Público
Público

«Al pacte del Majestic hi va haver fotos, brindis i per al meu gust tot va ser molt excessiu. Se'm va escapar»

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Jo, en el fons, no sóc res més que un patriota català. Per tant, el que em fa feliç és que Catalunya vagi endavant.

A partir del 1993 vaig tenir motius per estar content. Aquell any, amb la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE a Madrid, s'inicià un període molt positiu per al país: es va trencar la interpretació encotillada de l'Estatut; Catalunya en conjunt, i d'una manera particular a través de CiU, tenia influència en la política espanyola; la recuperació econòmica i la millora del benestar social eren fets patents; la il·lusió pel projecte, tan important en l'ideari i la praxi del catalanisme, vivia un moment brillant, i vam aconseguir que les nostres idees sobre el Mediterrani comencessin a ser preses en consideració...

Vaig rebre pressions de tot arreu perquè retiréssim el suport a un PSOE agònic

Fins i tot personalment i familiarment van ser uns anys agraïts. Em va anar arribant tota una promoció de néts.

[...] L'entrada al govern va quedar descartada, tot i la insistència del PSOE i, també, de deu empresaris catalans que em van venir a veure per demanar-m'ho. Vaig dir als empresaris: 'No tingueu por, vigilarem els pressupostos, farem que canviï la política econòmica en el sentit que voleu, però no entrarem al govern perquè no ho veiem clar ni ens n'acabem de refiar.' Els pesaven els interessos econòmics immediats i, alguns, em van arribar a demanar que no insistíssim tant en les reivindicacions autonòmiques. Dos anys més tard, quan el govern del PSOE es va veure entrampat en escàndols i tothom se li tirava a sobre, aquells mateixos deu em van venir a veure perquè retiréssim el suport al govern espanyol. En nom de l'eficàcia econòmica, la lleialtat política i l'interès de Catalunya, els vaig tornar a dir que no.

[...] La primavera del 1995, l'últim any del govern de Felipe González, vaig rebre pressions de tot arreu perquè retiréssim el suport als socialistes. Fins i tot gent del mateix PSOE o molt propera em va venir a suplicar que facilités la caiguda d'un govern que es trobava en plena agonia. El president d'un gran banc espanyol, que vaig tenir al costat en un sopar, no va parar de burxar-me l'orella amb l'argument que el govern era negatiu per a l'economia del país. Com que aquells dies s'havia d'aprovar al Congrés de Madrid una llei governamental que beneficiava el món financer, vaig preguntar al meu company de taula si havíem de retirar el suport al govern llavors mateix o si havíem d'esperar que la llei fos aprovada . 'Un cop la llei estigui aprovada, és clar', em va dir. Li vaig contestar: 'Vostè ha de comprendre que no podem actuar segons el seu menú principal'.

Felipe González em va dir: «Oye, tendrías que entenderte con Aznar»

«Pujol, enano» i el pacte del Majestic

La tarda abans del 3 de març vaig trucar a Felipe González per dir-li que tot semblava indicar que la nostra etapa de col·laboració havia arribat a la fi i que em sentia satisfet de com havia transcorregut. Li vaig preguntar com es presentaven els resultats, i em va dir: 'Perderemos, pero por poco'. I així va ser.

Aznar volia acabar la seva obra amb un finiquito' de la qüestió catalana

[...] Les prospeccions del PP eren unes altres. Van arribar al dia mateix de les eleccions donant per segura una gran victòria. Les primeres dades de la nit de l'escrutini els van fer pensar que no anaven errats, perquè apuntaven a una majoria absoluta. Davant la seu central del PP a Madrid es va congregar una gentada eufòrica. Tan segurs estaven de poder governar sols que els reunits van deixar anar el seu ressentiment contra el suport que havíem donat al PSOE i contra la meva persona cridant: 'Pujol, enano, habla castellano'. Realment, els electors del PP i l'entorn del partit s'havien impregnat no solament d'anticatalanisme, sinó també d'una hostilitat general envers Catalunya. La llengua catalana els provocava una gran agressivitat.

