Público
Público

La vida a Lledoners: fer política darrera del vidre del locutori

Radiografia de la vida quotidiana de Josep Rull a la presó de Lledoners, en el seu tercer dia en vaga de fam

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Els set dirigents polítics i socials catalans empresonats preventivament al centre penitenciari de Lledoners, en una imatge distribuïda per Òmnium Cultural

Realment, el moment concret no va ser gens extraordinari. Perquè Josep Rull ja dormia, quan va arrencar oficialment la seva vaga de fam a les 00.00 hores de la matinada de dilluns a dimarts. Des d’aquell moment, no ingereix cap més aliment. Només beu aigua. Rull va començar la vaga el mateix dia que Joaquim Forn i els dos van sumar-se a la protesta que dos dies abans havien iniciat Jordi Sànchez i Jordi Turull. Els quatre són els primers vaguistes de fam del procés, en una protesta que té tots els números de donar la volta al món: a les portes del final de l’any, els presos arribaran al Nadal amb més de tres setmanes de vaga de fam. I si es filtren imatges del seu estat físic, difícilment podran mostrar massa bona cara, ja que serà evident que s’han aprimat. Malgrat tot, en cas de complicacions, seran atesos a la unitat penitenciària de l’Hospital de Terrassa.

Però a banda del seguiment mèdic extra que tindran, canviarà ara el seu dia a dia a la presó? Potser, abans que res, cal conèixer com és la seva vida dins a la presó. I quins contactes mantenen amb l’exterior. De fet, el seu pes polític és tal que, fins i tot empresonats, han de complir amb agenda diària completa. Per una banda, els presos reben setmanalment visites de polítics en actiu. Tant de solidaritat (per part de membres d’altres partits i societat civil) com de companys de les seves pròpies formacions.

Visitar Lledoners (i abans Estremera) ha esdevingut un viatge habitual en cercles polítics catalans. L’exconseller de Territori Josep Rull, per exemple, despatxa setmanalment amb el seu successor i actual conseller en actiu, Damià Calvet. Responen entrevistes per via de qüestionari i redacten algun articles d’opinió, superant les traves burocràtiques. Estan presos, però en la mesura que poden, s’esforcen per continuar sent polítics.

A Estremera era un pèl més difícil, sostenen, ja que havien de superar controls més estrictes per aconseguir les autoritzacions. En canvi a Lledoners, gestionat per la Conselleria de Justícia, el tracte s’ajusta als protocols estipulats. També es reuneixen amb els seus advocats, d’una manera molt fluïda. En vigílies de l’inici del judici, previst pel gener, han redoblat les reunions. I inverteixen més estona del temps de cel·la a preparar la seva defensa legal. Tant és així que Josep Rull ha reconegut al seu entorn que no pot respondre tant com voldria a les desenes de cartes de solidaritat que rep a diari. "La meva producció de resposta ha baixat molt", li ha reconegut recentment a la seva dona, Meritxell Lluís. No debades, cadascú n’ha arribat a rebre milers (més de 150.000, entre tots). Per això, algunes famílies estudien ara fer una donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Millor a Lledoners que a Estremera

Sens dubte, el canvi d’Estremera a Lledoners ha tingut un impacte positiu pels presos. Tot i que si acabar amb la dispersió ha estat beneficiós per algú, ha estat per a les seves famílies. No debades, han passat de realitzar uns 1.400 quilòmetres a fer-ne no més de 100. Alguns menys en el cas de la família de Josep Rull, ja que són naturals de Terrassa. Meritxell Lluís, qui també és presidenta de l’Associació Catalana pels Drets Civils, explica gràficament: "Abans ens despertàvem a quarts de 7 del matí i ens posàvem en marxa cap a Estremera. Fèiem la visita i tornàvem a casa passada la mitjanit. Ara, si tenim visita de matí, estem de tornada per dinar a casa". El càstig més gran de la dispersió és per la família, sempre ha estat així.

I els presos també se senten més a prop. A la presó del Bages, per exemple, Rull sent el xiulet del tren de Súria, les vies del qual hi passen a prop. I cada nit, tant Rulll com la resta de presos senten com un jove els crida "bona nit". És en Joan, qui s’ha fet cèlebre perquè es desplaça a un petit turó darrera de la presó per cridar "bona nit". Una salutació seguida de cadascun dels noms dels empresonats (i que ells agraeixen, com una màgica rutina nocturna). Tant és així que el noi ja ha estat batejat, en ambients independentistes, com Joan bonanit.

També poden veure TV3 i les altres cadenes en català, cosa que a Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco no podien fer. I escolar RAC1, Catalunya Ràdio i altres de les emissores de ràdio. No només és que siguin mitjans en la seva llengua materna o en els que no els critiquen a cada minut. "És que son mitjans que sí que mostren les manifestacions de solidaritat amb ells; perquè sense xarxes socials, quina idea et pots fer de la realitat si només pots mirar Tele5 o Antena3", contextualitza la seva dona, Meritxell Lluís.

Meritxell Lluís en una visita a Lledoners.

I han millorat en qualitat de vida ("sense perdre de vista que estan a la presó, eh!", matisa Lluís). Per exemple, l’edifici de Manresa és més nou que les presons madrilenyes i passen menys fred. Sembla trivial, però no ho és: la temperatura és important, encara més quan estàs tancat tant de temps al mateix lloc. Per contra, l’actual cel·la que ocupa Rull (així com els altres presos catalans) és més petita i més fosca que les que tenien al mako de Madrid. Mako, com es coneix en l’argot dels presos bascos.

