Albert Royo (Barcelona, 1977) va estar al capdavant del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, conegut com a Diplocat, entre el 2013 i el 2017, quan va ser cessat a efectes de l'aplicació del 155. Per la seva gestió s'enfronta a diferents causes judicials i aquest dimecres era, del total de 34 investigats pel Tribunal de Comptes, qui havia de dipositar la fiança més elevada: 3,6 milions d'euros. Tot i que la Generalitat va anunciar la creació d'un fons per avalar els investigats, els dubtes sobre la seva aplicació i si el tribunal ho acceptarà els sumeixen en la "incertesa": "Estem contents perquè veiem com després de tres anys la Generalitat es posa davant en la defensa de servidors públics, però no sabem si el Tribunal de Comptes acceptarà aquesta solució parcial".

El Diplocat, consorci de la Generalitat participat per una quarantena d'institucions públiques i privades, es dedica a la projecció internacional de Catalunya. Royo, politòleg i diplomàtic, denuncia que entre 2013 i 2015 la feina feta es considera legal, mentre que el 2016 i el 2017, el Tribunal de Comptes afirma que "el 75% de l’activitat era inconstitucional". Per la promoció de l'independentisme i el referèndum de l'1-O a l'estranger, demana 5,4 milions d'euros a 34 exalts càrrecs dels governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont. Royo conversa amb Públic per telèfon sobre les diferents causes que té obertes, per les quals ja va patir un embargament, el funcionament del Tribunal de Comptes, la necessitat de reformar-lo mentre no s'assoleixi una aministia i la feina feta en la internacionalització del conflicte. 

Aquest dimecres expirava el termini per dipositar les fiances al Tribunal de Comptes. Les seves defenses van demanar-ne l’ampliació, però no se’ls va concedir. El va sorprendre?

No, perquè sembla que és una resposta habitual del Tribunal de Comptes, com a mínim pel que fa referència [a les causes] on hi ha implicats catalans. No donen mai cap tipus de pròrroga, encara que et demanin cinc milions d’euros i hagis de fer virgueries per aconseguir-los i posar-los a disposició. Encara que els tinguis no és senzill, i no els tenim. Hi ha una falta d’humanitat o no sé de què, però ganes de fer mal.

Després de dir que no, el Govern ha rectificat i sí que els avalarà a través de l'Institut Català de Finances. Com ha viscut aquest procés, des de l’anunci de creació del fons, els dubtes sobre si els avalarien, i aquesta decisió final?

Tots plegats ho vivim amb incertesa. Aquest fons crec que és una bona solució, com a mínim per guanyar temps i trobar solució al problema de fons, però no sé si serà acceptat. Hi ha incertesa. Estem contents perquè veiem que el Govern dona la cara pels seus servidors públics, igual que ho fa pels Mossos. Per exemple, el Govern es presenta com a acusació particular quan hi ha un judici amb un agent com a denunciant. Aquestes 34 persones estem sent jutjades i se’ns demana una barbaritat que se suma als 4,1 milions d'euros ja afiançats, per haver fet la feina per la qual se’ns va contractar. Per treballar per la Generalitat, o en aquest cas, per un organisme participat per la Generalitat.

És a dir, per un costat estem contents perquè veiem com després de tres anys la Generalitat es posa davant en la defensa de servidors públics, de l’altra, ho mirem amb incertesa perquè no sabem si el Tribunal de Comptes acceptarà aquesta solució parcial. I en tot cas ens ofereixen un crèdit que haurem de tornar amb interessos, que quedi clar. Quan hi hagi sentència ferma, si és condemnatòria, has de posar tu els diners. És una solució temporal per intentar guanyar temps i mirar de trobar una solució al fons de la qüestió.

I quina seria, aquesta solució al fons de la qüestió?

Per mi seria acabar amb la repressió que estem vivint a Catalunya des de fa tres anys. 900 persones estan encara esperant judici en relació al Procés. La solució seria una amnistia per acabar amb tota aquesta persecució judicial. Una amnistia beneficiaria els presos a qui s’ha donat una amnistia parcial després de quatre anys de presó, també els que estan a l’exili, i les persones que estan esperant ser jutjades per la presumpta organització del referèndum o participar en manifestacions.

