Público
Público

Les deficiències d'un model de protecció a la infància que castiga el menor

Augmenten les denúncies parlamentàries, judicials i civils que reclamen una revisió del sistema que permet retirar la tutela dels infants de les seves famílies per decisió administrativa i per motius que inclouen la precarietat econòmica. Aquest estiu es farà efectiva una denúncia col·lectiva de les famílies a les quals l'Administració els hi ha retirat la custòdia dels menors.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Una reunió recent d'Aprodeme. LAURA SAFONT

Una nit qualsevol de l'any 2016 la Mari Carmen va rebre una pallissa del seu marit. La seva filla, Maren (nom fictici), de sis anys, estava a la casa però no es va assabentar de res. Va anar a l'hospital i ho va denunciar als Mossos d'Esquadra. Una setmana després, l'Administració catalana, a través de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA), li va retirar la tutela de la seva filla que estava en règim de preadopció després de dos anys amb la Mari Carmen.

“Em van deixar entreveure que em retirarien la custòdia de la nena per la gravetat dels fets, perquè segons les tècniques de l'ICAA no havia tingut el valor d'explicar el que m'havia passat amb el meu marit. La meva covardia és per a elles la situació de risc per la nena”, relata Mari Carmen a Públic després d'un any sense veure a la seva filla i sense tenir dret a visitar-la (explica que assumeix que es troba en un centre d'acollida). “Avui dia tot em sembla irreal. Miro les fotos de la meva nena i crec que estic en un malson”, explica incrèdula.

La Mari Carmen és una de les centenars de familiars que, només a Catalunya, pateixen els efectes de la decisió administrativa de la retirada d'un menor del seu nucli familiar quan l'Administració detecta una situació de desprotecció o maltractament. És aquesta la que, a través de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) i l'ICAA, té la potestat de declarar una situació de desemparament i retirar la tutela a les famílies sense que hi hagi una intervenció judicial.

Les famílies tenen dos mesos per recórrer la decisió a través de la via judicial, però és un tràmit que no totes es poden permetre per l'esforç econòmic i que s'allarga com a mínim un any. Es tracta d'un model de protecció a la infància i l'adolescència que és competència cedida de l'Estat a la Generalitat de Catalunya des de fa prop de 30 anys i que, fins ara, no havia trobat l'oportunitat d'encadenar la denúncia col·lectiva de jutges, polítics, professionals i famílies per forçar-ne una revisió que acabi amb els errors del sistema i, sobretot, el patiment dels infants que són separats de les seves famílies.

En els darrers mesos han augmentat els casos en què les famílies guanyen les sentències judicials contra la decisió de desemparament de la DGAIA i que, com ha pogut comprovar Públic en accedir a aquests dictamens, parlen de “fracàs del sistema” de protecció del menor. El Parlament de Catalunya, per la seva banda, ha aprovat aquesta legislatura dues resolucions impulsades per la CUP i CSQEP que proposen revisar aquest model i que reconeixen, literalment, que s'han de “revisar el conjunt de pràctiques per fer-les veritablement respectuoses amb els drets dels infants i adolescents”.

I, a més, l'Associació per la Defensa del Menor (Aprodeme) a la que pertanyen unes 700 famílies, la majoria de Catalunya, per defensar els seus drets davant l'Administració responsable dels menors presentarà una denúncia col·lectiva davant la Fiscalia General de l'Estat, el Parlament europeu i el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, defensada per l'advocat Enrique Vila, qui va guanyar la denúncia pel cas dels nadons robats l'any 2011.

Per què es denuncia a l'Administració?

Francisco Cárdenas, president d'Aprodeme i qui continua lluitant des de l'any 2009 per retornar-li el passat a la filla que l'administració li va treure quan tenia tres anys després d'un procés de divorci, explica a Públic que l'administració, en aquest cas la DGAIA, “actua sense cap tipus de control judicial” i que és especialment greu en tractar-se de decisions que afecten menors. “Ens movem en l'àmbit administratiu i, per tant, no hi ha dret efectiu de defensa de les famílies. El tècnic de l'administració pot posar a l'informe de desemparament el que considera i ningú li pot rebatre”, continua. A més, com explica des del seu contacte amb les famílies que arriben a Aprodeme, “són els mateixos tècnics els que investiguen, fan seguiment i prenen la decisió de retirada”. La DGAIA, pel seu costat, té l'obligació de notificar el desemparament a la Fiscalia de Menors, però Cárdenas lamenta que, si no són casos molt urgents, “la Fiscalia ni intervé ni controla”.

