El clima social amenaça les expectatives de CiU el 22-M

CiU confia que la gran onada blava de les eleccions al Parlament, on va aconseguir 1,2 milions de vots, es converteixi el 22 de maig vinent en un tsunami que cobreixi la major part de la trama urbana controlada tradicionalment per l'esquerra. L'epicentre del sisme seria la ciutat de Barcelona, bastió històric del PSC i l'esquerra en general, gràcies als "pactes de progrés" amb Iniciativa i ERC des del 1979. La capital de Catalunya actuarà també de termòmetre del moviment independentista cristal·litzat en la consulta popular del 10 d'abril.

No obstant això i a falta dels primers sondejos fiables sobre l'estat d'ànim dels electors a data d'avui, l'ebullició del malestar social incubat per la política d'ajust de la Generalitat pot frustrar la dinàmica hegemònica dels grans vencedors del 28-N i reanimar l'esquerra. La mobilització del sector de l'electorat que va desertar en massa en els últims comicis, combinada amb l'eventual fugida d'electors "prestats" de CiU cap a altres forces polítiques (PP, ERC i el mateix PSC), podria donar sorpreses.

L'ajust pot alterar la dinàmica hegemònica dels vencedors del 28-N

Els comicis locals es juguen en clau molt diferent dels parlamentaris. En aquesta ocasió, però, la doble incidència de la crisi econòmica i les polítiques d'ajust en l'àmbit més proper de les llars i les empreses pot generar dinàmiques insòlites. El cas més eloqüent és la campanya del renascut Jordi Hereu, que des de la gran batalla de les primàries arremet diàriament contra el revisionisme social i el reformisme neoliberal del Govern de CiU per defensar la plaça de Barcelona, gran aparador de la gestió de l'esquerra.

L'empresa no és fàcil. El PSC compta avui amb un discret suport popular del 18,4%, segons l'últim test electoral del Parlament, després de patir una sagnia de gairebé mig milió de vots respecte a l'any 2003. La tendència del vot a les municipals també reflecteix una erosió lenta que sembla alimentar la tesi del desastre definitiu: en els comicis locals del 2007, el PSC ja es va quedar per primera vegada per sota del milió de sufragis en el conjunt de Catalunya. Avui només disposa de mig milió, a més de l'eventual suport del vot conservat malgrat tot per ICV, que exerceix l'oposició sense complexos.

Enmig d'un buit de lideratge i de programa, el lobby municipalista del PSC, encapçalat pel mateix Hereu, ha assumit provisionalment la contraofensiva i compta amb el desgast inicial del Govern com a munició de recanvi. No és casual que Hereu i Àngel Ros, favorit a la reelecció a Lleida, actuïn ara com a capdavanters del partit en aquesta fase.

La campanya del renascut Jordi Hereu il·lustra la possible inflexió

Les mobilitzacions de protesta dels professionals de la sanitat pública, que el 14 d'abril van culminar en la multitudinària exhibició de força davant el Palau de la Generalitat, han cristal·litzat de forma rotunda el corrent de malestar social que avança en sentit contrari a les expectatives de CiU d'escombrar l'esquerra també del poder local. No només són els ajuntaments, sinó les diputacions, on es maneguen pressupostos i es gestionen serveis de gran incidència en la vida diària dels municipis menors. No cal dir que també són terreny històricament propici per al clientelisme polític més desaforat.

Atrinxerat en la hipòtesi que els ciutadans entenen i fins i tot comparteixen el seu missatge d'austeritat i sacrifici, a força de reiterar la disbauxa del Tripartit i l'"espoli fiscal" i la "deslleialtat institucional" del Govern del PSOE, Artur Mas s'ha vist desbordat per l'espiral del seu propi discurs, secundat amb entusiasme pels seus consellers. Quan el president va voler retocs de concepte "digui estalvis', no retallades'", va dir a Mònica Terribas a TV3 i posar fi a la lletania de la tisorada després de la plantada del doctor Vilardell, els danys ja eren visibles: el capital polític de CiU com a força cohesionada i conduïda en harmonia per un lideratge ferm i amb un full de ruta viable, ja no es manté al 100%.

CiU ambiciona ara escombrar també l'esquerra delseu feu municipal

Encara més: la gran força central de Catalunya apareix ara marcada per la seva tenacitat a rebaixar la pressió fiscal dels sectors amb més nivell de renda, a la vegada que retalla la despesa dels serveis bàsics que fan de matalàs per a les classes mitjanes i els sectors socials menys afavorits.

L'enigma és la virtual influència d'aquest fet en el terreny de joc municipal. La bipolaritat del mapa polític català ha deixat d'existir malgrat el paper de CiU i ara molt disminuït del PSC com a eixos de l'entramat institucional i polític de Catalunya. La tendència al pluripartidisme creix al voltant de Convergència, que en aquest context aspira a conquerir Barcelona i Girona, i a recuperar Tarragona.

Confinada durant set anys a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès com a únic residu de poder, CiU ambiciona ara ciutats mitjanes com ara Mataró, Manresa, Olot, Berga, Castelldefels, Solsona i Salt. El PP, molt crescut amb el seu últim registre del 12,4% de vots i l'expectativa de governar a Espanya el 2012, aspira també a fer el gran salt des de Badalona, on el seu candidat García Albiol disputa la bandera de la dreta xenòfoba a la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada.