Público
Público

El Tribunal Suprem manté la concessió de l'aigua a Agbar i torpedina la municipalització del servei

El 2012, l'AMB va concedir la gestió de l'aigua a una societat de capital públic i privat controlada per Agbar, però que també compta amb la participació de l'ens metropolità i de Criteria (Caixabank). Quatre anys després, el TSJC va anul·lar l'adjudicació perquè s'havia fet a dit, sense concurs públic. 

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Foto d'arxiu d'Aigües de Barcelona (Agbar).

El Tribunal Suprem ha tombat la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i manté la concessió del servei de l'aigua a Barcelona i bona part de l'àrea metropolitana (AMB) a Agbar, filial de la multinacional francesa Suez. En concret, l'alt tribunal ha avalat que la gestió del recurs segueixi en mans d'Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, la companyia mixta, és a dir de capital públic i privat, controlada per Agbar, que en té el 70%. La resta del capital es reparteix a parts iguals entre l'AMB (15%) i Criteria (15%), la societat que agrupa les participacions industrials de Caixabank.

El 2016, el TSJC va tombar la concessió del servei de l'aigua a l'empresa mixta, que datava de 2012, amb l'argument que s'havia atorgat sense cap concurs públic, és a dir, vulnerant la mínima concurrència. La decisió del Suprem suposa torpedinar l'aposta per la remunicipalització que feia Barcelona en Comú, si bé no la compartia el PSC, en bona part conseqüència de la mobilització social liderada per la plataforma Aigua és Vida.  

El 2012, l'empresa mixta va rebre la concessió per a 35 anys, és a dir fins al 2047, per gestionar el servei de l'aigua a 23 municipis metropolitans, inclòs Barcelona. L'adjudicació va fer-se a dit i servia per tapar una irregularitat que Agbar arrossegava històricament a 16 municipis, entre els quals  hi ha Barcelona: la manca de contracte de concessió per gestionar el servei.

En aquesta ocasió, el Suprem creu que s'ha de distingir entre competències municipals i municipalització dels serveis públics, afirmant que l'assumpció d'aquests serveis no és automàtica. Argumenta que els dos intents de municipalització de l'aigua a Barcelona, el 1966 i el 1982, van acabar fracassant. A més, la Sala Tercera considera que l'Estat tenia capacitat per atorgar la concessió a la Societat General Aigües de Barcelona (SGAB, és a dir, a l'empresa privada Agbar) l'any 1953 sota la vigència de la Llei d'Aigües, moment en el qual el tribunal considera que es va fer la primera concessió a l'empresa. D'aquesta manera, el Suprem dóna validesa a més segle de gestió de les aigües 

La municipalització de l'aigua era una reivindicació de llarga trajectòria, impulsada per entitats com Aigua és Vida, i una de les principals apostes de Barcelona en Comú. Segons un informe elaborat per l'AMB, en el cas que el Tribunal Suprem hagués confirmat l'anul·lació de la creació de l'empresa mixta, Agbar hauria de pagar 210 milions a l'ens metropolità, ja que la companyia privada hauria sobrevalorat els actius que va aportar en el moment de crear-se la societat público-privada. 

La municipalització del servei de l'aigua és una tendència creixent els darrers anys. Des del 2011, més d'una desena de municipis l'ha portat a terme. El més gran a fer-ho ha estat Terrassa, que el 2018 va culminar el retorn de la gestió de l'aigua a mans públiques. Altres exemples són Arenys de Munt, Collbató, Montornès del Vallès o Olèrdola.