Público
Público
CULTURA

“Vull ser un artista ‘mainstream’”

El músic de Collbató Ferran Palau ha estat una de les revelacions musicals d’aquest any. El confinament, però, li ha trasbalsat els seus plans. Malgrat tot acaba de publicar dues noves cançons alegres i lluminoses. Parlem amb ell d’aquestes cançons, la seva música i com està vivint la nova situació.

Ferran Palau ha composat i editat dues noves cançons des de casa seva. LOUISE / HIDDEN TRACK
Ferran Palau ha composat i editat dues noves cançons des de casa seva. LOUISE / HIDDEN TRACK

"Faig música sensorial", diu en Ferran Palau a l’altra banda de la pantalla. Palau és un músic diferent que fuig d’etiquetes. Això queda clar quan afirma sense embuts que Julio Iglesias i Miguel Bosé són grans referents: "la seva música suggereix més que una altre cosa". El seu terreny diu, com el de Palau, no és el de les coses evidents. El músic (Esparraguera, 1983) ha viscut tota la vida a Collbató, a la falda de la muntanya màgica de Montserrat. Els seus pares van construir-hi una casa quan encara estava pràcticament buit. Bicicleta, cabanyes, cases a mig construir i fer el gamberro amb els amics. També skate –fins que es va trencar el turmell– i punk adolescent –amb la seva banda Típex.

l seu primer record musical és a casa. "Cada diumenge esmorzàvem xocolata amb melindros i el meu pare sempre ens feia escoltar el mateix concert de Pink Floyd que havia gravat de la tele". Palau va intentar canviar aquella tradició familiar regalant-li un altre vídeo del grup britànic. Sense èxit. "El cabró no li va treure ni el plàstic".

Ironies de la vida a Palau el van expulsar de l’escola de música. "Potser no és lo teu", li van dir. Ell però, estava encantat, "odiava anar a l’escola de música". Més tard, va estudiar dibuix, una cosa que va ajudar en la construcció del seu univers musical. "Per a mi la música no és només música, es també tot el que l’envolta. Quan penso en un disc penso també en la imatge, com m’imagino embolicades aquelles cançons".

Com portes el confinament?

"Bé, hi ha una part bona, que és poder estar amb la família, i una altra no tan bona perquè jo estic fet per estar por ahí tocant i quan et treuen això perds el nord”. Ferran Palau però, és una persona de costums. I el seu fill Leo, de deu anys, també. Esmorzen junts i en Leo comença a fer els deures. Mentrestant la Louise, la dona d’en Ferran, membre també d’Anímic i de Hidden Track, el segell discogràfic que porten els dos, s’asseu davant l’ordinador a les nou del matí i gairebé no s’aixeca fins les vuit del vespre.

La manera de composar però, no ha canviat gaire amb el confinament. Contínuament està tocant la guitarra que té al costat del sofà. "Fa molts anys que ho faig així. Tinc cançons al cap i sempre la toco molt". Si un dia l’espurna encén el foc d’una cançó es posa a treballar-la més, però si no, va fent. Palau explica que cada disc té una connexió amb la vida del músic. Sorprenentment però, les seves dues noves cançons, Cel clar i Mitjanit (Hidden Track. 2020), composades i editades durant el confinament, tenen més aviat un to positiu i alegre, en contrast amb els temps que ens està tocant viure.

D’on sorgeix aquest contrast?

"Tornava d’un viatja a Luleå", una ciutat al nord de Suècia, gairebé a l’Àrtic. Va ser llavors, acabat d’arribar d’aquell lloc recòndit, quan el dijous just abans del confinament, la Louise li va dir que tot el calendari que portaven mesos treballant s’anava tot a la merda. "Allò em va deixar ko, confessa Palau. "Estava flotant en un putu núvol, com si estiguessis dins un somni atrapat, com si tot allò no fos real". La sensació li va durar dues setmanes, fins que al final va decidir posar-se a tocar la guitarra. "Necessitava fer algo que fos real". D’aquí va sortir Cel clar. "Quan la Louis la va escoltar va tenir la idea: ¡corre, agafa la gravadora i fes una altre cançó que farem un 7', em va dir".

