Deia Manuel Valls (Barcelona, 1962) que els fracassos polítics són oportunitats per reinventar-se. I sobre aquest particular, el polític francès, sap del que es parla. Apartat del Partit Socialista francès (PS) després de perdre les primàries al juny del 2017, es va voler incorporar al partit del liberal Emmanuel Macron com a part de l'equip. Encara que el partit de l'actual president francès, La República en marxa, va rebutjar al principi incloure'l en les seves files, Valls finalment es va unir a aquest grup parlamentari com a diputat afiliat, situació que li permet gaudir de certs avantatges logístics i administratius.

Situat sempre en el sector més conservador del socialisme francès, va ser deixeble de l'ex primer ministre Michel Rocard. Valls es va fer càrrec del Ministeri de l'Interior, entre 2012 i 2014. En aquests dos anys, va explotar les postures més conservadores en el PS, amb un clar discurs antimmigració: va associar la minoria gitana amb “la mendicitat i la delinqüència", i va arribar a afirmar que l'“única solució són els desmantellaments de campaments i les expulsions”.

El president francès d'aquells anys, François Hollande, desbordat i cada vegada més feble a les enquestes, el va nomenar primer ministre en el 2014, càrrec que va ostentar fins a finals de 2016 i gràcies al qual va poder aprovar, mitjançant un decret, una molt criticada reforma laboral que va desencadenar nombroses manifestacions de protesta al seu país.

Paradoxalment, després de dimitir d'aquest càrrec i presentar la seva candidatura a les primàries del PS, Valls va afirmar: “França necessita a l'esquerra per combatre a Le Pen”, però l'esquerra a la qual apel·lava el veia més com a enemic que com a aliat des de feia ja molts anys i va ser derrotat per Benoît Hamon (malgrat ser un candidat molt més ‘desconegut’).

Conscient que l'opinió pública francesa el dóna ja per enterrat, Valls va fixar-se un nou objectiu més enllà de les fronteres gal·les: ser el proper alcalde de Barcelona. I és que el polític porta fins a les últimes el 'mantra' liberal que diu allò de “cada fracàs és una nova oportunitat”. Serà aquesta la seva?

El cas Dibrani: volem acollir?

En el 2013, quan encara era ministre de l'Interior, Leonarda Dibrani, una noia gitana de 15 anys va ser detinguda per la policia, mentre es dirigia amb l'autobús escolar a una excursió, i posteriorment va ser deportada a Kosovo juntament amb els seus pares i germans. Aquesta expulsió va originar moltes crítiques per part dels seus col·legues de partit i encara que Hollande va intentar dissipar la polèmica i va anunciar que Dibrani podia tornar a França (això sí, sense la seva família), Valls no va recular: "Res em farà canviar de rumb".

Convé fer-se la pregunta sobre com influirà aquesta política de deportacions entre  la ciutadania barcelonina, molt mobilitzada en campanyes en favor dels refugiats i que ha fet del “volem acollir” una màxima que és palpable no només a la capital de Catalunya, sinó també arreu l'Estat espanyol, ja que, segons dades de l'Eurobaròmetre publicat al juny, el 83% dels espanyols enquestats està a favor que Espanya ajudi als refugiats.

Els seus principals (i contradictoris) suports

Valls ha anunciat la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona aquest dimarts. Però lluny de voler encapçalar la llista d'un partit (recordem l'oferta de Cs), Valls ha configurat un equip propi -que compta amb antics col·laboradors de Pasqual Maragall, com Xavier Roig, que funcionen a cop de talonari- i es presentarà a les eleccions amb una plataforma pròpia, "Barcelona, capital europea", amb incorporacions que difícilment hauria aconseguit una candidatura del partit taronja.

L'ex-primer ministre francès Manuel Valls amb el president de Cs, Albert Rivera, en una manifestaciónde Sociedad Civil Catalana a Barcelona.  Març del 2018. AFP/Pau Barrena

La cap visible de Cs al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, ha defensat aquest dilluns, després de la reunió de l'Executiva Permanent del partit, la proposta de Valls. Arrimadas ha recordat que la situació política a Catalunya exigeix un "exercici de generositat" per part de "tots i ha afirmat que van a "trobar la millor forma de guanyar al separatisme i al populisme" a la capital catalana.

Resulta si més no curiós (i oportú) aquest canvi de discurs, ja que, durant la seva IV Assemblea, el líder de la formació, Albert Rivera, es va oposar tàcitament a aquesta fórmula (de confluències) i va declarar, orgullós, no “sumar a qualsevol preu”. “Nosaltres volíem ser la tercera força municipal d'Espanya amb les nostres sigles, amb els nostres valors i amb els nostres equips”, va dir en aquella ocasió. Ara sí li surten els comptes?

El diputat fantasma

I com s'està finançant la campanya Valls? Sembla que hi ha certs interessos empresarials en la candidatura de l'ex-ministre francès. El diari Elnacional.cat va publicar, a finals de l'any passat, un mail escrit pel secretari general del Círculo de  Empresarios, Jesús Sáinz Muñoz, sol·licitant a diverses companyies de l'Ibex 35 finançament per “cobrir les despeses associades” a actes de la gira anti-independentista de Manuel Valls. La intenció de Sáinz i els seus socis no és una altra que “aprofitar l'estada de Manuel Valls (…) perquè les seves declaracions tinguin un ampli ressò en els mitjans de comunicació (…) particularment a Catalunya”.

El canal de televisió France2, interessat per les nombroses activitats de Valls a Espanya, va anar, recentment, a una conferència que l'ex primer ministre va impartir a Pamplona davant unes 350 persones. En ser interpel·lat pel periodista del mitjà sobre el finançament de la seva gira, Valls va escapolir-se dos cops de la seva pregunta.

Encara que no sabem quina resposta podria haver donat, Farida Amrani, candidata del partit esquerrà La França Insubmisa (LFI), que va perdre per un estret marge contra Valls en les legislatives de 2017, afirma que el polític francès ha utilitzat el sou de diputat per finançar la seva campanya. Per aquest motiu, Amrani ha engegat una iniciativa online ramb que compta ja amb el suport de més de 20.000 persones contra qui denominen el “diputat fantasma”.

L'ex-primer ministre francès Manuel Valls, en el seu escó, durant una sessió de l'Assemblea Nacional francesa, el passat mes de juny. AFP/Christophe Archambault

A França se li retreu que la construcció d'una nova carrera política, fora de les fronteres de l'Estat, hagi anat acompanyada en els últims mesos de freqüents absències en la cambra de diputats. Des de l'estiu, segons el diari Le Figaro, l'ex primer ministre ha tallat vincles amb els seus suports a França i d'acord amb la informació publicada per France2, l'encara diputat ha assistit a un total de 24 sessions (de les 99 celebrades), al mateix temps que es registraven 23 aparicions públiques a Espanya.

A Valls, la política francesa li ha donat (i tret) gairebé tot. Ara vol provar sort a la ciutat que el va veure néixer. Serà el candidat que el bloc constitucionalista ha estat esperant? Aconseguirà unir al vot de Ciutadans al d'una part de l'electorat de PP i PSC? Castigaran els electors el seu paper en la reforma laboral francesa i recordaran les seves declaracions racistes? Sortirà també d'Espanya per la porta petita? En uns mesos, la resposta.