Público
Público
ENTREVISTA A NAJAT EL HACHMI

“Si troben que el mocador és tan fantàstic que se’l posin elles”

Parlem amb l’escriptora Najat El Hachmi sobre el seu darrer llibre ‘Sempre han parlat de nosaltres’ (Edicions 62), un assaig sobre feminisme i sobre els múltiples perills i discriminacions que pateixen les dones per motius religiosos, polítics i culturals.

L'escriptora Najat El Hachmi. EFE
L'escriptora Najat El Hachmi. EFE

Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) va arribar a Catalunya quan tenia vuit anys. Va créixer sent la "mora" de la classe, i la van educar per ser una bona mestressa de casa. Però a través de la lectura i l’escriptura va ser capaç de trencar amb el llegat que li venia imposat. Es va donar a conèixer com a escriptora el 2004 amb Jo també sóc catalana. Des d’aleshores no ha deixat d’investigar sobre la identitat, la immigració i la situació de la dona al món àrab, i amb el seu darrer llibre Sempre han parlat de nosaltres (Edicions 62) ha posat el dit a la nafra. Al llibre, adverteix que el masclisme ha mutat en teories aparentment feministes i que hi ha una ofensiva tremenda a través dels fonamentalismes religiosos, entre moltes altres coses. Aquesta escriptora, malgrat rebre un allau de crítiques que no s’atura, no vol callar, perquè com va dir Rosa Luxemburg qui no es mou, no nota les cadenes.

‘Sempre han parlat de nosaltres’ és una mena de crit d’indignació?

Estic molt còmoda amb la novel·la i la ficció, i personalment molts d’aquests temes ja els tenia solucionats perquè son coses que et trobes quan ets filla de familia musulmana i t’ho has de batallar tu sola. El que m’ha generat molta alarma és el fet de veure tot un seguit de coses que no pensava que es poguessin donar. He constatat que la situació que jo vaig viure fa vint anys l’estan vivint exactament igual o encara pitjor moltes joves que a més no tenen cap possibilitat d’alçar la veu per elles mateixes i explicar la situació que estan vivint. I també m’ha generat alarma veure com fora del context de les famílies s’està donant validesa a tot un seguit de discursos que són antifeministes i que neguen el patiment que hem viscut i que viuen ara mateix aquestes nenes. Aquests discursos els vesteixen de coses molt sofisticades, i aparentment molt progressites però en realitat, per a mi són una ofensiva del masclisme brutal. I la publicació del llibre m’ha demostrat que això és així.

S’esperava la polèmica que ha despertat el llibre?

"S’està donant validesa a tot un seguit de discursos que són antifeministes i que neguen el patiment que hem viscut i que viuen ara mateix aquestes nenes"

No m’esperava que la resposta estigues tant organitzada. Jo estava acostumada a què persones del meu mateix origen fossin crítiques amb el que jo escric perquè sempre hi ha la cosa aquesta de ser una traïdora, etc. Però eren opinions particulars de gent del carrer, gent que tampoc té un poder per imposar el seu criteri. Però ara el que em trobo és que hi ha organitzacions que es dediquen a considerar que qualsevol veu feminista crítica amb l’islam és la veu de la islamofòbia de l’extrema dreta i del racisme, amb la qual cosa el que estan fent és silenciar-nos.

Com ha detectat aquesta organització per silenciar determinats discursos?

Perquè hi ha entitats concretes que es dediquen això, per exemple a través de les xarxes es dediquen a acusar a qualsevol mitjà que m’entrevisti d’estar fomentant la islamofòbia. A mi o a altres dones que han sortit a l’esfera pública o al grup que es diu Nesuya/Neswia, amb dones escampades arreu d’Espanya i que els han arribat a tancar el grup de Facebook argumentant que fomenten l’odi, quan el que fan és compartir notícies de països àrabs sobre el que està passant amb les dones.

Tot això sona molt pervers…

"El que fan és expulsar-nos de la lluita antiracista, quan jo he sigut antiracista tota la vida. El primer article d’opinió que vaig escriure va ser contra la Plataforma per Catalunya"

És molt pervers. D’una banda ens intenten silenciar, ens diuen el que han dit tota la vida dins de casa i de l’altra el que fan és expulsar-nos de la lluita antiracista. Jo he sigut antiracista tota la vida, el primer article d’opinió que vaig escriure va ser contra la Plataforma per Catalunya i he estat escrivint sempre contra el racisme entre altres coses perquè jo el pateixo. A mi em porten dient torna al teu país amb cada columna que escric des que vaig començar. Tothom ens diu que callem, els de dins de casa, els racistes, els que diuen que lluiten contra el racisme… Hi ha persones que estan en aquests temes que no tenen res a veure amb l’islam, que no han viscut mai a cap país musulmà… I també em sorprèn que algunes veus del feminisme em diuen que no ho estic fent bé, que la meva manera de defensar-me del racisme ha de ser com elles em diuen.

I per què?

