El cos antiavalots dels Mossos d’Esquadra, l’Àrea de Brigada Mòbil (popularment coneguda com a Brimo), torna a ser objecte de crítica de l’opinió pública. Juntament amb les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO), la Brimo s’encarrega oficialment de patrullar zones especialment conflictives i mantenir la seguretat en grans esdeveniments esportius o manifestacions. Els seus agents tenen un dels nivells d’especialització més alts del cos, només superats pels Grups Especials d’Intervenció (GEI) i els de desactivació d’artefactes explosius.

Des de la seva creació i desplegament als anys noranta en substitució de las Unidades de Intervención Policial (UIP) de la Policia Nacional, la Brimo ha estat un dels cossos més polèmics per les seves intervencions, moltes les quals han ressorgit aquests darrers dies a les xarxes socials, com ara la càrrega contra una vaga de miners a Súria que va acabar amb cinc ferits greus (2005), l’anomenat ‘cas kubotan’ –una arma de defensa no reglamentària que un agent del cos va fer servir durant una manifestació contra el moviment okupa el 2007-, les càrregues a Via Laietana durant les protestes estudiantils contra el Pla Bolònia (2009) que van acabar amb 57 ferits i dos agents condemnats per agressió o les càrregues a Plaça Catalunya contra el 15-M (2011). També s’ha recordat com el 2012 Esther Quintana va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra durant les protestes per la vaga general o el desallotjament de Can Vies el 2014.

La polèmica per l’actuació dels Mossos d’Esquadra en les càrregues conjuntes amb la UIP de la passada setmana arriba mesos després que la Generalitat posés al capdavant a Xavier Pastor, presentat com un expert en prevenció i responsable de la creació d’una unitat ad hoc que té l’objectiu de negociar amb els manifestants en moments de tensió per reduir-la i evitar així la intervenció del cos. Pastor prenia el relleu de Carles Hernàndez, investigat per la justícia per la seva actuació durant les càrregues contra els manifestants independentistes que protestaven contra un acte de Vox a Girona el desembre del 2018. En una imatge poc usual que va quedar registrada pel fotògraf Jordi Borràs es va poder veure com Hernàndez participava personalment en la càrrega contra els membres del CDR a la manifestació.

Un model policial descartat a altres països europeus

“El problema principal és que els Mossos d’Esquadra van crear la seva unitat d’antiavalots a imatge i semblança de les de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil”, explica a Públic el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, gran coneixedor de les diverses unitats antiavalots. “Són, per dir-ho així, una còpia pràcticament idèntica on el que es prioritza és la dispersió amb efectes dissuasoris que tenen efectes lesius sobre les persones que es manifesten, com les porres i els projectils, primer les bales de goma i ara les bales de foam, que tenen conseqüències que poden ser irreversibles”, continua.

El periodista recalca que aquest model que aquí alguns consideren “normal” ja “s’ha descartat en alguns països europeus, com Alemanya, el Regne Unit, Dinamarca o Holanda, i també parcialment a Itàlia”. A més, “altres països han descartat l’ús d’elements lesius contra els manifestants i opten per la presència massiva d’agents o l’acordonament de zones”.

Què hi ha de cert dels rumors que parlen d’inclinacions dretanes dels agents? “Fins ara era més aviat una qüestió corporativa, de defensa dels seus ‘drets’ laborals que suposava que acabessin fent la política de seguretat ells mateixos”, respon el periodista de la Directa. I n’ofereix un exemple: “Quan defensen que els agents poden fer servir les bales de goma perquè asseguren que això protegeix els agents i els dona més capacitat de reacció davant els manifestants, que venen com una qüestió laboral, de preservació de drets dels funcionaris, però això té unes conseqüències sobre els manifestants lesives i que vulneren els seus drets fonamentals”.

