Més de 100.000 firmes a favor de la indignació. És a dir, més de 100.000 ciutadans que s'han personat físicament a la plaça de Catalunya per donar suport a l'acampada, que avui compleix dues setmanes i que, en aquest temps escàs, ja n'ha vist de tots colors. "Per aconseguir l'abolició de les corrides de toros només necessitàvem 33.000 signatures, i vam tardar prop d'un mes", apunta Oriol Sebastià, un dels encarregats de gestionar els fulls de signatures. Barcelona s'ha bolcat amb l'acampada, que seguirà com a mínim fins dimarts, després que ahir al vespre una assemblea acordés ajornar fins demà la decisió de mantenir-la o aixecar-la.

Quan els acampats van demanar aliments a través del Twitter, al cap d'una hora tenien el rebost ple de menjar. "El suport és evident, però també recollim les sensacions de la gent que no hi està d'acord", notifica l'Oriol. Entre els detractors, la idea imperant és que els acampats no saben què volen, i que amb la indignació com a únic argument no es va enlloc.

Les propostes parlen de la corrupció, els bancs i les hipoteques

Però les opcions de canalitzar la indignació cap a transformacions reals en la societat són el tema estrella de la majoria de debats espontanis, assemblees i reunions de comissions. De fet, compten amb desenes de propostes, les primeres de les quals es van donar a conèixer el cap de setmana passat: cessament dels polítics corruptes, prohibició dels rescats a les entitats bancàries i d'inversions en paradisos fiscals, devolució dels habitatges adquirits per execucions hipotecàries que allotjarien les famílies desnonades en règim de lloguer social, donació en pagament de l'habitatge per saldar la hipoteca o restabliment dels serveis retallats. Recollits els fruits de dues setmanes d'indignació col·lectiva, com s'aconsegueix transcendir el missatge?

Els camins de la indignació

Per molts dels acampats, la simple existència del campament ja és una victòria. En poc temps han resistit a la prohibició de la concentració per part de la Junta Electoral, a un desmantellament a garrotades i a una celebració dels aficionats del Barça a Canaletes amb desenllaç violent. "Passi el que passi, quan aquest moviment mori haurà deixat un pòsit d'activistes socials que no es renovava des de les mobilitzacions contra la globalització", analitza Sandra Ezquerra, membre activa de l'acampada des dels seus inicis.

Per alguns indignats l'existència del campament ja és una victòria

Un dels primers camins que es van prendre va ser connectar la plaça de Catalunya amb les diferents assemblees dels barris de la ciutat, que ja han notat l'augment d'assistents. A l'assemblea del barri de Gràcia, per exemple, han passat de desenes a centenars de participants. "A petita escala és quan es poden aconseguir més victòries", constata Núria Comerma, una de les encarregades de facilitar el contacte dels indignats amb les assemblees dels seus barris corresponents.

No obstant això, a ningú se li escapa que treballant només des dels barris es perd l'altaveu que suposa l'ocupació de la plaça de Catalunya. "Almenys, encara que l'acampada decaigui, hem de continuar fent accions conjuntes i multitudinàries", destaca Mariona Lobo, una jove estudiant de magisteri que forma part de la comissió d'educació.

No tothom es pot permetre dormir cada nit a la plaça. "Moltes de les famílies que donen suport a l'acampada no poden assistir cada vespre a l'assemblea", explica la Mariona, que considera que s'ha de sortir fora de la plaça i fer grans concentracions espontànies. De fet, els indignats ja han convocat una manifestació de cara al 19 de juny.

Uns pensen que s'ha de treballar als barris; d'altres volen una vaga general

La darrera via de canalització de la indignació, no tan valorada com la de potenciar les assemblees de barris però que en els darrers dies ha pres més cos, és la de forçar una vaga general. "Només amb la vaga aconseguiríem la transcendència necessària per agrupar la major part de la societat", pensa Germán Fortunatti, que en exposar-ho davant una multitudinària assemblea va arrencar nombrosos aplaudiments.

Les bases de la mobilització

La manifestació del 15-M clamava per una democràcia real, desvinculada del poder econòmic i garant d'una major participació ciutadana. Aquest era el denominador comú de les desenes de milers de persones que es van convocar als carrers de Barcelona a través de les xarxes socials. En canvi, l'acampada de la plaça de Catalunya, que des de fa dues setmanes ocupa el centre de la ciutat malgrat les garrotades de divendres passat, té un altre substrat: la indignació. Des de la primera nit, el 16 de maig, els acampats de la capital catalana es van voler desmarcar de tota organització, començant per la plataforma Democràcia Real Ja! "Ningú no ens representa" era una de les primeres consignes.

Alguns acampats creuen que l'excés de debat pot portar a l'estancament

Per a desmoralització de les institucions i els mitjans de comunicació, els indignats van optar per organitzar-se al voltant d'una estructura horitzontal, sense portaveus ni líders. "Si tinguéssim un representant, els polítics, la policia i els mitjans de comunicació ja tindrien algú contra qui actuar", considera Pau Suau, un jove en situació d'atur i acampat des del primer dia. "Precisament, una de les característiques principals del moviment ha estat l'adopció del mètode assembleari, un sistema de representació que capacita de decisió a tothom que ho desitgi, sense cap veu imperant", resumeix.

"Aquesta és una metodologia pròpia dels moviments socials de base", apunta Mireia Vehí, sociòloga i també part de la mobilització, que nega que n'hagin estat els instigadors. De fet, l'acampada a la plaça de Catalunya té el seu origen en la madrilenya acampadasol, el bressol del moviment, i es va organitzar a través de les xarxes socials. "La presència dels moviments socials barcelonins tan sols ha servit per deixar les seves eines de treball al servei de l'acampada, no hi ha cap mà negra darrere d'això", sentencia.

Però el sistema igualitari no sempre ha estat favorable als interessos de molts acampats. "És evident que fer una assemblea amb 8.000 persones és insostenible", concreta la Mireia, que va ser l'encarregada de moderar la primera assemblea que va aplegar milers de participants al centre de la plaça. Moltes vegades les reunions de comissions han durat tardes senceres i, després de debats intensos, no s'ha arribat a cap consens.

Els moviments socials han portat el mètode assembleari a l'acampada

"No tenim pressa", és el lema d'alguns, mentre d'altres creuen que cal aprofitar la guspira de la indignació per acordar propostes i reivindicacions, encara que siguin de mínims. Segons una part dels acampats, el debat continu podria conduir a l'estancament.

En qualsevol cas, per a l'imaginari col·lectiu dels indignats quedaran els milers de mans que s'alçaven enlaire equivalent a l'aplaudiment en llenguatge de sords per aprovar les propostes de les assemblees. "Almenys la gent s'ha familiaritzat amb el mètode, i això és bo, perquè és el més democràtic que existeix", valora la Mireia.

Resistència pacífica

A banda de la indignació, un altre dels punts en comú és el pacifisme

Si la indignació va ser el primer punt en comú de l'acampadabcn, el pacifisme n'ha estat el segon. Ahir a la matinada, durant la celebració de l'afició blaugrana a Canaletes, centenars d'indignats es van concentrar a totes les entrades de la plaça de Catalunya per mostrar el seu rebuig a la violència i evitar possibles aldarulls. "Acampada pacífica" era la consigna que recollien els cartells que els indignats van utilitzar per repel·lir l'acostament tant de la policia com d'aficionats violents. I els va funcionar, tot i que es van viure situacions tenses quan algun policia va provar d'entrar a la plaça. El record de les càrregues encara era recent, i des de l'interior se'ls va rebre amb crits de "fora, fora".