25 anys de canvi a les esquerres

Un altre 23-F, també dilluns, sis anys després de l'intent de cop d'Estat, es va presentar en societat un nou subjecte polític. De fet, una federació de partits i persones (militants de partits o independents) vinculades a sindicats, entitats i moviments socials, amb un nom trencador i postmodern, Iniciativa per Catalunya, i el símbol d'una i copulativa, necessària per fer un bon allioli entre progressistes, nacionalistes d'esquerres i, sobretot, comunistes, amb el desig d'aconseguir la massa de vots suficients per lligar-lo bé i plantar ben dreta la mà de morter en el mapa polític català.

Avui fa 25 anys, al costat de Rafael Ribó, secretari general del PSUC, i del diputat Ramon Espasa s'hi trobava José Luis López Bulla, el totpoderós secretari general de la CONC, que feia de pont amb Marià Pere i Juan Ramos, dirigents del PCC. Pere Portabella, el mestre de cerimònies de l'antiga Assemblea de Catalunya, i l'històric advocat Agustí de Semir la feien petar amb els nacionalistes d'esquerres Jordi Carbonell, Joan Armet, Jaume Nualart, Marc Palmés i Magda Oranich. Destacava, així mateix, la presència de Joan Isart, de la FAVB; de Raimon Perales, expresident de la Fapac; d'Antoni Llimona, de la Unió de Pagesos; de l'historiador Josep M. Solé Sabaté i de la jove Isabel Ribas Seix, del secretariat del Consell Nacional de la Joventut.

La clau del projecte va ser la creació d'un espai de confluència amb el PCC

La divisió i el conflicte fraticida en l'espai comunista havia dut el PSUC el pal de paller de l'antifranquisme i amb un suport electoral al voltant del mig milió de votants entre el 1997 i el 1980 gairebé a la desaparició del Congrés dels Diputats l'any 1982. L'any 1986, malgrat la mobilització social al voltant del referèndum sobre l'OTAN i la coalició electoral amb l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerres (que s'havia quedat fora l'any 1984, per segona vegada, del Parlament de Catalunya), l'anomenada Unió de l'Esquerra Catalana (UEC) amb prou feines va repetir els resultats amb un sol diputat i un magre 4% dels vots. Comptat i debatut, la coalició ni tan sols va aconseguir sumar els vots dels uns i els altres i va certificar el fracàs dels projectes polítics del PSUC i de l'ENE.

L'original defunció del PSUC

Antoni Gutiérrez Díaz, el popular Guti, va presentar la dimissió i Rafael Ribó va assumir la secretaria general del PSUC amb la voluntat de sortir de l'atzucac amb una nova proposta i un nou instrument polític inspirant-se en l'experiència de Convocatoria por Andalucía, liderada per l'aleshores alcalde de Còrdova, Julio Anguita. En aquest sentit, l'originalitat del PSUC respecte al moviment comunista no va ser tan sols la seva creació (de la fusió i no escissió amb els socialistes) sinó la seva defunció (mal enterrat, tanmateix) abans de l'obertura del Mur de Berlín i la desaparició de l'URSS.

La convivència dins Iniciativa no ha estat fàcil ni tampoc en l'articulació exterior

Malgrat la nova radicalitat democràtica i nacional del projecte d'Iniciativa per Catalunya, la clau, si més no electoral, va estar en la creació d'un espai de confluència amb el PCC. López Bulla va ser el gran munyidor d'aquest acord, que, de retruc, li servia per pacificar el sindicat, un dels camps principals de confrontació entre els militants del PSUC i del PCC.

La consolidació del partit

L'èxit electoral, per sobre del 7% en les eleccions al Parlament del 1988 i les generals del 1989, i d'afiliació, 11.514 militants l'any 1989, va permetre la consolidació d'Iniciativa com un subjecte polític propi. Tres anys després del seu naixement, el PSUC es va congelar i va transferir tota l'activitat política a IC, esperonat, ara sí, pels canvis del moviment comunista internacional i, molt especialment, del Partit Comunista Italià. Tot amb tot, la convivència dins d'Iniciativa no ha estat fàcil entre les diverses cultures i organitzacions polítiques ni tampoc en la seva articulació amb el conjunt de l'Estat espanyol i de la Unió Europea, sobretot quan es va anar consolidant la seva nova identitat ecosocialista.

ICV té dirigents joves i preparats, i connecta amb els moviments de canvi

L'any 1997 Izquierda Unida va trencar relacions amb ICV i la va deixar amb el cul a l'aire en el cicle electoral del 1999-2000. Iniciativa va perdre l'eurodiputat, va sobreviure al Parlament a l'onada de canvi impulsada per Pasqual Maragall i va salvar els mobles en les eleccions generals. Tot amb tot, EUiA, de la mà d'IU, no va aconseguir representació parlamentària. A les darreries del 2000, Joan Saura substituirà Ribó en el lideratge del partit, recompondrà les relacions amb EUiA i portarà ICV al Govern de la Generalitat, on deixarà la seva empremta en la redacció del nou Estatut i en unes polítiques socials i mediambientals progressistes.

Un futur amb bona salut

Malgrat la pèrdua de poder institucional, a la Generalitat i a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, ICV gaudeix de bona salut, amb un lideratge consolidat en la persona de Joan Herrera, un nucli dirigent jove preparat i amb empenta, i un projecte polític que connecta de ple amb els moviments de canvi europeus. Una mala notícia, sense dubtes, per a CiU.