“Si la majoria constitucionalista té clar que Espanya no pot trossejada s’ha de prohibir els partits que criden a la ruptura” poder concórrer a les urnes. La frase correspon a Xavier Marín, vicepresident i secretari d’Organització de Societat Civil Catalana (SCC). Per si no quedava clar, en una entrevista a Voz Pópuli, va afegir que “vostè pot ser independentista, però no es podrà presentar a les eleccions”. Les seves paraules contrasten amb el to moderat que empra Fernando Sánchez Costa, el nou president de SCC, per a qui “no pots dir només ‘no’ a dos milions de persones”, en referència als independentistes. Sánchez Costa defensa buscar ponts d’entesa entre la societat catalana, mentre que Marín sembla un clar partidari de dinamitar-los. Però qui és Xavier Marín?

Nascut el 1953, no és precisament un nouvingut a la política, sinó que és un històric del PSC, sobretot de les federacions del Baix Llobregat i de l’Hospitalet, alineat clarament amb els sectors més espanyolistes de la formació. Durant més de dues dècades ha estat conseller nacional del partit. Professionalment va treballar durant any com a policia municipal i posteriorment s’ha dedicat a la docència i a exercir diversos càrrecs polítics.

En el seu perfil de Twitter Marín es defineix com a “ciutadà del món. Internacionalista. Defensant que tots tinguem el suficient i ningú massa”, però només cal repassar els seus tuits per comprovar com bàsicament comparteix continguts crítics amb l’independentisme i de mitjans no precisament alineats amb valors progressistes, sinó clarament escorats a l’extrema dreta, com ara El Catalán o Dolça Catalunya. Marín també compra el discurs de determinats sectors que el castellà està “perseguit” a Catalunya. Bé, segons ell directament pateix un “estat d’excepció”.

Graduat en Prevenció i Seguretat Integral i amb màsters en Polítiques Públiques i Socials i en Lideratge Polític, Marín va dirigir durant 25 anys l’Escola de Formació Xavier Soto, vinculada al PSC. Afiliat al partit des del 1980, el seu primer contacte amb una organització política va ser, però, al Partido del Trabajo (PTE), en el que també va militar l’expresident de la Generalitat José Montilla. En concret, Marín va militar-hi de 1968 a 1979.

Segons detalla el seu currículum, Marín ha tingut una relació molt estreta amb la policia, fins al punt que durant la dècada dels 80 del segle passat va ser policia local a l’Hospitalet i, posteriorment, del 1985 al 1999 va ser el cap de la Policia Local de Pallejà (Baix Llobregat) i a partir del darrer any va assumir el mateix càrrec a la de Mollet del Vallès. A nivell policial també va ser adjunt a la Direcció de Serveis de l’Àrea de Seguretat Ciutadana, Via Pública i Protecció Civil de l’Ajuntament de l’Hospitalet (2001-2004). Aquest, de fet, va ser el seu primer càrrec estricament polític. A partir d’aleshores també va ser assessor del Delegat del Govern espanyol a Catalunya entre 2004 i 2008, Joan Rangel; i posteriorment assessor del president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué (2008-2011), i assessor del grup del PSC a l’organisme provincial.

A nivell orgànic, ha estat membre de l’executiva de la Federació del PSC a l’Hospitalet en diverses etapes, primer secretari de l’agrupació de Pallejà (1990-1995), membre de l’executiva de la federació del Baix Llobregat i, finalment, membre del secretariat permanent de la sectorial de Seguretat Pública del PSC a nivell nacional (1990-2011). També va ser conseller nacional del partit durant més de dues dècades (1993-2015). A més a més, ha ocupat diversos càrrecs sindicals, sobretot lligats a la UGT.

Impulsor de corrents crítics

Des de la irrupció del Procés, Marín ha protagonitzat diversos moviments dins el PSC per articular corrents crítics amb la direcció, a la que acusava de tenir una certa connivència amb la “deriva independentista”. En concret, el 2013, amb Pere Navarro de primer secretari del partit, Marín va ser un dels impulsors de la plataforma Reconstrucció Socialista, que advocava per reconstruir el partit i alertava del “potencial de fractura cívica, política, social i cultural de la deriva independentista liderada CiU i ERC”. Un argument, el de la fractura social, que posteriorment SCC assumiria com un manta, com també van fer partits com PP i Ciutadans. El 2016, ja amb Miquel com a primer secretari del PSC, també va estar entre els impulsors de Roj@s, un corrent que volia propiciar un gir del partit cap a l’esquerra i que, entre d’altres qüestions, era molt crític amb la monarquia.

Entremig va ser un dels molts càrrecs que a les eleccions municipals del 2015 va contribuir a engreixar les llistes fantasmes del PSC, amb militants omplint candidatures de pobles on no hi tenien cap mena de vincle. En seu cas, va ser el número tres de la llista d’Isòvol, a la Cerdanya.