Ha guanyat Javier Calvo

M'equivoco de museu. És el que té Seix Barral, que per a la temporada primavera-estiu et citen en un i per a la de tardor-hivern te'n toca un altre. Com que tots dos són de pedra, ampul·losos i reivindiquen el passat històric de la ciutat comtal, m'equivoco de museu. A qui se li ocorre, penso, mentre faig mitja volta. A qui se li ocorre una equivocació semblant. Mira que anar a la Barceloneta si han donat el premi Biblioteca Breve a Javier Calvo i tots sabem que, si Calvo arriba a sortir del Raval, potser hi haurà una inversió espacio-temporal, rotllo forat negre, i potser sortim a les notícies. Una altra vegada.

El Premi Biblioteca Breve és un d'aquests prestigiosos, de gran calat. Hi ha premis de lluentó, hi ha premis de saló i hi ha premis literaris. Aquest és dels últims. Quan finalment arribo, sota el fred glacial d'aquests dies, m'adono d'una cosa que no se sol veure per aquests indrets: hi ha homes somrient. Homes de trenta i escaig, tranquils, que beuen a la salut d'algú. Però m'estendré en això més tard. Uns paràgrafs més avall. Concretament cinc.

Els amics del premiat beuen i mengen sense por que ningú els posi un micro al davant

Camino pel museu correcte nota mental: el marítim és el de la temporada tardor-hivern i me'n vaig fins a la roda de premsa, on es troba Javier Calvo, amb un pentinat més semblant a Patricio Pron que a Javier Calvo. Segueixen aquests estranys somriures entre alguns. Entra la pitjor de les sensacions per a algú que ha de transmetre una informació: saben alguna cosa que jo no sé. Calvo parla seriós, eloqüent, directe. Enrique Vila-Matas, darrere meu, xiuxiueja. Eduardo Mendoza també xiuxiueja. Això dels escriptors de prestigi, quines coses, que algú els posi un plat de pernil.

I acaba la roda de premsa i ens el donen. Pernil en abundància. Eugenia Rico, rabent, veloç i escotada, va amb entusiasme a buscar un periodista cultural. Jo m'envolto de dos dels somrients, Jordi Carrión i Jaime Rodríguez Z., que parlen de futbol. Això va així: el que no parli de futbol que marxi a una altra taula. Ah, perquè de seguida comença el veritable ball. Aquesta celebració inclou un àpat en el qual seus on vols, i això en una moguda d'aquestes és un risc. Observo al meu voltant. Zas! Al fons hi ha la taula íntegrament masculina de Rodrigo Fresán amb Vila-Matas i Jordi Soler. Zas! A l'altra banda hi ha la del jurat i premiat, que inclou Alicia Giménez Bartlett, Pere Gimferrer, Gonzalo Suárez i Javier Calvo, esclar.

El veritable ball de la cita és aconseguir seient en una taula interessant

M'assec a la taula dels veritables guanyadors, que són justament els amics del premiat. Són els que beuen i mengen sense por que ningú els posi un micro davant. Hi ha Manolo Vázquez, realitzador audiovisual, l'editora Ana S. Parella, l'agent Txell Torrent. També la traductora, escriptora i esposa del premiat, Mara Lethem. Agafo Jaume Rodríguez Z. i Jordi Carrión abans que em parlin de sèries televisives i els dono de beure. Estem a la taula bona. Hi ha motius per celebrar-ho.

Ens ho estem passant tan bé que ve el món del cinema madrileny a demanar-nos cadira. Fernando León i Ana Hernández es volen asseure perquè han arribat tard al ball. Doncs no, monades. Els col·loquem en una altra taula i amb Elvira Navarro, que és maca i acaba d'arribar també. Per efecte del triomf dels altres començo a sentir-me com Truman Capote en el seu ball de màscares. Bé, no se si és el triomf dels altres o el filet que ens han donat, però el cas és que estem dirigint l'acte des d'aquí. David Trueba i Ildefonso Falcones poden cantar missa que avui aquesta és la taula que mola.

Com que ja tinc una epifania darrere d'una altra, començo a mirar els meus comensals. Aquests somriures. Què serà. I llavors me n'adono: és somriure d'orgull absolut. És el somriure del mascle colom quan treu pit. El de la família, repartint cigars en els casaments. Ha guanyat el bo. Ha guanyat el seu noi. Han guanyat ells. Feliciti'ls: ha guanyat Javier Calvo.