Aviat va aflorar la decepció. Havien esperat molt més. Guanyaven, però els resultats els eren molt curts. Algú de la direcció del partit va fer callar els que al carrer cridaven 'Pujol, enano, habla castellano'. Després es va dir que l'exclamació havia estat canviada per la de 'Pujol, guaperas, habla lo que quieras', pero em sembla que es tracta d'un acudit.

[...] Pocs dies més tard, Felipe González em va trucar i em va dir: 'Oye, tendrías que entenderte con Aznar'.

El projecte que jo he defensat suposa la garantia de la identitat catalana

Segons els resultats, el PSOE hauria pogut formar govern amb nosaltres, amb el PNB, amb Coalición Canaria, amb els comunistes d'IU i amb algun altre diputat, tots a la vegada, però la combinació no era acceptable per a Felipe González, tal com ell mateix em va explicar en una entrevista secreta que vam mantenir el dia 10 de març al xalet que el CESID té als afores de Madrid. Em va dir que un pacte tan heterogeni fracassaria i va afegir, rotund: 'Además, no quiero pactar con los comunistas'. Llàstima, dic jo des de la perspectiva d'ara, que l'any 2003, quan es va formar el primer govern tripartit, els socialistes catalans no haguessin previst, com Felipe González uns anys enrere, que una olla de grills no pot governar bé.

'Alguien tiene que gobernar', em va dir Felipe González. Hi vaig estar d'acord amb un afegit: 'No se puede hurtat la victoria de quien ha ganado en España'.

[...] Amb Aznar vam decidir que havíem de fer públic i de manera protocol·lària l'acord, i que ell vindria aquest cop a Barcelona. Ens vam trobar per sopar a l'hotel Majestic del passeig de Gràcia amb les dones respectives i molta gent d'una i altra força política. Hi va haver fotos, brindis, encaixades de mans. Per al meu gust, tot plegat molt excessiu. Se'm va escapar. L'hotel va acabar donant nom a l'acord: el pacte del Majestic. També se'n podria haver dit el pacte de Carabaña, que és el lloc on es va començar a ordir.

S'ha conduït el país a la difícil batalla de l'Estatut sense calcular-ne els riscos

[...] Aznar em va plantejar que entréssim al seu govern. Una entrada generosa, amb ministeris importants. Ell considerava que havia complert el pacte del Majestic, que tancaríem amb satisfacció la negociació del finançament i que nosaltres havíem demostrat ser uns socis seriosos, eficaços i complidors. Li vaig dir amb tota claredat que els nostres càlculs no preveien entrar al seu govern, però ell va insistir perquè m'ho rumiés i en tornéssim a parlar.

[] Jo crec que Aznar, que havia pensat que amb dos mandats en tenia prou i no es tornaria a presentar a les eleccions, volia culminar el seu període de govern de vuit anys amb un 'finiquito' de la qüestió catalana, representada per una entesa entre CiU i el PP. Conquerint Catalunya a través nostre, incrementava molt la seva força a Espanya, com passa al PSOE amb el PSC. Si realment Aznar feia aquest càlcul vol dir que desconeixia el sentit d'un partit nacionalista, per moderat que sigui i per més compromès que estigui en un objectiu de progrés general espanyol.

El Mont Blanc i la no-independència

Cinc dies més tard de la meva excursió, el dissabte 28 d'agost, CDC va organitzar a Ripoll el sopar de fi d'estiu que cada any celebra al Ripollès. Com és tradicional, vaig dirigir un discurs als militants. No va ser un discurs de comiat perquè aspirava a quatre anys més de president, però vaig voler marcar el sostre de la nova generació. L'ascensió a l'Aneto em va servir de línia argumental. 'He pujat a l'Aneto', vaig començar dient-los, abans d'explicar-los el sentit d'haver-ho fet, i vaig acabar així: 'Escolteu. Us vull dir una cosa. Hi ha muntanyes més altes que l'Aneto. Hi ha, per exemple, el Mont Blanc. Al Mont Blanc hi heu de pujar vosaltres. Sobretot els més joves de vosaltres'.

