Público
Público

Catalunya, temps de contradiccions

TIAN RIBA

Fa 20 anys que no en sabem res de Gurb, l'extraterrestre creat per Eduardo Mendoza. Ni de l'alienígena convertit en el Compte Duc d'Olivares que el buscava per casa nostra. Si tots dos tornessin avui a Barcelona, a Catalunya, què pensarien? Quin retrat podrien fer per explicar al seu planeta què passa en aquest racó al nord-est de la península ibèrica?

Segur que feta la prospecció, veurien aque vivim en una societat complexa, contradictòria, en que no hi ha blanc o negre. De fet, si analitzessin l'eix econòmic i social, l'eix nacional i l'eix polític que els engloba a tots dos, veurien que tots tres són contraductoris dins de cadascún, entre sí i en relació amb el món.

Segurament, si Gurb i el Compte Duc d'Olivares haguessin assistit als concerts de Manel al Coliseum, pensarien que els catalans són gent una gent costumista que parla de la vida quotidiana sense massa aspiracions més. Un reflex de com ens hem tornat en aquests temps de l'individualisme. Però si sabessin que molt catalans esperen que surti el nou disc de Bruce Springsteen, entendrien que també hi ha qui està disposat a canviar el país i el món des dels carrers i les places. I si escoltessin Wrecking Ball sabrien que hi ha un món que s'ensorra i un que no acaba de néixer. I que en aquestes estem des de fa uns anys.

Què dirien, per exemple, en el seu informe sobre el govern de Catalunya els alienigenes? Que el president Artur Mas vol portar el país a independitzar-se de la resta del territori anomenat Espanya o que, per contra, hi ha un pacte de sang entre el PP i CiU per intentar resoldre l'atzucac en que es troben? Tindren feina. Som complexes i contradictoris.

A Catalunya hi va haver un mandat de la població al nacionalista Artur Mas: treguins d'aquí. Tregui'ns de la crisi econòmica, de la crisi en la relació amb Espanya i de la crisi de confiança en la política. I perquè Mas ho ha fet de la mà del PP, situat a les antípodes nacionalment parlant?, s'estranyaria Gurb. I se li explicaria que això es deu a que no té majoria al Parlament. I diria: no hi altres partits? I se li respondria que Mas pensa treure'n profit econòmic més endavant. I se li diria que, per sobre de tot, hi ha una emergència econòmica en que els dos partits s'entenen.

Molt bé. Comencem per l'emergència econòmica. Resulta que hi ha dos presidents, Mariano Rajoy a Espanya i Artur Mas a Catalunya, que són nacionalistes, espanyol i català, però que segueixen la política d'austeritat. Austeritat, estimat Gurb, vol dir que estem retallant serveis als ciutadans que fins ara tots els governs havien impulsat. Però aquesta política d'austeritat la marca la presidenta d'Alemanya, que té segrestada Europa amb les seves tesis econòmiques. Una senyora que es diu Angela Merkel que obliga a polítiques d'austeritat... però que comença a veure que, d'aquesta manera, també el seu país està a punt d'entrar en recessió.

I se li hauria de dir als alienígenes que, de fet, Europa ja no és la reina del mambo i que els Estats Units ho són cada cop menys. I que ara el Brasil de les faveles, la India dels dalits i la Xina dels comunisme, són els països emergents, on es fan Jocs Olímpics i mundials de futbol. I que hi ha 12 països de la Unió Europea, entre els quals Espanya i la Gran Bretanya de David Cameron, que demanen un canvi, perquè no tot sigui apujar impostos i retallar despeses. I que els ciutadans demanen que algú faci front a uns mercats financers que miren de no perdre la seva influència a base d'assegurar que els estats no poden pagar el crèdit i els hi ha de pagar els préstecs més cars.

Però, és igual. Diguem que Rajoy i Mas fan el que estan obligats a fer, inclosa una reforma laboral que treu drets als treballadors, però que els treballadors no surten en massa a fer una vaga general. Perquè?, preguntaria Gurb. Perquè els governs, els sindicats i l'oposició fan una partida d'escacs, un wait and see per veure quina força tenen al darrera uns i altres. Esperen a veure si els ciutadans, majoritàriament, pensen que el que es fa és el que cal, malgrat els pesi, o si creuen que s'aprofita la conjuntura per colar-los algun gol. I estem en aquest tempteig que veurem com acaba.

Què opina l'opinió pública? Es resigna? Cal vaga general? En això estem. En una societat on hi ha insiders i outsiders i on l'ascensor social està encallat i el mercat expulsa talent i mà d'obra per tornar a convertir el país en immigrant, però en que la majoria entén que el comportament col.lectiu d'estirar més el braç que la màniga no ha estat l'adequat. Una exemple de les dues formes de veure com veiem els ciutadans la crisi els tenim amb dues empreses que opten per mètodes diferents. A Panrico, els treballadors han acceptat baixar-se el sou per garantir la viabilitat de la planta. Els treballadors del metro de Barcelona, en canvi, no accepten rebaixes salarials i van a la vaga en ple congrés mundial de telefonia mòbil.

