Ens meravella trobar comentaris del tipus que amb les sentències judicials espanyoles simplement es tracta d'evitar que Catalunya es transformi en una comunitat monolingüe catalana, amb el castellà reduït a una posició folklòrica o marginal. Aquesta és la idea que es fomenta a través dels mitjans de comunicació espanyols no catalans. Hem de conviure amb aquesta absurditat ja que tot a Catalunya es fa en castellà. Tot. Tot menys les àrees que es va decidir en el seu dia que es preservarien per al català per tal d'equilibrar la situació.

Però aquestes àrees són purament administratives. La raó és simple: no pots entrar en la vida privada de la gent a menys que tinguis molt bones raons. S'ha intentat amb la Llei de Normalització a l'hora de retolar els establiments comercials i ja sabem com ha anat la cosa. A més, la politització constant, barroera i assassina sempre l'encerta: si la Generalitat subvenciona botigues perquè es catalanitzin, malament perquè això és llençar els diners. Si no ho fa, malament perquè això és imposició.

Qualsevol visitant alertat per les notícies apocalíptiques sobre el castellà a Catalunya es queda al·lucinat

En qualsevol cas, el que ens fascina de l'opinió pública espanyolista és que aquesta presència brutal i abassegadora del castellà no la veuen. Per ells, no existeix perquè no és administrativa. Per tant, són capaços de fer un vídeo de promoció en què una dona és tancada en un manicomi amb un esparadrap a la boca perquè ha demanat l'escola en castellà per al seu fill. Però, en aquest mateix manicomi, no existeixen cent mil dones (en seria la proporció) amb la boca igualment tancada perquè no poden oferir res de res en català als seus, de fills, en el noranta per cent de la vida quotidiana. No ho veuen perquè cauen fascinats per l'àmbit administratiu. És el complex d'inferioritat tan gran que ens va deixar d'herència el franquisme. La por, l'embadaliment per l'Administració. D'aquí ve que, des de Madrid, per exemple, sobrevalorin la situació del català. Si fóssim tan forts i tan dolents com creuen, ja faria temps que les coses haurien canviat. Després hi ha la qüestió sentimental, per descomptat. És a dir, la intuïció que l'àmbit administratiu és simbòlic. Per tant, no es pot deixar escapar.

Qualsevol visitant estranger alertat per les notícies apocalíptiques sobre el castellà a Catalunya, ve de visita i es queda literalment al·lucinat. S'adona de la presència del català en l'Administració: rètols, cartells, etc. I diu, home, és cert que només és en català, però és que això és una gota enmig d'un oceà d'immersió forçada i obligada en castellà. A partir d'aquí sorgeix el fons del problema, una mentalitat administrativa que busca una solució també administrativa: Catalunya és Espanya. I a Espanya, no pot ser que l'idioma oficial de l'Estat (una qüestió administrativa, finalment) estigui subrepresentat en una de les seves províncies. Aquest és el problema i no pas el bilingüisme.

Ara bé, l'Administració és una arma de doble tall: pot canviar d'un dia a l'altre. I si tanta importància donen al carnet d'identitat espanyol, tota una finor administrativa, per la mateixa raó hauran de respectar el nou carnet d'identitat (català o, pel que sembla, probablement, alemany). Si ja no es pot dir això és així perquè Catalunya és Espanya, cal suposar que acceptarien la nova realitat administrativa amb la mateixa fascinació. Amén.