Una gestió vençuda pel soroll

El president de la Generalitat, José Montilla, signa avui el decret convocant les eleccions del 28 de novembre. Ho farà aquesta tarda davant tots els consellers i sense desaprofitar l'ocasió per repassar la feina feta i apuntar, malgrat la cotilla institucional, algunes línies del projecte amb què busca el suport popular a les urnes per repetir en el càrrec.

La firma arriba la setmana següent d'una data clau, la del 30 de setembre, que la vaga general del dia 29 va eclipsar. Dijous va fer cinc anys que el Parlament va aprovar, amb el 90% dels vots, un Estatut de gran calibre. Un text que fa pocs mesos va acabar el periple a Madrid, on primer el van retallar les Corts i després el Tribunal Constitucional, malgrat que entre la primera i la segona poda els catalans el van votar en referèndum.

L'Executiu de Montilla ha fet feina però cada partit ha anat a la seva

En l'Estatut i les seves seqüeles i en la fórmula del Govern dels darrers set anys, una coalició en què el partit del president [el PSC] ha rondat el 30% dels vots, hi ha la causa del que els tres socis anomenen "soroll".

Un "soroll" (caos i desgovern en boca de l'oposició) que ha fet passar desapercebuda una gestió que ha complert el pla del Govern al 90% i que ha aconseguit posar en marxa polítiques socials i de reconstrucció nacional que els governs de Jordi Pujol no van gosar ni posar damunt la taula. "La desafecció fa que la gestió es valori menys i res del que s'acorda amb Madrid, com ara el traspàs de Rodalies, es valora prou. Tot sembla poc", explica un dirigent del PSC.

El descrèdit de l'entesa

L'Estatut i la relació amb Madrid han copat l'agenda i donat trumfos a CiU

No n'hi ha hagut prou i el Tripartit arriba a les eleccions, condicionades per un context de forta crisi i uns sondejos a la contra, desgastat i desacreditat com a fórmula. El PSC voldria desempallegar-se'n però sap que, ara per ara, és l'única fórmula per retenir la presidència (tenir més diputats que CiU ara és una utopia) i ERC no en renega però, en estat de pànic electoral, la veu amortitzada. Només ICV la defensa.

L'esquema ha funcionat molt poc i s'ha vist condicionat per temes cabdals com l'autogovern reflectit en debats com l'Estatut, el finançament o la relació amb el govern de Zapatero.

A Catalunya i a Espanya no hi ha cultura de governs de coalició. Hi és d'executius monocolors i amb lideratges forts com el de Pujol i això ha estat presentat per CiU com una feblesa. Però massa cops s'ha fet evident que dins el Govern hi havia tres governs. Montilla ha "moderat més que liderat", segons li agrada dir a un conseller. Tots els dirigents de la majoria governamental admeten que ha faltat "relat conjunt" i que no s'ha entès que el full de ruta era "per una legislatura". Malgrat que la tendència a compartimentar ja va ser molt acusada l'anterior legislatura Pasqual Maragall no la va esgotar en aquesta que s'esgota els departaments han seguit sent vedats d'un sol partit amb alguna petita excepció.

La manca de cultura de coalició s'ha sumat a la pressió de CiU i el seu estol mediàtic, que han aconseguit que la sensació d'inestabilitat que es va instal·lar amb el primer Tripartit no s'hagi esvaït mai. La idea que Montilla podia cridar a les urnes en qualsevol moment no ha ajudat a assentar el Tripartit.

Molt pendents del perfil

Així, els partits del Govern s'han passat quatre anys preocupats de governar i de deixar el país a punt, sí. Però també de preservar el "perfil propi". I d'aquí bona part del soroll. I també del suport del PSC al quart cinturó en contra dels seus socis i de la impossibilitat que els partits de Govern actuessin junts a Madrid; i de la tendència d'ICV a anar a manifestacions que els seus càrrecs desaconsellen o a ser maximalista amb la Llei d'Educació; o de la gesticulació d'ERC en el tram final de la negociació del finançament.

Els tres partits són diferents. Els seus projectes també, però segueixen incapaços de dirimir en privat les discrepàncies. Els dinars periòdics a la Casa dels Canonges amb els seus líders han tingut utilitat limitada.