I hi ha encara una altra contradicció. Carxofes o casinos? Vagues o Vegas? Si resulta que tenim un atur de 5 milions de persones a Espanya i 750.000 a Catalunya, perquè a Catalunya hi ha qui rebutja un projecte que suposaria una inversió de 18.000 milions d'euros i 200.000 llocs de treball? Pel model econòmic, diuen. Com si posar uns casinos i uns hotels convertís de cop Catalunya en una ruleta i a Martin Scorsese en president de la Generalitat. Com si ser una potència en turisme evités ser punters en biotecnologia mèdica, farmacàutica o agrolimentària. Una altra cosa és que arquitectònicament s'adapti a l'entorn i que els incentius s'ampliïn a la resta d'empreses del país. Ara bé, també Gaudí va ser discutit i ho ha estat l'Hotel Vela, no?

Diuen que Las Vegas a la catalana no lliga amb la moral luterana de l'esforç que, se suposa, que tenim els catalans. I oblidem que a la Jonquera ja hi ha el macroprostíbul més gran d'Europa i que les màfies campen bastant amples per casa nostra. I, per cert, darrera de les fílies i les fòbies cap al projecte hi ha també la dualitat entre els partidaris d'Israel i els partidaris de Palestina que, a Catalunya, ha apassionat sempre i ha dividit dretes i esquerres. El magnat Sheldon Adelson és jueu. I diuen que, de fet, per això ha vingut a parar a Catalunya. Perquè el lobi jueu un bon dia li va dir a Jan Laporta, que hi té molt bona connexió, quan encara era president del Barça, que el multimilionari era el seu home per fer als terrenys de Viladecans la ciutat del Barça. Un projecte megaloman que consistia en ciutats culés repartides pel món en que el milió de socis que aspirava a tenir ho tindrien tot pegata com deia Francesc Pujols.

Una altra aresta. El Barça. Una altra complexitat. Una altra contradicció. Ara els Laporta boys treuen pit per haver comprat un terreny de carxofes que Sandro Rosell trobava una ruïna i que amb una mica de sort li permetrà a la seva junta no haver d'avalar per dirigir el club. I Una altra contradicció. Els partits catalans volen convertir l'aeroport del Prat en un hub, en un centre de connexions internacionals, i resulta que un projecte que hi pot ajudar, els divideix. Ni amb l'Iese, ni amb Spanair, ni amb l'Eurovegas.

Més contradiccions. Com pot ser que el mateix dia que els sindicats treien al carrer a milers de persones, el PP fés un congrés que aclamava Mariano Rajoy a la búlgara. Com es menja això? Es menja perquè ha guanyat per majoria absoluta amb el mandat de treure Espanya de la crisi i només fa un mes i mig que governa. I es menja perquè la crisi ens ha posat davant d'un mirall i ens ha fet veure que hem fet coses grotesques, i, després d'això, com que som contradictoris, volem llei i ordre per la llei del pèndol. Ordre, que vol dir no passar-se de frenada, com sap Rajoy, que no caurà en els errors del passat. Els matrimonis homosexuals no es qüestionaran malgrat que hi hagi contrareformes en altres àmbits. Rajoy ha centrat el partit, ara el talante és seu, l'ha homologat més a la democràcia cristiana europea. Fixeu-vos. La democràcia cristiana creix a la postguerra i després entra en crisi. Ara tenim la nostra postguerra i els valors de l'humanisme cristià, més laics, si volen, tornen.

I després hi ha la qüestió nacional, en la que Rajoy no és José Maria Aznar. Aznar és grostesc, és extemporani, un exotisme. Soraya Sáenz de Santamaria i Maria Dolores De Cospedal, els àngels de Mariano, no són Ángel Acebes ni Eduardo Zaplana ni Álvarez Cascos ni Mayor Oreja. Federico Trillo a Londres, Alejo Vidal-Quadras a Brussel.les, Aznar als núbols. Rajoy va ser víctima de la pinça Zaplana-Cope-Pedro J i no vol caure en l'error de tensar l'adversari, es digui PSOE o es digui Catalunya. La llengua no es toca, com en tot pacte amb CiU i Alejo cada cop més lluny

