La seva primera professió va ser la de mestre, però amb prou feines tenia 10 anys quan Josep Pernau va escriure la seva primera crònica periodística. Per a un nen d'aquella edat es tractava només d'una redacció, però el tema escollit, els bombardejos sobre Lleida durant la Guerra Civil, i l'any en què la va redactar, el 1940, tot just acabada la contesa, ja presagiaven la vocació i el compromís del periodista Josep Pernau, mort ahir a Barcelona als 80 anys d'edat.

Aquella redacció escolar portava implícita una vivència molt més dramàtica: el seu pare havia mort en un d'aquells bombardejos sobre Lleida, i Pernau havia conviscut tota la seva infància amb una fotografia d'Agustí Centelles en la qual apareixia una dona agenollada al costat del cos inert d'un home. Aquesta dona era la seva mare i aquell home era el seu pare. El que no s'imaginava Pernau era que, molts anys després, tornaria a trobar-se amb aquella imatge mentre veia, en un cinema de París, la pel·lícula Morir en Madrid.

La seva biografia va influir en la constant defensade la justícia social

Josep Pernau (Lleida, 1930) aspirava a ser mestre d'escola i, sense proposar-s'ho, va acabar sent un mestre per als periodistes catalans i un referent ètic, encara que mai va pretendre donar lliçons a ningú.

El periodisme, un apostolat

Pernau solia dir que el periodisme és un apostolat, una frase que també repetia sovint un altre periodista que va crear escola, Josep Maria Huertas Claveria, amb qui va compartir, a les acaballes del franquisme, moments difícils per a la professió. Al costat d'altres companys van fundar i van impulsar el clandestí Grup Democràtic de Periodistes, el primer intent de constituir una plataforma professional al marge de l'oficialista Associació de la Premsa.

Va ser un periodista clau per entendre el paper de la premsa en la Transició

Anys després, Pernau va encapçalar la renovació de l'Associació de la Premsa, es va convertir en president de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE) i va impulsar la conversió de l'Associació de la Premsa en Col·legi Professional, del qual va arribar a ser degà entre el 1991 i el 1997. D'aquesta època data el codi deontològic, el primer del qual es dotaven els periodistes a Espanya i del qual Pernau se sentia particularment satisfet.

El codi incloïa referències a qüestions que avui poden semblar òbvies, però que en aquells moments no ho eren tant, almenys per a alguns. Un dels seus articles establia la necessitat de "no discriminació per raó de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia". I un altre article tractava dels drets relatius a la privacitat de les persones, "especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies". Una formulació avui més vigent que mai i que encara semblen ignorar alguns mitjans.

La seva carrera com a periodista havia començat el 1954 a El Correo Catalán, un diari adscrit en aquella època en l'òrbita del carlisme i en el qual es van iniciar altres grans de la professió, com ara Manuel Ibáñez Escofet.

Deu anys després Pernau s'embarcava en l'aventura d'un diari vespertí, el Tele/eXpres, on va arribar com redactor en cap el 1964. Va ser el mateix Pernau qui va idear el nom i el recurs gràfic de la ics majúscula, fruit de la idea que el nom de la capçalera s'assemblés a la paraula tèlex, un dispositiu que s'utilitzava per rebre les cròniques dels corresponsals.

L'etapa següent va ser la subdirecció de Diario Femenino, rotatiu de breu recorregut però que va constituir una magnífica plataforma d'assaig abans de fer el salt al Diario de Barcelona el 1969.

El segell Pernau va impregnar el Brusi, el diari degà de la premsa continental que ja com a director va transformar en un mitjà jove, innovador, i que va marcar una forma diferent de fer periodisme, de la mateixa manera que havia fet el seu amic Ibáñez Escofet a Tele/eXpres.

La crisi que va patir la premsa catalana a final dels setanta, en plena Transició, va afectar de ple aJosep Pernau, que va passar successivament pel setmanari Destino i per Mundo Diario, un rotatiu d'esquerres (tant d'esquerres com es podia ser en aquell moment) que va acabar tancant immers en un mar de deutes.

Josep Pernau va deixar aleshores els càrrecs executius i va passar a convertir-se en articulista, amb un breu parèntesi, el 1986, en què va retornar al Diari de Barcelona quan es va començar a editar en català.

La seva plataforma d'opinió es deia Opus mei i es va consolidar a les pàgines d'El Periódico, que dirigia Antonio Franco. El nom de la secció ja era tota una declaració d'intencions que evidenciava la ironia que sempre li havia agradat cultivar. La seva última columna es va publicar el 31 de juliol del 2009. Dies després, quan era de vacances a l'Escala, va tenir un problema de salut i ja no va tornar a escriure.

Ofici de Periodista

En la seva trajectòria Pernau va rebre els més prestigiosos premis periodístics, entre ells l'Ortega i Gasset, el Ciutat de Barcelona, el Josep Maria Lladó i el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán. També va recollir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

El 2001 el Col·legi de Periodistes de Catalunya li va concedir el guardó Ofici de Periodista, un reconeixement que pretén posar en relleu la trajectòria dels periodistes que han estat referència professional i personal en les redaccions per les quals han passat.

Pernau era clarament un d'ells. En una emocionada intervenció, el seu fill, Gabriel Pernau, va evocar la figura del seu pare i va fer referència a les amenaces contínues de l'extrema dreta que rebien a casa a mitjans dels anys setanta, abans i després de la mort de Franco. Ahir, Gabriel Pernau recordava a Públic com el seu pare li repetia, quan era nen, un consell: "No et facis perio­dista". Però ell no podia evitar pensar que alguna cosa havia de tenir aquella professió que tant estimava el seu pare. Naturalment, es va fer periodista.