Això no els ha impedit, però, posar en marxa una agenda social ambiciosa en assumptes com la igualtat i l'atenció a persones dependents tot i que aquí les limitacions pressupostàries i els incompliments de Madrid han fet mal o resoldre el problema de l'aigua. Aquesta legislatura també ha estat la del desplegament total dels Mossos, la posada en marxa del Memorial Democràtic i la inauguració d'hospitals i infraestructures que, com l'aeroport d'Alguaire, reequilibren territorialment el país.

El Parlament que ha constatat de nou la seva impotència per fer la llei electoral ha aprovat gairebé cent lleis. Moltes despleguen l'Estatut en la part catalana (Madrid ho fa amb una lentitud desesperant) i altres són tan importants com la d'Educació, Serveis Socials, el Cinema o les Vegueries.

Tot i les limitacions en l'obra pública provocades per la crisi a la segona fase de la legislatura, s'han inaugurat més quilòmetres d'autovia i metro que mai i s'ha optat per una política de pactes nacionals en temes estratègics com immigració, habitatge o competitivitat. Els partits del Govern podran repetir per activa i per passiva allò de "dos metges, tres mossos i cinc mestres cada dia".

PSC, ERC i ICV sostenen que el seu cicle al Govern no ha acabat però sí que han protagonitzat una legislatura agitada a les seves seus. La quie­tud a Palau Montilla no ha forçat canvis de consellers davant les dificultats objectives de pactar-los amb els socis no s'ha traslladat als partits.

A les llistes del 28-N hi ha baixes sonades com Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Saura o Antoni Castells, protagonistes aquests set anys i que, per voluntat pròpia o d'altri, marxen o fan un pas enrere que col·labora a fer que qualli una sensació de fi de cicle. Un fet que també confirmen nombrosos càrrecs de confiança del Govern que, els darrers mesos, han començat a buscar destinacions professionals lluny de la primera línia política.

El cop de porta de Maragall al PSC l'octubre del 2007 no va desactivar el sector catalanista del PSC. Al revés. La petició de grup propi al Congrés s'ha fet sentir com mai i el desacord amb la línia general ha allunyat Castells de Montilla. El president ha passat del "t'estimem José Luis [Zapatero] però estimem més Catalunya" i d'haver-li de recordar, al congrés dels socialistes catalans del juliol del 2008, que va votar l'Estatut a atribuir ara al seu homòleg espanyol el mèrit dels avenços en l'autogovern, com feia dissabte mateix.

Conseqüències internes

ERC ha viscut un procés intern traumàtic que s'ha saldat amb una escissió (Reagrupament), la marxa d'altres militants amb Joan Laporta i una política erràtica a l'hora de defensar o no temes com el concert econòmic. Ara encareix cada dia les condicions per ser al Govern. El vice­president Carod, que va dotar de gruix ideològic l'esquerra nacional i en va inspirar el full de ruta, va ser apartat l'estiu del 2008 per Joan Puigcercós però va seguir, molt debilitat políticament, al Govern.

Saura s'ha rostit a Interior un regal enverinat de Montilla i això l'ha dut a entendre que era millor deixar pas a Joan Herrera. L'encara president d'ICV no repetirà i tampoc Francesc Baltasar, l'altre conseller. Si els ecosocialistes, que han pres el relleu d'ERC com a ase dels cops, continuen serà amb cares noves.

CiU, implacable a l'oposició, s'ho mira confiada i els seus dirigents ja pensen més en el disseny del govern d'Artur Mas que en el 28-N. El novembre del 2007 els nacionalistes van pujar formalment al carro del dret a decidir però de cara a les eleccions el minimitzen fins a l'anècdota. Aixequen la bandera del concert però l'eix nacional s'ha desplaçat, tal com va evidenciar la manifestació del 10 de juliol o les consultes independentistes i ara li és més fàcil treure el cap al sobiranisme que al federalisme.

Amb l'electorat progressista desmobilitzat, Montilla convoca avui una cita en la qual es debat l'encaix amb Espanya i si l'esquerra al poder ha estat un parèntesi. Però també si ell o Mas se'n van cap a casa.