Este artículo se publicó hace 13 años.
"La ciència-ficció és l'únic gènere totalment lliure"
Laura Fernández: De petita jugava a vendre mobles per catàleg als seus peluixos i es va fer gran amb pel·lícules dels vuitanta com ara Retorn al futur' o Els caçafantasmes'
Laura Fernández (Terrassa, 1981) escriu per divertir-se i la protagonista de la seva segona novel·la és una noia de 30 anys que fa de detectiu, té un gos deprimit i es vesteix de superheroïna. Però en aquestes pàgines farcides de personatges delirants i subtrames res no és el que sembla.
Com va néixer el personatge de Wendolin Kramer?
Són elements que sumen. Fa temps vaig escriure un conte de detectius per a la revista Calle 20 i després en vaig fer més, però el dia que vaig anar a veure Spiderman amb una amiga i em va explicar que quan els seus pares la van canviar al col·legi alemany al principi no entenia res vaig pensar que volia un detectiu que només parlés alemany i que no es pogués entendre amb els clients. També em va influir Flush de Virginia Woolf, ella era molt bona literata, però els seus arguments sempre s'han considerat femenins i per això no té el Nobel.
D'on surt el seu estil àgil ple de parèntesis i onomatopeies?
Saber com explicaré la història em dóna seguretat, i l'estil d'aquest llibre està basat en l'estructura narrativa de Mujeres desesperadas, on cada capítol comença amb un detall o una mania. Per mi, la clau és saber utilitzar l'el·lipsi i eliminar les escenes de transició. He après molt de Mujeres desesperadas.
"La comunitat s'ha convertit en una massa que s'ha d'aniquilar per sentir-te únic"
La comicitat és un dels trets principals del seu estil. Amb quina finalitat la busca?
El que vull és passar-m'ho bé, i quan escric una escena que en qualsevol novel·la seria de transició jo hi poso alguna cosa que resulti atractiva. Sense comèdia no es pot entendre el món que vull explicar. Rellegint la novel·la m'he adonat que tots els personatges volen fugir d'ells mateixos, però a la vegada tots tenen un món propi del qual són protagonistes. Tots són com els superherois de la seva novel·la, i això si no ho poses en un context delirant no funciona, perquè el dia a dia ja és prou dur i només pots fugir a un món de fantasia.
Què li atrau de la ciència-ficció?
Tinc vocació d'escriptora de ciència-ficció perquè crec que és l'únic gènere que és totalment lliure, la resta estan molt continguts i no permeten tant marge creatiu. En la ciència-ficció pots parlar d'un home blau i aquest color blau pot servir per dir moltes coses que en una novel·la costumista et costarien molt d'exemplificar. La meva manera d'escriure serà sempre així d'esbojarrada. Vaig jugar amb ninos fins força tard i quan vaig deixar de jugar-hi va ser quan vaig començar a escriure.
Per què els ídols són tan importants en aquesta novel·la?
A vegades, els ídols t'ajuden més que la gent que tens al teu voltant. Per exemple, durant molts anys he sigut fan de Cristina Rosenvinge, la vaig seguir quan ja anava de baixa. Un dia vaig anar a Madrid i després d'un concert la vaig saludar, li vaig demanar el mail i ara ens escrivim. Hi ha coses que llegeixes d'autors que t'agraden o escoltes lletres de cançons on trobes coses que tu has pensat o sentit. I això reconforta. El déu de veritat no té cap sentit, és massa mainstream, massa per a tothom. Per això crec que tenen més sentit els ídols petits. Jo tinc una mitologia pròpia, però suposo que és com la ploma de Dumbo, que se suposava que sense ella no podia volar però sí que podia.
La protagonista es vesteix de superheroïna en ocasions especials. Què me'n diu, dels superherois?
Ho vaig fer per ridiculitzar-la encara més. Els superherois simbolitzen la ingenuïtat absoluta, perquè creuen que tothom mereix ser salvat. El superheroi salva sense jutjar. Wendolin és una persona bona i tonta per naturalesa que només pensa a ajudar els altres, però el que fa és acabar ajudant els dolents. He arribat a la conclusió que els superherois tenien cert sentit quan van néixer als anys quaranta i cinquanta, perquè veníem de la Segona Guerra Mundial i volíem creure en l'esperit de comunitat. Però ara triomfen els zombis perquè la idea de comunitat s'ha convertit en una massa que s'ha d'aniquilar per sentir-te únic. La idea del superheroi és retro i aquest desencaix era ideal per crear la Wendolin.
La visió que hi ha al llibre del món és la seva?
El títol de l'últim capítol és El mundo és un lugar horrible, i jo crec que ho és per a tothom. El món l'hem creat entre tots i cada dia hi ha moments en què sentim que no encaixem, la realitat és una bogeria. Suposo que en el fons m'identifico amb la Wendolin perquè sempre crec que la gent és bona.
També apunta que "a Barcelona no ha passat res des dels Jocs Olímpics". Comparteix aquesta opinió?
Sí, totalment. Crec que Barcelona és una ciutat que ara té una caràcter diferent, és una ciutat que viu per als que vénen de fora, com fa Venècia o qualsevol altra ciutat turística. La capital catalana continua conservant llocs autèntics, però ha perdut la consciència. A més, em sembla lleig que una ciutat que havia estat tan revolucionària s'hagi rendit als que vénen de fora.
Els editors i els periodistes no surten gaire ben parats en el llibre.
M'encanta que es vegi la caricatura del món en el qual treballem cada dia, és molt delirant. A Welcome vaig fer una caricatura del periodisme perquè les coses passen encara que no les expliquem, no som pas importants. Quan vaig treballar a la premsa del cor vaig veure que els periodistes de successos tracten la gent com a animals del zoo i en vaig prendre nota. I pel que fa als editors i els agents literaris, els represento com a paràsits que només viuen dels escriptors.
Quins dels seus referents literaris regalaria per Sant Jordi?
M'agrada Vonnegut perquè té una manera d'escriure que sembla que ho faci per a nens, m'agrada pensar que escriu per a marcians. A El desayuno de los campeones, per explicar d'on ve una hamburguesa et dibuixa una vaca i ho trobo genial. D'altra banda, Phillip K. Dick m'obre la ment i John Fante és el meu autor estrella, però no té res a veure amb el que faig. Després de llegir Pregúntale al polvo em vaig adonar que tots estem adoptant un paper i que el que vivim cada dia no deixa de ser ciència-ficció.
Comentarios de nuestros suscriptores/as
¿Quieres comentar?Para ver los comentarios de nuestros suscriptores y suscriptoras, primero tienes que iniciar sesión o registrarte.