Tristan und Isolde, l'amor utòpic

"El propòsit de l'art és fer conscient a l'inconscient." Richard Wagner

Estimar tant, que només la mort pot sublimar l'emoció irreductible de la passió. Fatalitat insuportable, destí inaccessible, infortuni, l'amor impossible viscut fins l'últim desenllaç. Desig infinit, ànsia eterna, la tensió irresoluble entre el fervor, la devoció i l'obediència. Tristany i Isolda s'estimen de manera absoluta, sense condicions ni límits racionals, més enllà de la voluntat, de les normes morals i la constricció social. Sols, en la immensitat d'un món hostil que no permet l'amor pur i transcendent. Al final només resta el dolor d'allò que esdevé inabastable.

El públic del Gran Teatre del Liceu ho sabia; es respirava en l'ambient que aquell vespre seria especial, potser únic, inoblidable. L'estrena d'una nova producció de l'òpera més aclamada de Richard Wagner, amb el debut mundial de la soprano noruega Lise Davidsen com a Isolda, reunia tots els ingredients per esdevenir un dels grans moments del temple wagnerià de les Rambles de Barcelona. I així va ser: després de quatre hores i trenta minuts de música hipnòtica i refulgent, el públic, dempeus, ovacionava durant més de 10 minuts els intèrprets i creadors d'aquesta òpera inigualable. Un èxit incontestable que es podrà veure fins el 31 de gener.

Amb una posada en escena sòbria, minimalista i d'una intensitat colpidora, la directora barcelonina Bárbara Lluch assoleix una profunditat emocional absoluta. Les llums, les textures i les formes acompanyen l'espectador de manera immersiva cap a un univers oníric, on la nit, carregada de passió desfermada, es rebel·la contra el dia, racional i opressiu. Els intèrprets naveguen en aquest espai ambigu on realitat i somni es confonen, on la il·lusió es barreja amb l'aflicció, el desig i el dolor. Els tons obscurs, en blanc i negre, ens condueixen cap aquest món liminal on tot i res, és possible.

Lise Davidsen omple l'escenari amb una veu clara, potent i dúctil, capaç de comunicar tant l'amor profund com la fatalitat inexorable de l'existència. La soprano es confirma com una de les grans veus del moment, una wagneriana d'excepció que dota els seus personatges d'una força expressiva irrefrenable. Per la seva banda, el heldetenor nord-americà Clay Hilley, una altra de les grans veus wagnerianes de l'actualitat, en el paper de Tristany -sovint superat en potència i presència escènica per la seva companya de repartiment-, va saber emocionar el públic amb els matisos complexos d'un personatge profundament turmentat. Les interpretacions de Brindley Sherrat –com a rei Marke–, Ekaterina Gubanova –en el paper de Brangäne– i Thomas Konieczny –com a Kurwenal–, revelen una intensa complicitat emocional entre tots els actors, al servei d'una història travessada per l'amor, la traïció, la revolta i el suplici.

L'obra de Richard Wagner escrita entre 1857 i 1859 i estrenada a Munic l'any 1865, és única: una fita cabdal de l'art universal, un moment decisiu en què la música traspassa els seus propis límits per esdevenir extraordinària. Tristan und Isolde conté una història d'una profunditat humana excepcional, sostinguda per un partitura que va revolucionar per sempre la manera d'entendre la composició musical, obrint el camí a la modernitat.

Concebuda com un immens poema dramaticomusical, l'obra és una cançó infinita d'amor i de mort, inspirada en la llegenda medieval d'origen celta del segle XII, recopilada per Gottfried d'Estrasburg. Aquest relat, una de les grans referències culturals de l'edat mitjana, es transforma en mans de Richard Wagner en una autèntica revolució artística: un cromatisme d'una riquesa extrema, una paleta orquestral d'una intensitat inèdita, una suspensió harmònica d'una audàcia sense precedent que influí decisivament compositors com Mahler, Xostakóvitx o Schoenberg.

Nodrida per un ampli entramat de referències intel·lectuals —que va del pensament budista al teatre de Calderón de la Barca, passant per la filosofia de Schopenhauer—, l'òpera explora les tensions essencials de l'experiència humana: l'atracció entre eros i thánatos, el conflicte entre deure i instint, i la fricció constant entre consciència i subconscient. D'aquesta manera, Wagner construeix un univers dramàtic d'una modernitat sorprenent, que anticipa els fonaments de la psicologia contemporània i consolida Tristan und Isolde com una obra clau del pensament artístic occidental.

El 8 de novembre de 1899 fou la primera vegada que Tristan und Isolde va ser interpretada al Liceu de Barcelona. Cent vint-i-cinc anys més tard, l'òpera ha tornat a subjugar el públic de la ciutat. Com suspès fora del temps, Wagner, arrossega encara els esperits cap a un viatge metafísic i psicològic, dominat pel desig infinit, utòpic, mai satisfet; per la sensació persistent d'un anhel, ajornat i inabastable. Com al final de l'òpera, quan a Isolda, després de la mort de Tristany, només li resta la transfiguració (Verklärung): una mort d'amor (Liebestod) que es consuma tant musicalment com existencialment i que dona lloc a un dels moments més sublims del repertori operístic. L'èxtasi. La vida es pot transfigurar però Richard Wagner és etern.

"Fins a dia d'avui continuo buscant una obra de fascinació igualment perillosa, d'un infinit igualment tremolós i dolç, com el Tristany, i busco en totes les arts, en va..." Friedrich Nietzsche