També poden fer algunes activitats infantils amb els seus fills, que programa el servei penitenciari (i que a Estremera no existien). Igualment, s’han apuntat a tallers com el de ceràmica (en el cas de Jordi Cuixart), mentre que Rull ha optat pel grup de teatre. Són aquestes les bondats de la forma catalana de gestionar les presons? Una gran paradoxa: els consellers de la Generalitat que dissenyen i aproven les polítiques públiques (en aquest cas, presons penja de la Conselleria de Justícia) les estan vivint en primera mà. Pel bo o pel dolent.

"Però no reben cap privilegi", contrasta Meritxell Lluís. "Les cues per entrar les fem igual. I les condicions són les mateixes per tots els reclusos, no hi ha distinció", afegeix. Respon així a les gens vetllades insinuacions de tracte de favor, llançades des de l’òrbita (tant política com mediàtica) de Ciutadans i el PP. Unes acusacions que han portat fins i tot a que el programa televisiu Polònia fes un gag televisiu, considerant literalment la presó de Lledoners com un "Hotel 5 Estrelles".

Fer amics a la presó (des del primer dia)

La socialització amb la resta de presos és vital. La quotidianitat. El dia a dia. Rull no està tenint dificultats. Hi ha fet bona relació i fins i tot s’escriu amb reclusos que encara són a Estremera. La primera telefonada que Rull li va fer a Lluís va començar així:

- Meritxell, saps què? Avui he conegut a...

"És que no poden estar tancats en si mateixos, han de socialitzar-se", afegeix Lluís. Fet que no vol dir que tothom hi simpatitzi, amb els dirigents polítics empresonats. Vol dir que, senzillament, molts no entenen què hi fan allà, hi afegeix.

"Però quanta gent heu matat?", li demanaren una vegada a Josep Rull. Relacions amb cert humor –en el límit del possible a la presó- i situacions estrambòtiques. Com quan l’exconseller d’Interior, Joaquim Forn, es va assabentar de com s’havia preparat el gran atracament a la joieria Bagués de Barcelona, l’any 1982. A la cantina del mako, amb el màxim responsable polític del Mossos d’Esquadra, bla, bla, bla, menjant uns flamenquines tan alegrement.

Comparteixen passadissos i cel·les amb presos que, en alguns casos, mai no reben visita. Molts d’ells estrangers fet que els limita molt al conegut com a matalàs social. Aquesta és una de les grans diferències sociològiques amb els presos catalans, els quals tenen un matalàs elevadíssim: milers de cartes, desenes de visites polítiques i els vis a vis familiars.

La rutina: res a fer sense que et donin permís

De fet, la capacitat de prendre decisions polítiques contrasta amb l'escassa possibilitat de decidir res, per pròpia decisió del reclús, en la seva quotidianitat. Francesc Argemí, Franki, qui també va estar empresonat (a Brians II, acusat de cremar una bandera espanyola), apunta: "El sistema penitenciari desmunta l’autonomia de les persones: aterres allà i ningú no t’explica res. Cada cosa que intentes fer t’exposa a una sanció. I tens unes setmanes d’aclimatació a la nova vida en què tot són pautes i normes has de complir al 100%". A saber: deixar les sabates mal col·locades al terra, oblidar-te una bossa damunt una prestatgeria o estar mal col·locat en una filera. Paradoxalment, tenen drets polítics (o fan vida política), però no tenen drets sobre el seu cos (ara vaig aquí, ara faig allò). I la que sí que tenen és la que els ha permès iniciar aquesta vaga de fam.

La privació de llibertat també s’expressa en la forma de comunicar-se amb l’exterior. La revisió del contingut de les cartes i les escoltes telefòniques són una pràctica denunciada històricament pels col·lectius d’advocats. Actualment, les persones preses tenen dret a 8 trucades de 8 minuts setmanals; a banda de visites dins el locutori (amb un vidre de separació) de polítiques i d’advocats; les visites familiars en locutori, així com els vis a vis familiars i el vis a vis íntims (de parella).

Com es relaciona amb regidors de Cs i del PP?

I en acabar la visita, la família marxa. "Però anem tirant, gràcies a les mostres de suport... Quin país que tenim!", exclama la regidora del PDeCAT a Terrassa. "Vaig passejant i gent desconeguda em somriu, amb sinceritat, als ulls, i això és un xute d’adrenalina!". I és que en el mig es troben les famílies de les preses i presos catalans, que intenten adaptar-se a la situació. Explicar algunes anècdotes del dia a dia i compartir els sentiments. Sens dubte, un mecanisme de supervivència.

Tot i així, han tingut alguna mala experiència. Com un vespre al País Valencià, fa uns mesos, quan assistents a un casament amb el qual es van topar pel carrer es van arrencar a fer alguns crits espanyolistes. I amb polítics dels partits del 155? Meritxell Lluís és regidora a Terrassa i per atzar s’asseu al costat dels regidors de Ciutadans. "Jo no els he girat la cara. I em trencaré la cara per tal que puguin expressar les seves idees", assegura. Però hi ha moments de tristor personal. Josep Rull mateix ha estat regidor a Terrassa molts d’anys i ha compartit legislatura amb membres del PSC que encara exerceixen. Tot i la posició oficial dels socialistes, l’alcalde Terrassa, Alfredo Vega, ha visitat Rull a Lledoners.

Són les paradoxes del procés: Miquel Iceta els aniria a visitar-los, si no fos perquè es filtraria a la premsa i tothom ho sabria. Són les paradoxes del procés: set presos que despatxen visites polítiques a diari, com si encara fossin a la seva la conselleria.