La vida normal d'un geni

Tot just fa un parell de dies que circula l'anunci de cervesa més esperat de la temporada, i l'espot ja ha rebut una allau de visites per internet. Part de l'èxit s'explica, i sense desmerèixer el talent de la directora de la campanya, Isabel Coixet, perquè la història passa al Bulli. El nom de Ferran Adrià desperta expectació, i ara que s'acosta el tancament del restaurant que ha revolucionat l'alta gastronomia, sembla que el cuiner hagi d'arrencar al bull. Més prim i efervescent que mai, la seva mirada de murri encomana energia.

Però, què saben de la vida d'aquest home nascut a l'Hospitalet de Llobregat ara fa 50 anys? Per entendre com funciona el cervell de la deconstrucció i captar la dimensió del que passa als fogons del Bulli, llegir Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía resulta útil. L'autor d'aquest volum, editat per Phaidon i publicat en un munt de llengües, és un altre peix gros de la cuina. Es tracta de Colman Andrews, un periodista gastronòmic nord-americà de referència, que ja fa anys va escriure Catalan food, un llibre que va donar a conèixer les receptes de la cuina tradicional catalana a l'altra costat de l'Atlàntic. Andrews, home llest i tossut, va conèixer Ferran Adrià fa 15 anys a Nova York a través del cuiner, i amic comú, José Andrés.

"Potser la gent no ho sap, però he escrit uns 35 llibres explicant el que faig, i no tenia ganes de més llibres, però José Andrés em va insistir. Al final vam sopar un dia amb Andrews i la meva dona, i vaig dir que endavant sempre que el llibre fos seu. L'únic que he fet és donar la meva autorització i explicar-li coses. I ara que ja està escrit, penso que ajuda a reflexionar sobre El Bulli", diu Adrià sense perdre de vista el telèfon mòbil que aguanta amb la mà esquerra. La dreta la belluga sense treva per emfatitzar els seus arguments. "El que ell no sap és que si no hagués col·laborat, l'hauria escrit igual, investigant i parlant amb totes les seves amistat que ho haguessin permès", deixa anar Andrews.

El llibre es pot llegir gairebé com si fos una novel·la, i més enllà de parlar dels plats més famosos o reproduir les tesis del cuiner, ofereix un retrat àgil i complet de la seva personalitat. L'autor no estalvia detalls de la vida personal d'Adrià, però no per això obvia situar-lo en un context històric i gastronòmic, alhora que deixa sense arguments les crítiques més dures que ha rebut el que ha estat el millor cuiner del món. Andrews assegura que no ha practicat l'autocensura: "Sé que algunes coses no li acaben de fer el pes, però no m'ha dit quines són, tot i que me les imagino".

"No, no és que no m'agradin, és que potser les hauria fet de manera diferent. Ara bé, hi ha moltes coses que la gent diu de mi que són mentida, per exemple, molts no es creuen que no tinc cap de premsa. La meva vida privada és molt normal, i aquest llibre trenca mites", diu amb la mirada clavada al telèfon. Per cert, Ferran Adrià no porta cap telèfon intel·ligent, l'alta tecnologia la utilitza al taller del carrer del Carme de Barcelona.

"Crec que podries parlar amb algú dels Estats Units i que et digués que Ferran Adrià va obrir El Bulli, on fan gastronomia molecular i on és una loteria trobar-hi taula. Però no tenia cap sentit escriure un llibre per dir això, la gràcia era anar més enllà. En un capítol cito un proverbi xinès: aquell que té el cap per sobre de la multitud és a qui li llencen la fruita podrida, i Adrià és així", apunta Andrews.

"El sistema no accepta el triomf gaires anys. Recordes quan les polèmiques que es van crear al meu voltant, sobre si El Bulli era una mala influència per als joves cuiners, etcètera? En el fons ho entenc; mira el Barça, ja hi ha una part del sistema que ja no vol que guanyi més. Però ara, amb la Bulli Foundation, sembla que ens tornen a acceptar més que mai", afirma satisfet l'únic ambaixador que té Telefònica, i amb qui Hollywood ja s'ha fixat per dedicar-li una pel·lícula.

Pel que fa al tancament del restaurant, Andrews troba molt encertada la decisió: "Sempre he sabut que en Ferran és un home molt intel·ligent, però ara m'he adonat de fins a quin punt ho és. Té tota la raó en tancar en un moment àlgid, si continués igual d'aquí cinc anys seria ridícul, no li cal. Podria jubilar-se, però el que fa és buscar una altra utilitat a tota l'energia creativa que té".

Vostè que en lloc de marxar de vacances continua compromès amb la cuina, què en pensa del que reclamen els indignats? "Han de canviar moltes coses, els polítics s'han de comprometre, però també els empresaris. No podem demanar retallades i tenir quatre cotxes. Falta coherència i compromís amb la societat", diu accelerat. Com explica el llibre, ell condueix un Suzuki petit, i quan pot, aprofita per cruspir-se un pollastre a l'ast .