J. V. Foix, un investigador poètic

A la pastisseria Foix de Sarrià ahir es van vendre més croissants que qualsevol altre diumenge, i és que ahir, per aquest establiment, no era un diumenge qualsevol, ja que es commemoraven els 25 anys de la mort de Josep Vicenç Foix, un dels grans de la literatura catalana. Quaderns Crema el segell editorial que n'ha publicat l'obra poètica completa, amb la voluntat de recordar l'efemèride, ha reeditat en format de butxaca el poemari Sol, i de dol, que consta de 70 sonets dividits en cinc àmbits temàtics. Com a novetat, el volum inclou una introducció de l'editor Jaume Vallcorba que ofereix claus per entendre aquests poemes.

Foix, que s'autodefinia com "un investigador en poesia", gaudia jugant amb les paraules, i les va utilitzar per defensar la identitat catalana. Un exemple divertit per entendre el tarannà d'aquest poeta és el que va recollir Manel Guerrero en un estudi i que apareix al Verbàlia 2.0 de Màrius Serra: "J.V. Foix havia aconseguit de mantenir els rètols de les confiteries en català durant la dictadura de Primo de Rivera, mitjançant uns eslògans comercials que es podien llegir també en castellà: Bomboneria selecta, Postres del país, Pasta seca superior, Especieria moderna. Ell no hagué de canviar els rètols dels seus establiments durant el franquisme, a diferència de tots els altres comerços que els tenien catalanitzats".

Els que el van conèixer asseguren que era un murri que no deixava cap forat per a la improvisació. Un d'aquests és Jaume Vallcorba, que de Foix recorda, entre moltes altres coses, "la seva extrema facilitat de fer un poema o de canviar una imatge". Vallcorba, en la introducció de la nova edició de Sol, i de dol, explica que es tracta d'un llibre "aparentment difícil, molt petri i que sembla arcaic, però que si un hi entra veurà que, encara que hi ha poesia fortament intel·lectualitzada, també n'hi ha de juganera".

I és que, en aquest volum, Foix aconsegueix presentar múltiples registres temàtics i, a la vegada, erigir-se com un continuador de la tradició poètica que beu del món trobadoresc. Uns fonaments que avui potser poden sonar antics, però que van facilitar que molts joves poetes trobessin les eines per continuar pouant en el món de la poesia.

El mateix Gabriel Ferrater, poeta i crític de talent poc usual, apunta en un assaig reunit en el volum Sobre literatura (Edicions 62, 1979) que la diversitat estilística de Foix respon que l'autor de Les irreals omegues entenia l'individu com un col·lectiu, i per això li cal buidar d'intimitat les seves formes. Detall que el podria acostar cap a les directrius de la poesia social. "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres", recorda Ferrater que deia el mestre. Tot i que, en l'opinió de Gabriel Ferrater, Foix és un poeta més imaginatiu que intel·lectual o social, consideració reforçada per l'interès pel joc verbal del de Sarrià.

"M'exalta el nou i m'enamora el vell", va declarar el poeta més d'una vegada per resumir la seva actitud. Si Foix és o no és un autor abonat al surrealisme ha despertat molts debats i reflexions. Per Jaume Vallcorba, els que l'etiqueten d'autor surrealista s'equivoquen, i argumenta el seu parer amb paraules del mateix Foix. "En un país ple de surrealistes, i surrealista en ell mateix, l'únic que no sóc surrealista, sóc jo". Amb tot, Vallcorba admet que pels seus jocs estilístics Foix es va servir de "retòriques surrealistes, en el sentit del que va apostolar Apollinarie i no pas Breton".

En canvi, per Vicenç Altaió, que considera que Foix "ha estat la figura intel·lectual catalana més rellevant del segle XX", explica que el poeta es bescantava cap al mot "suprarrealisme com a englobador de tot el que suposés una alliberació imaginativa".

Altaió, en el llibre Un sereno en el cementiri de l'art, dedica un capítol a narrar la importància de Foix i la seva relació amb les avantguardes. "L'art ha de ser personal, original i inèdit amb l'elevació estilística d'una llengua i ambicions universals", recorda Altaió que recomanava Foix.

J.V. Foix es va mantenir actiu fins que, l'endemà d'haver complert 94 anys, va morir a casa seva, i va deixar escrita una obra excepcional. Una obra compromesa amb el seu entorn i a la vegada evadida i juganera, però sempre poc personal per convertir-se en col·lectiva i per provar d'unir el món abstracte amb el figuratiu, la moral i l'humor; en definitiva, el passat amb el present.