No us sembla que tot això ja ho havíem vist? Em refereixo a latac ple de santa indignació dObama contra el pèrfid i llefiscós banc dinversió anomenat Goldman Sachs. No us recorda aquest gest a la també tea­tral sorpresa amb què Bush va entomar lafer Enron? No us sona aquesta cançoneta de la regulació i vigilància del sistema al moment en què es cantava allò de la refundació del capitalisme? No comença a ser molt avorrit aquest nunca máis finançer?

Deia Galbraith, que era un senyor enraonat, que la por per la crisi dura exactament fins al dia en què tornen els beneficis. Després ve la amnèsia que tanca el cicle de càstig i penitència i tornem de forma entusiasta al camí on érem: lopacitat i la cobdícia.

Els gemecs de ladministració Obama se senten avui amb una mica més de força que el rum-rum de la maquinària financera, que ja treballa en la nova bombolla del deute públic. Avui sentim Obama sobre el grinyolar dels governs, mandrosament keynesians i secretament lliberals, que fan la viu-viu traspassant els estalvis de la gent cap a la banca. Però no ens atabaléssim amb la filípica del president nord-americà perquè la remor de fons sempre és la que mana.

El professor Francis Fukuyama va triomfar amb la idea que la història havia mort. Lhome tenia tota la raó, però no pels motius que pensava. La història, més que arribar al seu destí, sha ficat en una rotonda, en un bucle de gestos, discursos i mesures.

Quan sortim daquesta sínia, ho farem sense cap lliçó ni cap esperança i amb la certesa dhaver de tornar a repetir la comèdia. La història agònica de Fukuyama ha esdevingut un feixuc 'dia de la marmota' econòmic. I per si no fos dura la condemna, ara tornen les muscleres. Això si que és un crash.