Público
Público

27-M: una càrrega i dos relats

Les declaracions dels caps policials construeixen una versió que poc té a veure amb la de les víctimes dels cops

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El 28 de maig del 2011, els diaris de mig món recollien imatges de centenars de policies a la plaça de Catalunya de Barcelona i de desenes de ciutadans ferits amb cares d'estupor. Aquell mateix dia, al londinenc estadi de Wembley, el FC Barcelona aspirava a guanyar la seva quarta Lliga de Campions. Dos fets aparentment inconnexos però amb una estreta relació, almenys la que li va atorgar el Govern de la Generalitat. Poques vegades un dispositiu policial dissenyat per evitar un problema d'ordre públic n'havia provocat un de més envergadura encara. Les declaracions com a imputats dels caps policials han construït una versió que dista molt de la de les víctimes de les càrregues i obren dubtes sobre els veritables objectius de l'operació.

Però posem-nos en situació. El 15 de maig, una convocatòria de la plataforma Democràcia Real Ja va acabar a Madrid amb la Puerta del Sol ocupada, cosa que l'endemà es reproduiria a la plaça de Catalunya de Barcelona i en molts altres punts de la geo­grafia espanyola. Naixia el moviment del 15-M i les acampades dels indignats. El campament de la plaça de Catalunya va anar creixent en extensió i participació, i va assolir el seu moment àlgid la nit prèvia al dia de reflexió per les eleccions municipals, quan milers de persones s'hi van concentrar desafiant la prohibició de la Junta Electoral central.

La Guàrdia Urbana avisa els Mossos d'Esquadra que no faran ús de la força

L'acampada comptava llavors amb la suggerida complicitat de totes les forces polítiques. Conscients del gran suport popular que havia aglutinat el moviment, totes, a la seva manera, van fer seves les reivindicacions i la indignació. Les municipals van passar, CiU va assolir el control també de la capital catalana i una data en l'horitzó feia penjar l'espada de Dàmocles sobre l'acampada de Barcelona.

La celebració a la font de Canaletes d'una possible victòria del Barça a Wembley, previsiblement amb incidents, confluiria amb el campament establert a la plaça. El conseller d'Interior, Felip Puig, va demanar als indignats que abandonessin l'acampada perquè 'elements incontrolats' podrien fer ús dels objectes amuntegats per crear destrosses. Les successives assemblees a la plaça no van acordar la retirada, i així es va començar a gestar una operació que s'havia de dur a terme el dia 27.

El llavors alcalde en funcions, Jordi Hereu, i el conseller Puig van acordar intervenir-hi. Per una altra banda, els comandaments dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana perfilaven els detalls de l'operatiu, amb algunes desavinences. A primera hora del matí del 27 de maig, la Urbana traslladava als Mossos, en la reunió operativa prèvia, la seva intenció de no fer ús de la força, que d'altra banda no hauria de ser necessària per enretirar objectes 'perillosos' del campament. Allò generaria alguna fricció entre els dos cossos, tal com va admetre el mateix conseller.

Quan els primers policies arriben a la plaça ningú dubta del desallotjament

La neteja de l'espai no la coordinaven els serveis municipals, sinó el comissari dels Mossos a Barcelona, Joan Carles Molinero, en contacte amb el director de la policia, Manel Prat, i amb l'intendent Antoni Antolín immediatament per sota seu, des de peu de plaça. L'operatiu de neteja no va preveure, però, avisar els concentrats, ni la resta de ciutadans, de quin era el seu objectiu.

Per això, quan al voltant de les 06.45 h nombrosos efectius de la Brigada Mòbil començaven a encerclar les 300 persones que dormien a la plaça de Catalunya, ningú que no hagués estat en les reunions operatives dubtava que s'estava procedint a desmantellar el campament.

I va ser així com milers de persones es van apropar a la plaça alertats per les xarxes socials, o encuriosits pel que estava passant, davant un evident desconcert. A les 9.30 h, el cordó exterior que formava la Guàrdia Urbana començava a veure's desbordat per la riuada, mentre els acampats continuaven encerclats i els serveis de neteja ho retiraven tot. El comissari Molinero ordenava les primeres càrregues. Calia assegurar el pas dels camions de neteja i la circulació dels furgons policials. L'ofensiva va topar amb la resistència pacífica dels concentrats i l'operació va esdevenir un estira-i-arronsa enmig d'una gran tensió.

Una hora més tard, l'escenari es complica encara més quan els camions intenten sortir de la plaça. Molinero crida llavors David Bordas, que s'espera a la plaça Urquinaona amb una dotació de 50 antiavalots. Hi ha gent pels quatre cantons de la plaça i la policia es veu desbordada. Molinero parla amb Antolín i ordena més càrregues, i la situació es fa incontrolable. Membres del moviment, ciutadans afins a l'acampada i curiosos es veuen immersos en un anar i venir de furgones i porres.

El director de la policia, Manel Prat, dóna l'ordre llavors de treure les piloteres. Calia assegurar la sortida dels camions i dispersar la multitud, que començava a engolir alguns grups de policies aïllats. A aquelles altures ja eren prop d'un centenar les persones ferides i milers les que feien perillar la resolució de l'operatiu.

Més de sis hores després de l'arribada dels primers policies, les càrregues havien fet efecte i havien permès la sortida dels camions de neteja, que s'enduien tots els objectes susceptibles de ser utilitzats com a arma llancívola pels vio­lents que ocuparien Canaletes. També s'enduien ordinadors, pancartes, llibres, menjar... s'ho enduien tot. L'acampada havia quedat desmantellada, una paraula tabú de cara a l'opinió pública però que va acabar definint l'estat en què va quedar el centre de la plaça de Catalunya.

Molinero parla amb Antolín. Toca retirada. Desmuntat el campament, tots aquells que no estan camí de farmàcies i CAP tornen a fer seu l'espai. L'endemà, Abidal aixeca la copa i els disturbis habituals a la rambla de Canaletes acaben amb menys ferits que el dia anterior.