Molta gent es va preguntar llavors i es pregunta encara: 'Què és el Mont Blanc? El Mont Blanc de què Pujol parla és la independència de Catalunya?'. És conegut, i al primer volum d'aquestes Memòries ho vaig deixar clar, que jo no he estat mai independentista. Sobre aquest punt mai no he enganyat ningú, ni a Catalunya ni a fora de Catalunya. El que he dit és que jo abans que res i per sobre de tot, sóc català i em sento català. Vull viure plenament com a català, i només en el grau en què això sigui possible també sóc espanyol i puc sentir-me còmode a Espanya i contribuir al seu progrés. Aquesta ha estat sempre la meva posició.

[...] El projecte que jo he defensat suposa el reconeixement de la personalitat diferenciada de Catalunya dins de l'Estat. Suposa la consolidació i la garantia de la identitat, de la catalanitat. Suposa que Catalunya pugui tenir un projecte propi de país en el marc espanyol i europeu. Un projecte que tingui en compte la globalitat del nostre país. Els aspectes identitaris, econòmics i socials.

La pèrdua del poder

Cap al tripartit i les seves conseqüències

[...] La nit de les eleccions, el 16 de novembre, va ser d'alegria. Novament, i per setena vegada, CiU guanyava i existia la possibilitat de formar un govern nacionalista. CiU amb 46 i ERC amb 23, sumàvem 69 diputats, un més de la majoria absoluta. Molt aviat, però, vaig tenir la sensació que això no aniria per aquí. El PSC i ERC, i més concretament en Maragall i en Carod, els caps de llista dels dos partits, havien estat posant les bases d'una aliança de la qual nos­altres, per un excés de confiança, no ens havíem adonat. Tampoc no ens havíem adonat que tots els anys a l'oposició havien deixat un pòsit de sentiments negatius envers nosaltres. El PSC, ERC i ICV van acabar formant el tripartit que ens va desbancar.

[...] CiU i jo mateix també havíem caigut més d'un cop en la ingenuïtat de creure que podíem canviar la manera de pensar d'Espanya. Però no ens hi vam jugar doble contra senzill, sinó que vam actuar amb cautela. En Maragall, sempre molt segur d'ell mateix i que de vegades actua amb lleugeresa cosa que no treu els molts mèrits que té, va creure que era capaç de convèncer Espanya que per al conjunt de l'Estat era bo que Catalunya tingués un nou Estatut. En aquella època, jo vaig dir alguna vegada, en discursos meus, que en Maragall creia que convenceria Espanya amb paraules fraternals i algunes poesies del seu avi.

El cas d'en Carod i ERC, al meu entendre, té més gravetat perquè respon a una manera d'actuar fatxenda. Consisteix a dir: 'Que es preparin, que ara venim nosaltres i sabran de què va la cosa'. Una actitud fruit d'una gran ignorància del que és Espanya. Sobretot això: una gran ignorància del que és Espanya. I també, més secundàriament, del que és Catalunya, un país capaç de lliurar batalles importants sempre que estiguin fetes amb càlcul i ben plantejades. No a la babalà o a veure qui la diu o la fa més grossa.

En resum: durant els set anys últims el país ha anat malament per dos motius. Primer, perquè ha estat mal governat pel tripartit. Segon, perquè ha estat conduït a la difícil batalla de l'Estatut sense calcular-ne els riscos. El resultat conjunt d'aquests dos fets ha portat, d'una banda, al deteriorament de la relació amb Espanya com jo personalment no havia vist mai, si exceptuem, naturalment, els deu o quinze anys posteriors a la Guerra Civil, i, de l'altra, a un gran desconcert i desorientació interns a Catalunya. Hi ha hagut una pèrdua important d'autoestima i un empitjorament de la imatge de Catalunya tant de cara a Espanya com de cara a Europa.