Més enllà d'això, caldria fer una reforma del Tribunal de Comptes. És un organisme que existeix en altres països europeus però no imposa sancions, sinó que avalua el correcte funcionament de les institucions. Dona consells, no imposa sancions. Se li diu tribunal però no ho és ni està format per jutges, està format per expolítics dels dos principals partits espanyols, especialment el PP, i té una majoria conservadora. És un tribunal totalment politizat. En el cas d’Ana Botella es va condonar un deute de 22 milions d’euros. Es perdonen entre ells però quan és per a servidors públics catalans no hi ha cap tipus de condonació. Són dues maneres de solucionar això: mentre no arriba l’amnistia, cal reformar el Tribunal de Comptes. És bastant clamorós. Té un funcionament totalment polititzat i la seva cúpula està fora de mandat. La minoria catalana som el cap de turc, hi ha barra lliure a l’hora de castigar els funcionaris catalans. És el que estem veient.

Quina feina feia el Diplocat?

Treballàvem en la projecció internacional de Catalunya, en temes socials, polítics, culturals… Això ho fan totes les comunitats autònomes. El que fèiem era legítim, això ho va aprovar el Parlament, i totalment legal. El patronat estava format per 40 institucions públiques i privades. Se’ns acusa de malversació i se’ns obre un cas al Tribunal de Comptes, mentre a la resta d’Espanya es poden fer aquest tipus de feines. Se’ns imposen fiances draconianes. Ara se'ns demanen 5,4 milions d’euros però ja se’ns en van demanar 4,1 per la suposada despesa relacionada amb l’organització de l’1-O. És una xifra que també ens van demanar al jutjat número 13, en aquest cas, un cas penal. Hi ha una duplicitat de fiances sota els mateixos conceptes.

Es tracta de causes diferents?

No està clar. Tot és per la internacionalització del Procés. El mateix text que serveix per reclamar-nos 4,1 milions d’euros serveix per reclamar ara aquesta nova causa, que està al Tribunal de Comptes. També tenim una causa per la via penal al jutjat número 18. Hi ha una doble sanció, també per la via penal.

En el cas del Tribunal de Comptes, no t'accepten ni la presumpció d’innocència, et cobren per endavant. Si d'aquí tres anys et declaren innocent, hauràs viscut tres anys embargat. En el nostre cas, per la feina que feiem al Diplocat, que amb el mateix tipus d’activitats, entre el 2013 i el 2015 es consideren coses totalment legals i el 2016 i el 2017, il·legals.

Els van advertir?

No vaig veure cap requeriment d’un tribunal durant els anys al capdavant del Diplocat. Cap denúncia per la feina que estàvem fent. Cap avís que estàvem transgredint l’Estatut. Ens ha vingut a pilota passada. Com ho podíem saber, que estàvem fent una cosa que ara es considera inconstitucional? Ho fèiem a la llum del dia, sortíem als mitjans. Tres anys després, el Tribunal de Comptes fa una relectura de l’Estatut, revisant a la baixa l’únic capítol que no va ser retocat amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.

Està entrant a considerar si allò que feiem era constitucional o no, i considera que el 75% de l’activitat era inconstitucional i superava les nostres competències. Que l’has de pagar de la teva butxaca i obre un procediment penal. El Tribunal de Comptes ha de decidir això? És inaudit. Estic atònit que es pugui produir aquest abús i no hi hagi cap institució que vetlli pels ciutadans. És una sensació d'indefensió total i absoluta. Una desproporció i un abús. Aquestes 34 persones tenim un problema molt gros, pero l’Estat també. És el propi Estat el que hauria de reformular què és i què fa el Tribunal de Comptes, com funciona i quina composició té. No es garanteixen els drets bàsics de les persones considerades dissidència política i això és un problema pel propi Estat i pels ciutadans.

Tornant a les altres causes que té obertes. Quines són?