Aquest és “un problema que s’ha enquistat en els sindicats de Mossos, que acaben pressionant per dictar la política de seguretat”. “Al marge de tot això”, precisa, “sí que és cert que en els darrers anys sí que hi ha una part dels agents que s’han connotat a partir d’organitzacions com Jusapol o organitzacions policials que cada cop tenen una major proximitat a l’entorn de Vox o Ciutadans”.

Preguntat per algunes de les propostes polítiques cap al cos, Rodríguez respon que “tot és una qüestió de voluntat política”, fins i tot la possible dissolució de la Brimo. Abans que res, però, s’ha d’analitzar si la unitat “té alguna funció”, i recorda una dada poc coneguda: que “la major part de les hores de feina de la Brimo i l’ARRO les dediquen als desnonaments”. Rodríguez sí que veu possible la seva dissolució amb una “reformulació del model d’ordre públic perquè tinguin més a veure amb la mediació que no pas amb la dissolució dels manifestants atacant-los”, però al mateix temps adverteix que existeixen “lobbies que mantenen una posició de força” perquè tot continuï com fins ara.

Reforma o dissolució?

Hem preguntat als partits polítics per les mesures que plantegen sobre la Brimo (Públic es va posar en contacte amb JxCat i ERC per consultar la seva opinió, però a l’hora de publicar aquest text no havia rebut cap resposta). Els cossos antiavalots són polèmics a tots els països per les seves actuacions contundents, però què fa als antiavalots dels Mossos més polèmics que la resta?

“Tots els cossos policials europeus cometen abusos”, contesta a la nostra pregunta el diputat d’En Comú Podem Jaume Asens. “Els Mossos, i especialment la unitat antiavalots, no n’és una excepció, com hem vist els darrers dies”, segueix, “ara bé, no m’atreviria a dir que els Mossos ho són més”. “En un Estat de dret, la gestió de l’ordre públic exigeix un ús estrictament regulat i controlat de la força, a més del desplegament dels mitjans o tècniques dissuasius que siguin el menys lesius possible”, aclareix Asens, que esmenta “la prohibició de les bales de goma per part del Parlament” com “un gran pas que homologa els Mossos a altres policies europees que feia anys que havien retirat aquest armament”.

Quant a la reforma del cos, Asens opina que “cal avançar cap a un model policial de proximitat, el màxim transparent i democràtic”, però que “això no vol dir dissoldre’l, sinó estar en permanent evolució”. “La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret davant de la lògica de la raó d'Estat”, comenta el també advocat, per a qui “després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada”.

El 19 d’octubre, en una compareixença davant la premsa, el diputat de la CUP Carles Riera va demanar “la destitució de Buch, la dissolució de la Brimo i la retirada de Catalunya dels cossos de seguretat de l’estat”. En resposta col·lectiva a aquest diari, la CUP considera que el problema dels Mossos rau en què “incorporen molts agents provinents d'altres cossos policials de l'estat que no van viure cap depuració després de la dictadura”.

“En el cas concret dels antiavalots, són una brigada dins dels cossos policials amb una trajectòria de pràctiques que tenen l'objectiu únic i exclusiu de reprimir”, expliquen al reiterar que “són unitats encarregades d'aplicar, de forma exclusiva i material, el monopoli de la violència dels estats i, per tant, són unitats totalment contràries a la lògica de la garantia de drets, també al de la protesta”.

“La manca de depuració de responsabilitats i l’omissió de l'opinió d'organitzacions pro drets humans pel que fa a l'ús de material i d'armes per part dels cossos policials” justifiquen la mesura feta pública per Riera, segons la CUP, que creu “necessari canviar de model i urgent generar mecanismes de control dels abusos policials”, així com “llençar un missatge contundent al conjunt dels cossos policials i als seus responsables polítics”. En aquest sentit, el partit reivindica “abordar els conflictes exclusivament des d'una perspectiva policial, ja que tenen origen en les clivelles d'exclusió i dolor que generen les desigualtats socials”.