Un bon exemple sense voler ser-ho

L'Anna saluda amb dos petons i una rialla. És guapa i llueix uns cabells de color caoba. "Me'ls va tenyir la meva mare, abans portava metxes rosses". Va sense bastó ni ulleres i es mou pel barri de les Corts de Barcelona com si res. Gairebé no hi veu, però és difícil adonar-se'n. "Aquest és el meu barri i me'l conec bé... tot i que a vegades xoco! I a la nit amb costa més! Però amb uns quants trucs puc anar sola". Per exemple, si hi ha un semàfor, creua al mateix moment que ho fa l'altra gent. "Em refio de tothom... Espero no estar seguint una persona desconeguda que vulgui que l'atropellin!", bromeja.

Quan es cansa d'estar en guàrdia, s'agafa de bracet de qui l'acompanya. Li agrada ser autosuficient i per això vol acabar d'una vegada Empresarials, a la UB. L'únic que li sap greu és que, com que va més a poc a poc, els amics que van començar amb ella ja hagin acabat.

Ara ja li queden poques assignatures. "Demano els apunts quan ho necessito, també hi ha molts professors que ja em coneixen. Em fan els exàmens orals i, a vegades, em deixen més temps per respondre. Però també té un inconvenient: no puc copiar els exàmens ni fer campanes!".

L'Anna transmet una vitalitat encomanadissa. Ja fa molts anys que un metge li va anunciar que aniria perdent la vista: li van diagnosticar una distròfia de cons i bastons. Tenia 12 anys i li costava més del compte jugar a esports amb pilota. "Primer pensava que necessitaria ulleres i prou..., però va anar a més. La principal crisi em va arribar a mitja carrera, quan em vaig adonar que necessitava ajuda i que no podia avançar com els altres. Però ho he assumit, sé que hi he de posar més de la meva part i ja està".

Qui la va ajudar més va ser l'Associació Discapacitat Visual Catalunya. "Em van respondre moltes preguntes que l'oftalmòleg no podia resoldre". També ha tingut la sort de rebre comprensió màxima de la seva família: a la seva germana li passa el mateix. "Els meus pares mai no m'han compadit. M'han collat i m'han demanat que tragués el millor de mi mateixa. M'han dit moltes vegades que continués estudiant.

El que a l'Anna li sap greu és no poder conduir. "El cotxe t'independitza. Anar sempre amb metro i autobús és diferent. Per sort, estic molt a gust acompanyada. Prefereixo estar amb les amigues, anar al teatre, al cinema." Es maquilla i va a comprar sola. "És veritat que a vegades torno a casa amb una peça de roba que a la botiga m'ha agradat però que en veritat és de color rosa xiclet!".

El futur no l'espanta ni treballar. Ha fet de cangur, de professora de gimnàstica artística, ha venut llibres i discos, ha fet d'hostessa al Saló del Còmic... També ha estat monitora d'esplai. Ara fa pràctiques en una multinacional, a recursos humans. "M'hi sento molt a gust, m'agradaria poder continuar en un departament així".

També li encanta el teatre. Els dissabtes es reuneix amb un grup d'exalumnes del seu institut i assagen una obra. Li agradaria dedicar-s'hi però sap que la competència és dura. "El que tinc clar és que no em veig venent cupons. Et limita la mentalitat. És una manera de col·locar un discapacitat sense donar-li futur". Ho diu convençuda. "No vull que m'admirin. Tothom té els seus problemes! He vist molta gent que tira endavant i que fa més coses que jo. Clar que em fot no poder veure la cara de la mare! Però s'ha de lluitar".

Vol emancipar-se amb el nòvio i tenir família. La seva germana, de 24 anys, se n'ha anat a viure a l'Equador. "No ha defallit i jo tampoc no puc defallir".