Tinc processos penals oberts en dos tribunals, més aquest al Tribunal de Comptes que ha vingut segmentat en dues fases. La primera, vinculada a despeses de l’1-O, i la segona, per l’acció exterior. Hi ha conceptes repetits i ens trobem amb una indefensió total i absoluta. Estem parlant de professionals que han fet feina conforme a les regles que hi havia, que hi ha ara. Se’ns està aplicant la legislació anticorrupció quan no som corruptes, només perquè és la més rigorosa.

I en quin punt es troben aquestes causes?

La causa del jutjat número 13 afecta a funcionaris, alts càrrecs, empresaris… persones diverses relacionades presumptament amb l’organització del referèndum. La instrucció encara està oberta. Es va obrir el febrer 2017 com una causa totalment prospectiva: buscaven un delicte sense saber quin. Al final van acusar-nos de malversació i hi ha 40 persones en aquesta causa.

L’altra que tinc oberta és a resultes d’aquest informe del Tribunal de Comptes. Un informe reclamat a una Comissió mixta del Congrés i el Senat. Aquest informe el passen a Fiscalia, i s’obre la causa al jutjat penal número 18. Afecta a una dotzena de persones més. És una estratègia de lawfare [guerra judicial] de manual. Busca l’autocensura dels treballadors públics catalans i condicionar la política catalana des d’un punt de partida totalment antidemocràtic.

És sorprenent que un conflicte de competències, que n’hi ha sovint en models federals, no es tracti com un contenciós administratiu sinó com un cas penal. És una repressió desenfrenada. Jo em vaig creure que a l’Espanya democràtica es podia parlar de tot mentre fos de forma pacífica. El que m’ha demostrat els últims anys és que no és així, que no es pot parlar de tot i que els servidors públics han d’anar amb compte, s’han d’autocensurar. És el missatge que ens passa el Tribunal de Comptes. No sé com jo podia preveure que el que jo feia, que era legal, deixés de ser-ho.

Aquesta autocensura dels funcionaris, s’ha aconseguit?

Crec que avui dia hi ha molta por dins l’Administració pública catalana. Em consta. És l’objectiu d’aquesta repressió: deixar de participar en política, i en el cas dels funcionaris, que s’ho pensin moltíssim abans d’executar res. No sé si això és coherent amb un Estat democràtic i de dret.

Va explicar que posaria casa seva com a aval. Amb el fons del Govern, això no serà necessari?

Ho haurà de dir el Tribunal de Comptes, si accepta aquest aval. No està a les meves mans.

Ja l’han embargat per les altres causes. En aquell moment va aconseguir aixecar els embargaments per les aportacions de la Caixa de Solidaritat. Creu que ara pot tornar a funcionar?

Al final moltes vegades és l'única opció que queda, la solidaritat de la ciutadania. Fins ara ha funcionat. Qualsevol tipus de conflicte així, o compta amb una caixa de resistència o la part dèbil té totes les de perdre. Té un cost altíssim per moltíssimes persones. No és només el cost de la sentència final, és tot el procés. És desgastant psicològicament.

Fa un mes, des dels indults, que es parla de es parla de nova etapa pel que fa al diàleg entre Catalunya i l’Estat. Confia en què hi ha una voluntat real d’avançar cap a la resolució del conflicte?

No sé si es tracta de voluntat. Diria que hi ha hagut missatges des de l’exterior demanant al Govern espanyol que desescali i trobi una solució política amb Catalunya. L’informe aprovat pel Consell d’Europa n'és un exemple. No sé si per convicció, però sí que hi ha una tendència a mirar de tornar les coses allà d’on no n’haguessin hagut de marxar mai, del canal de la política. Aquests nous indults parcials no solucionen el conflicte, els nou presos eren la punta de l’iceberg. Hi ha 900 persones esperant judici, i moltes represaliades pel camí. Hi ha molta feina a fer per tornar les coses a la política i deixar els jutges tranquils, perquè facin la seva feina.

Pel que fa al relat internacional, creu que Catalunya l’ha guanyat?

Probablement aquestes ganes de castigar tan severament persones que tenen a veure amb la projecció internacional són perquè la batalla sobre el relat internacional del cas català, del Procés, és probablement l’única que l’Estat espanyol no ha guanyat. Ens ho estan fent pagar d’una forma molt dura.