Doncs perquè són expertes en el tema perquè han fet un màster, i resulta que tota la meva experiència i tota la meva investigació no compta. Una recerca que he fet des d’un punt de vista intel·lectual però també per pura supervivència perquè jo m’havia de buscar la vida per intentar sortir de tot allò. I ara em diuen que tot això no és vàlid. Si troben que el mocador és tan fantàstic que se’l posin elles.

Sosté que el tapar-se torna i que no es tracta d’una elecció lliure.

No entenc que hi hagi gent defensant que tapar-se és la elecció lliure d’una dona empoderada. Qualsevol elecció per mi no és vàlida perquè la llibertat no és triar qualsevol cosa, la llibertat va lligada a la dignitat i a què no et discriminin. A més, és mentida que hi hagi llibertat d’elecció perquè quan tens totes aquestes pressions no tries lliurement. Dina Tokio és una influencer d’Instagram que era una hijabista molt fashion fins que un bon dia va decidir treure’s el hijab i la van acribillar els que celebraven que anés tapada. Estem en un punt que hi ha una ofensiva tremenda a través dels fonamentalismes religiosos. Llavors, si això no ho volen veure ja s’ho trobaran. A mi em provoca esgarrifances pujar a Vic i veure dones tapades com si fóssim a l’Aràbia Saudita. T’asseguro que això al meu poble del Rif no ha existit mai.

De fet, al llibre apunta que si ara tingués 20 anys potser no hauria sortit del camí que li havien traçat de mestressa de casa.

"No entenc que hi hagi gent defensant que tapar-se és la elecció lliure d’una dona empoderada"

Em costaria molt més. Enfrontar-te a un patriarca és una cosa, però haver-te d’enfrontar amb tot aquests atacs a través de xarxes i que desacreditin el teu testimoni que és la cosa més masclista i antifeminista que hi ha, el teu testimoni no és vàlid, estàs mentint. Donar per defecte que les dones mentim. Qui són aquests senyors que de cop i volta es donen la potestat de decidir quines dones musulmanes són vàlides i quines no? És un masclisme redoblat. I el fenomen de molts homes que es converteixen a l’Islam crec que va una mica per aquí, sembla que agafen una opció que al final és més masclista que la que tenen aquí. He vist homes convertits a l’Islam, polígams, sabent perfectament que aquí és una cosa que no està admesa, homes que tenen una visió de la dona que les dones d’aquí ja no els hi compren.

Per això diu que una reivindicació a favor de la igualtat de la dona no pot evitar la confrontació amb l’Islam?

Personalment no he trobat la manera d’evitar aquesta confrontació. Hi ha ha gent que per no haver de fer aquesta confrontació et diu que una cosa és la cultura i l’altra la religió, però aquesta divisió és tramposa, i quan era adolescent la vaig fer perquè intentava salvar alguna cosa, però quan comences a llegir a certes autores com Nawal el Saadawi, la Sophie Bessis o el llibre Sexe i mentides de Leila Slimani i quan comences a lligar tots aquests elements veus que no pots disculpar l’Islam. Per què hem de protegir més l’islam que no pas les dones que el pateixen? A l'islam o vas al context de les societats que son patriarcals i masclistes, i sinó pots anar a l'Alcorà i als Harits de Mahoma, i a tots dos hi ha una càrrega de misogínia que no pots ignorar.

A mi em sembla molt bé com a opció personal que diguis que ets creient a la teva manera, però el que no pots fer és mentir. I a sobre hi ha veus de prestigi del món acadèmic que et diuen coses com que l'Alcora és feminista. O que no poder triar el marit que vols no és important, i tot això és molt doloròs, és una banalització del patiment d’unes determinades dones. Per què tanquen els ulls davant d’una realitat que és aquí? Amb les xerrades que faig per les escoles no paren d’explicar-me situacions de nenes que no poden anar a piscina o de colònies o que no participen en excursions. A les escoles cada vegada hi ha nenes més petites fent gimnàstica amb mocador, i no té cap mena d’explicació ni tant sols a nivell religiós. Les nenes? No té cap mena de sentit. Perquè som tan indiferents amb aquesta realitat? Doncs perquè al final són aquestes nenes, no són unes altres.

D’on va treure la força per rebel·lar-se contra una educació de submissió?

Soc una mica tossuda. D’una banda vaig anar a una escola de Vic amb unes mestres que hi vaig tenir molt bona relació, i després vaig anar a un institut amb uns professors fantàstics, però a mi em va salvar la lectura i l’escriptura. Tot el temps que no vaig poder parlar, llegia, i a partir d’un cert moment vaig començar a escriure. La meva infància era el món al revés, quan era petita tenia llibertat per fer moltes coses i quan vaig fer el canvi em van tallar les ales. Hi ha una consciència feminista que es desenvolupa molt abans que en siguis conscient, i és quan veus de molt a prop el patiment de persones que t’estimes molt, la meva mare, la meva àvia, les meves tietes… i a poc a poc observes que el patiment és específic pel fet de ser dona, això ho veus de seguida i sents un instint de justícia. I ens domestiquen perquè ho assumim. Als vuit anys quan vaig arribar a Catalunya i vaig poder anar a l’escola se’m van obrir les portes del món.