclant els nutrients i es fan autoadobats. El fet de no remoure la terra fa que el sistema funcioni de manera natural. Amb l'horta, però, tens la competència de l'herba i no llaurar és molt més complicat. Per fer-ho has d'incorporar molta matèria orgànica i deixar de llaurar provoca un impàs en què les produccions baixen molt", relata. En qualsevol cas, sí que reconeix que hi ha productors que estan experimentant per trobar sistemes que ho facin possible.

El salvatge encariment dels pinsos

El fet de no utilitzar adobs de síntesi, com ara els fertilitzants nitrogenats, sí que constitueix en principi un avantatge clar de l'agricultura ecològica respecte la convencional -o industrialitzada- en l'actual context. Amb tot, Ferran Berenguer opina que "potser també acabarem patint un encariment de preus en els adobs naturals, perquè és possible que hi hagi una major competència dels productors tradicionals", que podrien recórrer-hi davant els costos desbocats que pateixen els fertilitzants industrials. Altres elements que situen en millor posició la producció ecològica són la seva diversificació dels cultius, perquè aporta una major quantitat de nutrients al sòl, el que es tradueix en més "fertilitat natural", i el fet de comptar sempre amb "més matèria orgànica".

La situació és força més greu en la ramaderia ecològica. En parlem amb Martina Marcet, responsable de l'explotació de Cal Roio, a La Nou de Berguedà, que produeix pollastre i vedella. Marcet, que també és sociòloga i forma part de Ramaderes de Catalunya, explica que "des del setembre patim una pujada molt bèstia del preu dels cereals", com a conseqüència de l'encariment dels combustibles fòssils, dels fertilitzants i, també, de "l'especulació que es produeix als mercats de futurs" dels aliments.

Tot plegat afecta també el cost del cereal ecològic, que en el seu cas arriba parcialment de fora. "El pinso ja ens havia pujat entre un 15-20% de preu i amb la guerra d'Ucraïna tot s'ha encarit més", detalla. La recerca de proveïdors alternatius al cereal ucraïnès, per exemple a l'Amèrica Llatina, és una de les vies per intentar aturar una dinàmica alcista dels costos, que de moment no s'ha frenat.

L'afectació és menor en els animals de pastura, com ara la vedella, si bé sovint es troben que no poden pasturar tot l'any –en el cas de Cal Roio, amb una finca situada en ple Catllaràs, no ho fan a l'hivern-, de manera que "has de complementar el menjar i a vegades has de comprar farratge a fora". I, per tant, també pateixen l'actual cercle viciós de preus. Paral·lelament, els serveis associats, com ara l'escorxador o, evidentment, el transport de les comandes als comerços o grup de consum, també han incrementat el cost, per l'encariment elèctric i dels carburants. L'única alternativa ha estat repercutir els sobrepreus als consumidors, perquè al cap i a la fi parlem d'un tipus d'explotacions amb un marge de benefici molt reduït, que tot just permeten pagar els sous.

En el seu cas, Ferran Berenguer admet que també s'estan veient obligats a "repercutir els costos" perquè, per exemple, "ens ha pujat la mà d'obra", que és important perquè "tenim molta feina manual". La qüestió, però, és que "segurament l'impacte per a nosaltres és menor, perquè el preu en origen [dels nostres productes] era superior i, aleshores, l'encariment és més baix" en termes relatius.

L'imprescindible suport públic per fer la transició

Malgrat tots els matisos, per a Ferran Berenguer ara "encara té més sentit que abans" passar-se a l'agricultura ecològica, si bé reclama un major suport públic. El pagès considera que "necessitem canvis més grans i ens falta investigació per superar dificultats que ens trobem", com ara "sòls molt prims o la falta de pluges en determinades zones", de manera que encara "falta molt de recorregut" per millorar la situació dels productors ecològics a Catalunya. En aquest sentit, denuncia els pocs recursos que destina la Generalitat en aquest àmbit i, per exemple, lamenta que s'estigui implicant els productors a debatre sobre un nou pla d'acció que, de moment, "no té pressupost".