A l'inici del confinament, el músic confessa que estava "en un putu núvol, com si tot allò no fos real", però va començar a entomar millor la situació després de crear dues cançons

Al cap de tres dies en Ferran Palau va despertar d’aquell somni estrany. "A partir d’aquell moment em vaig començar a trobar bé, veure-ho tot més clar i estar content una altra vegada. Cap de les dues cançons són fosques perquè segurament jo també necessitava aquesta llum. Hi ha quatre frases en aquestes cançons que molta gent se les pot fer seves fàcilment. Per això crec que han funcionat més enllà de si estan molt produïdes o poc produïdes. Va ser una vomitada total".

Palau, una persona de costums, fa migdiada, com també la feia el seu pare. És en aquell moment estrany, just a la vigília, quan deixa treballar el subconscient. "Controles menys la situació i potser treballa una part del teu cervell diferent. Tinc moltes melodies i frases al cap, però és quan em poso a dormir que m’apareix una frase interessant de la que estiro el fil i acaba apareixent una lletra". Mig adormit deixa una nota de veu al seu telèfon i quan la recupera veu quines paraules li agraden. "És com tirar peces sobre una taula i amb les peces has de construir alguna cosa. Però aquelles peces tampoc les has triat tu. Han anat a parar allà no saps ben bé perquè. El que intento amb la meva música és que tinguis la sensació que has mig somiat. Sobretot amb les lletres".

Ferran Palau en una imatge promocional. IBAI ACEVEDO.

A les lletres del músic de Collbató però, no hi trobareu coses o espais concrets, tampoc més de dues persones. "No podria dir telèfon en una de les meves cançons. És massa realista. Vull que la gent floti i desconnecti de la realitat, que s’evadeixi dels problemes". Per això creu que funciona una cançó com Cel clar en una situació com l’actual, perquè "t’ajuda a marxar".

Les manies de Palau amb les paraules, no canvien gaire quan parlem de la música. En aquesta troballa de com vol que sonin les seves cançons, entra una de les persones fonamentals per entendre la seva música: el seu cosí i productor Jordi Matas. "Som una extensió l’un de l’altre. Ell de fet encara fila més prim pel que fa al so". L’altre planeta que orbita al voltant de l’univers Ferran Palau és en Joan Pons, El Petit de Cal Eril. "Tenim una visió molt similar de les coses. Cadascú amb les seves peculiaritats però estem molt alineats amb l’estètica sonora o el tipus de lletres".

Això del pop metafísic? És una cosa real o és màrqueting?

"Lo de pop metafísic és un acudit i algo de màrqueting també. De realitat, de fet, no en té res. Fem música pop com tothom. No ens hem inventat res". El concepte neix quan Palau publica Blanc (Halley Records, 2018) i el Petit de Cal Eril  (Bankrobber, 2018). "Els treiem pràcticament a l’hora i en un intercanvi d’emails vam aprofitar per començar a parlar de pop metafísic. De fet, fins i tot existeix una mena de manifest sobre què era i què no era el pop metafísic. Però mai s’ha fet públic perquè si no, ja no seria metafísic. Dir el que és metafísic i el que no és metafísic, ja no es metafísic".

Palau té molt clar qui és i el que fa. Això però, no l’impedeix endinsar-se en terrenys inexplorats. "Necessito imputs constantment que m’ajudin a avançar cap a una direcció". Palau ha explorat aquests terrenys en temes com Flora, inspirat el dia que anava escoltant trap al cotxe amb el seu fill. "No estic dient que hagi de fer trap ni molt menys, però a la cançó sí que notes una influència i una nova manera d’encaixar paraules. Sempre s’ha d’aprendre de la gent jove".

"La nostra generació era molt més de bombolles, el rapero, el punki, el no sé què... i ara veig que als nanos d’avui dia el hi sua la polla tot això i la flipen tant amb la Cardi B com amb els Ramones. Han escoltat una cançó a no sé on i els hi encanta aquella cançó i punt. La discografia dels Ramones els hi és igual, no saben ni quina cara fan, però aquell tema els hi flipa".

Els gustos musicals de Ferran Palau són extensos i variats. La llista d’Spotify Easyloving, que va actualitzant amb el que escolta el seu fill n’és un exemple. "Musicalment sóc molt obert. M’agrada treure una cançó com Cel clar i no tenir la sensació que soc un cantautor". Una sensació que diu mai haver tingut. "És simplement música pop feta al menjador de casa", explica, "i això li pot agradar també a algú que li agradi la Katy Perry per exemple".