Però, aquesta actitud, resoldrà l'atzucac de la relació Catalunya-Espanya? CiU ha aprovat els pressupostos amb el partit que va portar la llei mare de d'autogovern català al Tribunal Constitucional. Un tribunal controlat pel PP i el PSOE que va trinxar l'Estatut i, de passada, una Constitució que CiU ja no accepta com a pròpia, malgrat haver fet de comadrona, com ha recordat solemnement aquesta setmana el pare de la pàtria. I el partit que ajuda a aprovar els pressupostos demana que CiU retiri la subvenció a l'entitat que va organitzar la gran manifestació contra la retallada de l'Estatut... Perquè? Què hi guanya CiU? Potser res. És només que Mas ha fet l'aposta dels diners, d'intentar resoldre l'encaix Catalunya-Espanya per la via de la butxaca i qui s'hi ha de posar és el PP. I, si no funciona, mig país dóna per fet que acabarà la legislatura pactant amb ERC per guanyar les eleccions contra el PP. Ara bé, pel camí s'hi deixarà, per exemple, una llei de la corporació dels mitjans públics pactada només amb el partit que més els combat.

I què hi guanya el PP, si CiU pacta amb una pinça al nas? Potser que la lluita del PP no és amb CiU. O no només amb CiU. El problema del PP és que fins ara el votava entre un 15 i un 18% de la població catalana, però que el 80% restant era anti PP. El repte dels populars a Catalunya és que aquesta resta no sigui anti PP. Si l'aposta d'Aznar va ser un pacte a la bavaresa amb CiU, és a dir que el PP no es presentés a Catalunya a canvi que CiU fós el refernt del PP, ara sembla que l'aposta de Rajoy i Alícia Sánchez Camacho sigui imitar el paper del PSC, amb un regionalisme que fins ara no exercien, sense les contradiccions dels socialistes, però amb el PPC com a referent dels lobis, per molt que li pesi a Josep Antoni Duran i Lleida. L'opa, doncs, no és a CiU, que també. És al PSC. I l'exemple ja l'hem tingut en les últimes eleccions a l'àrea metropolitana amb el discurs de la seguretat i la immigració i el forat que hi ha fet els populars. Les ganes de Sánchez Camacho d'aparèixer a la fotografia no són més que el reflex d'aquest intent. Però hi ha un segon motiu. El PP li va votar a Jordi Pujol molts pressupostos a canvi de res. Després el tripartit va anar al Tinell i va declarar al PP un apestat. I Mas ho va reblar anant al notari per signar solemnment que no pactaria amb el PP. A la campanya del 2010... ja no ho va fer.

Però, aleshores, Catalunya va cap a la independència o cap a l'espanyolització? Aquesta és la pugna que la crisi accentua. La crisi ha posat de manifest que no hi ha diners i quan l'ambient s'ha fet més hostil, tothom s'ha replegat a casa seva. Ho han fet els partits espanyols proclamant la unitat d'Espanya ara que Espanya, a més, està tutelada per Europa des del maig del 2010 i és menys sobirana. I ho ha fet el principal partit de Catalunya, que al congrés de finals de març aprovarà un gir encara més sobiranista, amb Oriol Pujol de secretari general. Espriu ha mort, proclama el seu pare. Sense pacte fiscal, és Catalunya qui està morta, diu. No és viable continuar com estem, rebla.

Però, í si no hi ha pacte fiscal? Això és el que ningú sap. Independència o pacte? De fet, hi ha una necessitat de modernitzar l'arquitectura institucional de l'Estat, començant pel debat sobre la monarquia, que el gendre del Rei, un exjugador català d'handbol, ha posat en risc, i ha obert definitament la veda per plantejar-se si monarquia o república. Com és urgent resoldre altres aspectes que la crisi ha fet més evident, com la superposició d'administracions i el cafè autonòmic per a tothom.

Li cal a un PP amb majoria absoluta arromangar-se per resoldre aquestes coses? Potser sí, perquè les majories es poden canviar cada quatre anys. De fet, si el PP està tant fort, perquè en un territori on ha tingut majoria absoluta, ara hi té disturbis al carrer? Potser perquè ens han fet creure que al País Valencià hi ha un pensament monolític? En tot cas, els alumnes de secundària de l'institut Lluís Vives, ens demostren que no és així. Que pensarien Gurb i el Compte Duc d'Olivares si sabessin que el cap de la Policia a València considera els estudiants els seus "enemics"? València potser és un símptoma, o és un símptoma més, que la crisi aguditza les posicions. Les econòmiques i les nacionals. Tensa les posicions i allunya les contradiccions. Potser sí que hem arribat al final de les contradiccions i que les coses hauran de ser blanques o negres. Que serà més difícil governar amb el "tot i que", amb la tradicional ambigüitat convergent. Que el ciutadà demana posicions clares en qüestions econòmiques i nacionals.

I vostès creuen que Gurb i el Compte Duc d'Olivares entendrien que, davant de tot aquest panorama tant complex, tot un país estés pendent de la renovació d'un entrenador de futbol que dóna suport a Òmnium Cultural? La incertesa del moment econòmic, social i mundial té aquestes coses. Que de tot en fem una angoixa.