L'advocat Enrique Vila, qui està portant la denúncia col·lectiva, considera que s'hauria de crear “un jutjat de protecció del menor” que portés aquests casos, ja que amb aquest sistema “el control judicial arriba molt tard, fins al punt que la situació ja no té remei”. “L'exemple haurien de ser els judicis per violència de gènere, que es fan al cap de pocs dies. Per què quan es tracta de menors ha de passar com a mínim un any per la intervenció del jutge?”, es pregunta.

“La denúncia col·lectiva anirà orientada a fer veure que aquest sistema empeny a la prevaricació, a ser intervencionista pel risc de l'infant amb motius que no justifiquen la retirada”, explica l'advocat, i recomana: “Cal que hi hagi una administració preventiva, que no sigui tan intervencionista”. Cárdenas, també a partir de les propostes que Aprodeme ha fet arribar a la DGAIA al llarg dels anys, coincideix que l'administració del menor “hauria de treballar més en la prevenció amb les famílies i ser menys intervencionista”. “Davant una situació de conflicte, real o no real, l'administració intervé amb tots els seus protocols per la por de no actuar i que li passi alguna cosa a l'infant”, argumenta.

Una Administració poc preventiva

L'actual director de la DGAIA, Ricard Calvo, reconeix a Públic que “a vegades treballen amb la urgència” i admet: “Hem de millorar més la revisió dels casos que ens arriben dels ens locals o comarcals (els EAIA o serveis socials)”. Calvo posa com a exemple que davant casos de menors que no es poden expressar s'han de basar en els informes de centres escolars, hospitalaris, dels Mossos, entre d'altres, “valorant l'equilibri entre no ser massa protectors i actuar” i que, en casos d'urgència com de nadons als hospitals, “hem d'actuar i després validar”. Tot i així, considera: “Hem d'esforçar-nos en la prevenció. Ara estem potenciant els serveis d'intervenció socioeducatius que són serveis d'intervenció en l'entorn més propers”.

Marisol Ramoneda, psicòloga que ha portat casos de moltes famílies a les quals retiren la tutela dels seus fills, raona: “Hauria d'haver-hi una feina de més suport preventiu. Tant a nivell psicològic com econòmic seria més sensat donar ajuda des del principi a les famílies, abans de la retirada del menor”. Tot i això, la facultativa considera que el problema de l'administració no rau en què actuï malament, sinó que “disposa de pocs recursos per dedicar a les famílies”. Per això, considera que “s'haurien de realitzar auditories per controlar la qualitat del seguiment que fan els tècnics” i, fins i tot, imposar sancions “quan una persona del sistema de protecció fa alguna cosa malament”.

La precarietat econòmica, un motiu de retirada

Una de les denúncies d'experts i familiars és que la precarietat econòmica s'està utilitzant com un motiu per retirar la tutela dels menors de les seves famílies. L'advocada Silvia Cuatrecasas, que dona assessorament a les famílies d'Aprodeme, admet que “hi ha resolucions de desemparament on el motiu és la precarietat econòmica”.

Davant d'això, els familiars lamenten que l'administració dediqui entre 3.000 i 4.000 euros per cada infant que resideix als centres d'acollida de menors, la majoria gestionats de forma privada i concertada a través de fundacions, en comptes de dedicar recursos per les famílies. Un comunicat difós per treballadors socials de la CGT ho deia clarament: “La DGAIA els paga com a mínim 3.000 euros sense que hi hagi cap fiscalització ni auditoria interna”.

El document també denuncia l'entramat d'interessos entre l'administració pública i els grups privats que gestionen els centres posant com a exemple el cas del mateix director de la DGAIA, Ricard Calvo, abans vinculat com a gerent de les entitats Plataforma Educativa, Fundació Resilis i Fundació FASI, encarregades de la gestió de centres de menors.