Martina Marcet, al seu torn, veu "evident" que "el canvi ha d'anar cap a un model [de producció] agroecològic", però adverteix que "el problema és que la gran majoria de la gent que fa convencional està en una situació molt al límit a nivell econòmic", de manera que per fer la transició cap a l'agroecologia és imprescindible "el suport de l'administració".

A més a més, afegeix que els que es dediquen actualment a la ramaderia ecològica es troben també amb una situació "molt fràgil", perquè ja parteixen de tenir "molt poc marge econòmic", de manera que qualsevol sacsejada en els costos -ja sigui per l'encariment energètic, dels pinsos o per inversions obligades per canvis normatius- "pot fer que no puguem aguantar". En millor situació es trobarien els que tinguin bestiar bàsicament de pastura, com ara xai o cabrit, si bé amb el preu que reben pels seus productes tampoc van gaire més enllà de la mera supervivència.

"Potser sí que anirem a un canvi de model, però em fa por que anem cap una concentració de la producció en mans de grans empreses, que el que faran és subcontractar gent per fer la producció i que els doni el màxim benefici possible, és a dir, cap a un model ultramercantil, en comptes d'anar cap a una pagesia diversificada", confessa la ramadera. Per això Marcet reivindica la necessitat de facilitar aquesta transició i recalca la necessitat de suport públic perquè, per exemple, la recuperació del sòl per adaptar-lo a una explotació ecològica requereix un temps durant el qual no s'obté producció.

"El més preocupant és que tenim les societats muntades d'una manera en què si els combustibles fòssils fallen d'una manera important no ens podrem alimentar. Tindrem un problema gros i ningú està fent una planificació de com afrontar-ho i, per exemple, redistribuir la població" per evitar que, en el cas català, el gruix es concentri a l'àrea metropolitana de Barcelona, conclou Marcet.

Anys de creixement de les explotacions

Des de fa un parell de mesos, la Generalitat, a través del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Acció Rural, ha engegat un procés participatiu per a l'elaboració del Pla d'acció per al desenvolupament de la producció ecològica per al període 2023-2027, que ha de substituir l'anterior, finalitzat al desembre del 2021. El Pla pretén "potenciar la transició cap a un sistema alimentari més sostenible, consolidar els esforços dels agricultors per fer front al canvi climàtic, protegir el medi ambient i preservar la biodiversitat".

Alhora, el Pla d'Acció per al desenvolupament de la producció ecològica de la Comissió Europea -que data del març de l'any passat- s'ha fixat com a objectiu arribar al 25% de la superfície agrícola amb qualificació d'ecològica per al 2030. El 2020 es trobava per sota del 10%, mentre que en el cas de Catalunya estava a tocar del 20%. Entre d'altres qüestions, la Comissió destaca que els "cultius ecològics tenen al voltant d’un 30% més de biodiversitat, els animals de la ramaderia ecològica gaudeixen d’un major grau de benestar animal i prenen menys antibiòtics i els agricultors ecològics tenen ingressos més elevats i són més resistents".

Segons les últimes dades disponibles, corresponents al tancament del 2020, el productors ecològics a Catalunya s'han multiplicat per 10 entre 2000 i 2020, passant de 450 a 4.496. En el mateix període, la superfície agrícola ha crescut molt més i s'ha disparat de 10.827 hectàrees a 256.983, més de la meitat de les quals es concentren a la demarcació de Lleida. La facturació també ha augmentat i el 2020 ja superava els 800 milions. La qüestió és com respondrà tot el sector a l'actual tempesta perfecte de costos i si les administracions hi fan una aposta ferma que vagi més enllà de les bones paraules. Segurament, d'aquesta darrera qüestió en depèn, de manera significativa, la continuïtat de nombroses explotacions.