"No m’agrada gens la idea de l’indie. Sembla que quan menys gent ho conegui més bo és. La gent indie són una mica repel·lents. Jo vull ser un artista mainstream"

Ni cantautor, ni músic indie. Aquesta etiqueta, probablement la que se li posa més sovint, és de la que més fuig. "No m’agrada gens la idea de l’indie. Sembla que quan menys gent ho conegui més bo és. La gent indie són una mica repel·lents. Jo vull ser un artista mainstream". La col·laboració recent de Palau amb el grup de trapeton The Tyets és una de les seves maneres de fugir d’això. "Això per exemple ho escolten nens de 15 a 20 anys i ha funcionat que t'hi cagues", reivindica, "i aquesta gent no en té ni idea de l’indie ni res de tot això".

Gorra. Samarreta. Pantalons. Colors pastel. Existeix el ferranpalauisme?

"Havia de trobar elements amb els quals la gent em pogués reconèixer". El concepte pot semblar estrany, especialment quan li preguntes al propi Ferran Palau. Marx solia dir que l’únic que sabia del cert, és que ell no era marxista. Malgrat això, Palau admet un interès, des de sempre, en una manera de vestir i presentar-se al món, tant important com la seva música. "Per a mi la moda és gran part de música. La música i la moda sempre han anat molt de la mà." 

Ja des de petit estava molt atent al món de la moda. "Ma mare sempre em deia que era un presumit perquè m’encantava anar a comprar roba". Especialment l’estètica vinculada al món de l'skate. "Sempre m’ha agradat molt. No només la roba sinó també tot el disseny gràfic. D’aquí la gorra i l’estil". El grafisme dels seus discos, els colors pastel, el fum... acaben conformant l’univers Ferran Palau o el ferranpalauisme. "Quan fas un disc has de triar com sonen les coses i amb la imatge passa el mateix. En el món de la música popular, la música va més enllà de la simple música, és un significat, una manera d’identificar-se amb alguna cosa", reflexiona Palau. "La música pop està feta d’això, des de Bob Dylan fins a Sangtraït. Portis el que portis posat, has de decidir-ho".

"En el món de la música popular, la música va més enllà de la simple música, és un significat, una manera d’identificar-se amb alguna cosa"

Una altre de les passions de Palau és el cinema: "influencia moltíssim la meva música". El títol del seu darrer disc Kevin (Hidden Track, 2019), sorgeix un dia mirant per enèsima vegada Solo en casa amb el seu fill. "Ell i jo sempre tenim paraules que estan de moda en aquell moment". Va ser llavors quan va sorgir dir-se Kevin (Kevin McCallister és el protagonista de la pel·lícula) l’un a l’altre. "Com, què passa tio? Doncs, què passa Kevin?".

Més tard, buscant nom pel seu disc tot li sonava pretensiós. "Mira que és fàcil escriure una cançó en català, però posar-li títol és molt cabrón. Tot sona a pretensiós-patètic o poètic-plasta. I vaig pensar: li foto Kevin, tot això m’ho estalvio". El nom, assegura Palau, li permet desplegar una història. "No se ben bé quina però puc fer una samarreta, una enganxina... a més a nivell estètic m’encaixava". Ara la paraula de moda entre ell i el seu fill és ambècil amb A. Potser el nom del proper disc? "Espero que no", diu rient.

Ferran Palau li dona tanta importància a la seva música, com a la manera de presentar-la estèticament. IBAI ACEVEDO.

Una de les sèries que el fascina més és l’obra de David Lynch Twin Peaks. "Era rara, amb aquella atmosfera, avui dia encara no entenc de què va". Palau la compara amb la seva música. "No sé tampoc de què va, però no és tan important entendre la història si no més aviat l’atmosfera". Per a Palau, igual que per a Lynch, la narrativa no era tan important. "Lynch diu que pots veure els episodis desordenats si vols. De cop i volta m’estava dient que no passava res si no ho entenia. Lo important era l’univers que havia creat: els personatges, la música, la boira...". El paral·lelisme entre la música de Ferran Palau i Twin Peaks va arribar al punt on el seu productor, Jordi Matas, sent fans els dos d’Angelo Badalamenti, compositor de la mítica banda sonora de la sèrie, va buscar el model exacte de teclat amb el que s’havia fet aquella música per incorporar-lo a un dels seus discos.

Palau ja ha col·laborat posant música a la sèrie de TV3 Les de l’hoquei. Però el que realment li agradaria, confessa, és fer música d’un Twin Peaks a la catalana dirigit per Albert Serra. "Seria el somni de la meva vida. Una sèrie on pràcticament no hi hagués diàlegs, on no passés res i tot fos atmosfera, m’encantaria".