El menor, el més damnificat

L'Administració justifica les seves actuacions davant el principi de “l'interès superior del menor”, recollit a la Llei 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i l'adolescència aprovada al Parlament, tot i que les famílies denuncien que no s'escolta el que vol el menor -un dret recollit a la llei- i que “la prioritat hauria de ser el dret a l'infant a ser educat en el si de la seva família”. Segons les dades de l'informe estadístic de la DGAIA de març del 2017, dels gairebé 7.000 menors tutelats per l'dministració, més de 3.000 es troben en un centre residencial, la majoria en els CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa).

La diputada Gemma Lienas, impulsora de la resolució al Parlament de febrer del 2017 que demana revisar el model, opina que “caldria donar més ajuda a les famílies en comptes de destinar els recursos als centres d'acollida”. “Han d'haver-hi anàlisis més objectives per determinar quan un menor ha de marxar del seu nucli familiar. Es parteix de la base que una situació de risc ja requereix un desemparament, però el risc no és un fet consumat ni es pot partir de la idea del risc 0”, reflexiona.

“Pel nen no és el mateix tenir un vincle familiar que un vincle amb un educador que, a més, va canviant al llarg del seu seguiment”, es queixa sobre els vincles dels tècnics dels centres amb els menors. Tot i això, considera, que “els professionals fan bé la seva feina i és el sistema el que ha de canviar”. El Col·legi d'educadors i educadores socials de Catalunya (CEESC) va emetre fa tres mesos un comunicat en què demanaven a la DGAIA una revisió del model “de forma clamorosa” per necessitat dels menors i els professionals.

La Beatriu, mare d'un nen i una nena a qui la DGAIA va retirar la tutela després de set anys en situació de preadopció, denúncia a Públic que l'Administració nega la voluntat del seu fill menor de tornar a casa i l'obliguen a estar a un centre, quan davant del jutge va declarar que “l'estimava molt i volia tornar a la seva casa, amb la seva mare i amb la seva germana, on estava molt bé”. La Beatriu compta amb una sentència judicial favorable que dicta “el retorn immediat dels nens”, però que continua recorreguda per la DGAIA. La Beatriu, a més, va estar 14 mesos sense dret a visitar els seus fills, ja que no hi ha cap normativa que reguli el règim de visites.

Sergio Haimovich, metge de l'Hospital del Mar a qui la DGAIA va retirar la tutela de les seves tres filles tutelades en centres durant 6 mesos, explica a Públic que la filla gran, ara major d'edat, “es convertirà en la primera nena tutelada que denunciarà a la DGAIA i al centre que la va acollir”. “Per culpa de l'administració va perdre un pare durant molts anys. La meva filla gran va entrar al centre estimant el seu pare i va sortir odiant-lo”, explica sobre l'efecte del centre en la seva filla.

“Jo sóc metge, sóc un funcionari i responsable de les meves accions si m'equivoco. A l'administració també hi ha un funcionari que si s'equivoca repercuteix sobre la salut dels nens. Els desemparaments han d'existir, però hauria d'existir el desemparament cautelar per donar temps a l'administració a assumir les seves responsabilitats. Si jo m'equivoco com a professional de la salut em poden posar una demanda, però amb el cas de l'administració dels menors hauria d'haver-hi una responsabilitat penal”, argumenta.

Ricard Calvo, preguntat sobre aquestes sentències judicials que revoquen decisions de la DGAIA, considera que “són molt poques i que no qüestionen el desemparament” i que, com els processos judicials són llargs, “són casos de fa molts anys”. No obstant això, creu que “sempre que hi hagi una sentència judicial en contra significa que hem de millorar”. I proposa: “Hem de desplegar la llei 14/2010 per apropar-nos al model que volem portar a terme a Catalunya”.

Les famílies, maltractades pels tècnics

“La majoria de queixes de les famílies arriben de la forma en la qual els tècnics de l'administració els han tractat”, explica la psicòloga Marisol Ramoneda. “Un dels problemes és que aquesta gent no coneix els seus drets i es dona un abús per part de l'administració arribant fins i tot a amenaçar-los, sobretot en la manera d'adreçar-se a ells i s'aprofiten del desconeixement que tenen dels seus drets”, continua.

