Público
Público

El 15-O sacseja la memòria de les ocupacions a Nou Barris

L'alliberament de pisos actual recorda la lluita veïnal per tenir un habitatge en els últims anys del franquisme 

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

'Teníem por, però vam tirar la porta a terra d'un cop de peu i vam entrar a l'edifici. Aquella mateixa nit vam fer una assemblea amb la resta de famílies que havien entrat al bloc i vam decidir que d'allà no ens mourien'. Aquest relat podria correspondre a qualsevol de les nombroses ocupacions viscudes a la ciutat de Barcelona en les darreres setmanes, en el marc de l'alliberament de pisos buits propugnat pel 15-M per albergar-hi famílies desnonades, però no és el cas. El relat es remunta al 3 d'abril del 1964, el dia que l'Esmeraldo Cocera, com moltes altres famílies, va ser víctima d'una estafa de la immobiliària Saica.

Salvant les distàncies, la lluita per l'habitatge és un pilar de la història veïnal de Barcelona, i sobretot de districtes com ara el de Nou Barris, on l'ocupació de l'Edifici 15-O, al carrer Almagro, ha sacsejat la memòria de molts veïns. 'Hi ha moltes diferències, perquè jo reivindicava un habitatge que havia de ser meu', recorda l'Esmeraldo. Acabava d'arribar de Conca, la seva ciutat natal, i havia pagat l'entrada d'un pis al carrer Vinyar reunint els estalvis de tota la família. Però el promotor immobiliari, José Crespo Ruiz, es va fugar del país amb els diners de totes les entrades dels pisos, i l'Esmeraldo es va quedar sense res. Va ser aquell mateix dia quan, amb el seu amic Ramon, van pujar fins al carrer Vinyar i van entrar a l'edifici.

El desnonament és el motiu actual; abans ho eren els fraus i les barraques

Aquell episodi es va conèixer amb el nom de cas Saica, i el ressò que va tenir al barri es va traduir en forma de suport als ocupants. L'endemà mateix la policia es va presentar a l'edifici i, després d'amenaçar les famílies, va bloquejar la porta perquè no hi pogués entrar ningú. 'Esperaven que ens rendiríem, però vam resistir 23 dies, gràcies a gent com ara la Felisa, que des del bloc del costat ens passava menjar i mobles pel terrat', explica l'Esmeraldo. 'Ens hi jugàvem la feina i, a més, la repressió en aquella època era brutal', diu. Però amb els dies la policia es va anar mostrant més permissiva, perquè entenien la situació de les famílies estafades, i al final l'Ajuntament va accedir a concedir-los els pisos en règim d'hipoteca.

Els veïns de Nou Barris, sobretot els més grans, saben que les actuals ocupacions, com la de l'Edifici 15-O, no són cap novetat, sinó que integren el darrer episodi d'una sèrie tan antiga com la història del mateix districte. Els primers capítols d'ocupacions familiars van girar entorn a una trama d'estafes immobiliàries. Una altra de les més sonades va ser la de la immobiliària Llovet, el propietari de la qual es dedicava a vendre el mateix habitatge a més d'una família. Seguint el patró de Saica, Llovet també es va esfumar amb els diners, i les famílies que havien començat a pagar els seus pisos van decidir ocupar els baixos d'un bloc inacabat.

Amb el temps, desenes de famílies van erigir les seves barraques al voltant de l'edifici del cas Llovet, que es va convertir en un dels epicentres del barraquisme de la ciutat: les barraques de Santa Engràcia. D'aquell nucli d'infrahabitatges, que es va remodelar l'any 1987 gràcies a la pressió veïnal, en va néixer una altra ocupació, més silenciosa però igual d'efectiva.

La solidaritat i el compromís d'alguns jutges van fer-ho possible als seixanta

'Franco ja havia mort, i per això estàvem més confiats', explica Andrés Naya, personatge històric de la lluita veïnal i un dels membres de la comitiva que va ajudar la família Heredia a ocupar un pis a Ciutat Meridiana. 'Vam sentir que hi havia un edifici desocupat del Patronato Municipal de la Vivienda i una nit vam sortir uns quants cotxes des de les barraques de Santa Engràcia, on vivien els Heredia, i vam esbotzar la porta d'aquells pisos', rememora. Tot seguit la policia els va dur a comissaria, però el jutge que els va prendre declaració, 'que ja devia ser progressista', segons recorda Naya, va fer els ulls grossos, i finalment es va concedir l'habitatge als Heredia en règim de lloguer social. 'El primer que van fer els seus fills va ser omplir la banyera i al·lucinar', no oblida Naya.

En un barri que es va construir a si mateix, les ocupacions 'necessàries', que segons Naya són les que neixen purament de la necessitat de sostre per part de les famílies, van rebre sempre el suport massiu de la comunitat, atès que la majoria dels veïns compartia dificultats en matèria d'habitatge. Barraquisme, humitats, aluminosi i estafes immobiliàries eren els fenòmens més estesos.

Ara, en canvi, el problema de l'habitatge l'encarnen els desnonaments, més silenciosos i difícils de combatre, perquè els enemics són les entitats financeres. És el cas de la Susana i l'Ahmed, que es van quedar sense casa perquè no podien pagar el lloguer, però que finalment gràcies al Moviment 15-M han aconseguit un pis a l'edifici del carrer Almagro. Des del grup de suport són conscients de la importància que significa tenir el suport dels veïns, alguns dels quals ja van aprovar la iniciativa, i per això també han decidit convertir els baixos del bloc en un centre social.

'Ens havíem quedat al carrer, i des de tot Barcelona van començar a arribar taxis plens de mantes i menjar', evoca la Isabel Iglesias, que l'estiu del 1978 va començar la seva particular lluita per l'habitatge, on coincidiria amb la Mari Carmen Mula, amb qui encara comparteix amistat. En una de les ocupacions més massives que ha viscut la ciutat, desenes de famílies que no tenien casa van ocupar durant 15 dies dos edificis municipals que s'havien de destinar a la Guàrdia Civil, però que estaven buits, al barri de Canyelles. 'Estava preparant el cafè de bon matí quan vaig veure la policia per la finestra; havien esperat que els homes marxessin a treballar per treure'ns dels pisos', recorda la Mari Carmen.

Un cop desallotjades, les famílies van decidir acampar al carrer per demanar pisos, i va ser llavors quan, segons expliquen, la ciutat es va bolcar en la seva causa, i els enviaven taxis carregats de provisions. La seva reivindicació es va allargar durant sis anys, un temps en què van haver de viure en barraques d'obres i en pisos provisionals de l'Ajuntament que no eren res més que barraques de fusta. Però la persistència va donar els seus fruits, i sis anys després els van concedir pisos de protecció.

I un cop establertes, quan es pensaven que havien guanyat la guerra, van descobrir que encara els quedava per lliurar la batalla més dura, contra la droga. Però, com diuen la Isabel i la Mari Carmen, això ja és una altra història.