Com trencar un silenci de 35 anys en un curtmetratge

La Renate se sent estranya a Barcelona, on va viure durant cinc anys. Ara ja fa uns mesos que ha tornat a la ciutat sud-americana on va néixer, Asunción. "Estic en estat de xoc! Gairebé m'havia oblidat del català!", sospira. "Ara també m'adono que al Paraguai tot és molt més espaiós!"

Porta el cabell llarg i vesteix amb elegància. L'han convidada a la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i falten pocs minuts perquè es projecti la seva pel·lícula. Està nerviosa. "És la primera presentació que faig en persona a Barcelona!".

Porta uns mesos de bogeria. Des que Cuchillo de palo es va estrenar a la Berlinale de l'any passat que l'ha presentat en una vintena de països, s'ha projectat en molts més i ha recollit 14 premis internacionals. A França i l'Argentina és on ha rebut una resposta més entusiasta. En les pròximes setmanes l'esperen Irlanda i Moscou. També té previst traslladar-se un mes a Finlàndia per treballar en un projecte nou.

Es tracta d'un curtmetratge que signarà a mitges amb una realitzadora finlandesa gràcies al premi beca que va rebre al Festival de Copenhaguen. El rodatge ha estat al Paraguai, volen retratar la vida d'un ancià en plena crisi espiritual.

"Després de tant viatjar em ve molt de gust tornar a Barcelona", diu. "És el meu niu". A la ciutat hi va venir com a via d'escapament, per alliberar-se de la "pressió" del Paraguai. Volia portar la història de las seva família al cinema però necessitava mirar-s'ho amb perspectiva.

"Necessitava depurar la tècnica per anar més enllà d'un reportatge televisiu. Em vaig apuntar a un màster a la Pompeu Fabra. Vaig tenir uns companys encantadors, que m'han acompanyat en tot moment, i vaig conèixer la gent que ha produït la pel·lícula".

Però què té Cuchillo de palo perquè hagi impactat a mig món? És una història molt íntima sobre el seu tiet, mort ara fa uns anys per causes misterioses. A mesura que va indagant, va desenterrant silencis: era gai i va ser empre­sonat i perseguit per la dictadura d'Alfredo Stroessner (1954-1989). Vivia la seva sexualitat en secret, encara que tothom ho sabés. "Repartien llistes d'homosexuals, la 108, on hi havia noms, cognoms i tots els detalls. Volien que agafessin por i fossin assenyalats".

Un dels protagonistes del film és el seu pare, obertament homòfob. "És un home catòlic, apostòlic i romà. Li costa molt acceptar que el seu germà fos gai i que jo n'hagi fet una pel·lícula. Però, sorprenentment, s'hi pot parlar molt bé, respon a totes les meves preguntes". Malgrat les argumentacions paternes, la sinceritat l'apropen sorprenentment a l'espectador. "Al final de cada projecció sempre hi ha algú que em diu que li recorda el seu pare".

La pel·lícula de la seva filla no l'ha fet canviar d'opinió però ha servit perquè sigui conscient de la persecució i tortura que va patir el seu germà. "Encara que si gais i lesbianes van ser reprimits al Paraguai va ser per això, perquè tenien al consentiment tàcit de tothom", diu.

La gran fita de Cuchillo de palo és, justament, trencar 20 anys després amb aquest silenci encobridor: és la primera pel·lícula d'una directora paraguaiana sobre la dictadura. "Es trenca una inèrcia", explica. "Hi havia gent que esquivava les meves preguntes. Però també vaig tenir la sort que, mentre rodàvem, va haver-hi un canvi polític i el Partido Colorado va deixar de governar després de 61 anys. La gent es va atrevir a parlar-ne per primera vegada. Entre això i que a l'Argentina, que és el país veí, s'ha aprovat el matrimoni gai... les coses estan canviant".

Està contenta del resultat però sap el que li ha costat. "Ha estat una experiència dura, de creixement. Vaig viure en la misèria per poder fer la pel·lícula. Em va demanar molt temps i vaig haver de prendre moltes decisions. La distància física i temporal em va encoratjar i em va servir per centrar-me en el més elemental de la història".

Ara només li agradaria que la cinta servís per canviar les coses, però sap que la realitat s'estén més enllà de la pantalla. "Als Estats Units em van dir que és el retrat d'una repressió oculta, d'una dictadura desconeguda d'un país invisible. I és veritat. Tant de bo la situació millorés, però és molt difícil. Encara que una pel·lícula honesta... a vegades pot fer miracles".