La Beatriu, com ha comprovat Públic accedint als expedients, va passar de ser una mare amb un entorn adequat a l'informe del 2008 a tenir un entorn molt desfavorable el 2015, quan es va dictar el desemparament. Aquell any, una tècnica de la DGAIA li va dir, segons ella: 'Vostè a què ve si ja ha perdut els nens i no els recuperarà mai més'.

La Maren, per exemple, va ser adoptada per la Mari Carmen amb un trastorn greu de conducta i, per això, l'administració feia seguiment de la menor a través de la Fundació IRES. “Quan em vaig reunir amb els tècnics de la Fundació em van dir que la nena desapareixeria de la meva vida perquè els havia deixat malament davant de l'ICAA i que havia estat una irresponsable per acudir als Mossos abans que a ells”, continua explicant.

“Un dels tècnics de la Fundació em va fer sentir culpable del que m'havia fet la meva parella, de no haver-hi sabut conduir la meva relació”, recorda dolguda. “Fins i tot m'he posat en mans d'una psicòloga per demostrar que sóc apta per la meva filla”, afegeix amb l'esperança de recuperar la seva filla després d'acreditar que totes les valoracions de la Fundació havien estat positives fins al moment del desemparament.

La Mari Carmen està pendent de la data del judici per recórrer la decisió de l'administració i assegura: “És la meva filla. Espero recuperar-la ara, o si no quan tingui 18 anys, quan vegi que la seva mare ha lluitat per ella fins on ha pogut o fins on li han deixat”. “Si el meu patiment serveix perquè canviïn les lleis i la protecció del menor, si he de passar per això perquè no li passi a ningú més”.

Les famílies també denuncien que la DGAIA no els facilita l'expedient de retirada de la tutela dels menors. Fins i tot, hi ha casos que hi han hagut demanar una ordre judicial per poder llegir-los quan la llei 14/2010 reconeix que “s'ha de donar audiència i vista de l'expedient en un termini de deu dies als progenitors, o als titulars de la tutela o de la guarda”. A més, com lamenten les famílies d'Aprodeme, hi ha moltes altres que no assisteixen a les assemblees de l'associació “per por a represàlies” o “perquè la DGAIA els hi diu que han de col·laborar si volen recuperar els seus fills”.

“Caldria que els tècnics deixessin de veure's com una amenaça per ser vistos com una ajuda”, opina Ramoneda. “Podria existir un defensor de les famílies, com una figura entre les famílies i l'Administració que fes de mediador per explicar els plans de treball amb l'infant”, proposa.

A l'espera del procurador de l'infant

La llei 14/2010, a l'article 118, preveu la creació de la figura del procurador dels infants i adolescents per atendre a les necessitats dels menors tutelats per l'Administració, però després de 7 anys encara no s'ha desenvolupat. L'any passat el Parlament de Catalunya, a proposta de CSQEP, va tornar a insistir en la seva creació. “És una figura molt important perquè el nen necessita tenir una figura de referència que sigui la persona en la qual poden confiar per resoldre els seus problemes”, considera la diputada que la va defensar, Gemma Lienas. El director de la DGAIA, preguntat per Públic, s'excusa en què “requeria una modificació pressupostària i no hem tingut pressupost fins a 2017”, però defensa que “és un tema prioritari” i que tractaran d'aconseguir-ho a finals d'any.

El Parlament de Catalunya també va aprovar fa tres mesos la creació d'una Comissió mixta que ha de repensar el model de protecció dels menors tutelats entre l'Administració, sindicats, entitats socials i experts; però que tampoc s'ha engegat encara. “Estem per fer una primera trobada amb els parlamentaris que han impulsat la moció”, es justifica de nou Calvo davant el retard en el treball de la Comissió. Aprodeme, i les famílies que participen, veuen aquesta oportunitat com un moment històric per discutir amb la DGAIA i altres agents el model que necessiten per, de veritat, defensar “l'interès superior del menor”.