I d'allà vam anar a ballar la conga existencial

Un sap quan ha arribat a una festa indie sobretot per un seguit de detalls, i la festa del grup de joves editorials de Contexto al Pipa Club era netament indie.

És fàcil adonar-se'n: una part dels convidats tenen una luxació al clatell de tant forçar el coll per fer-se fotos i penjar-les a Twitter Facebook queda ja tant del 2008 i un altre grup cal llegir el Julián Rodríguez, el Luis Solano i altres editors independents van buscant una guitarra per aconseguir que l'Antonio Luque entretingui el personal.

Part dels convidats tenien luxació al clatell de tant forçar el coll per fer-se fotos

Al fons del local, un virtuós de l'harmònica fa un concert, i un no indie crida: "Cony, que bé, havaneres!", mentre el Matías Néspolo, el Jordi Corominas i l'Enrique Redel intenten aconseguir una copa a la barra.

Intento dotar-me de credibilitat independent xerrant amb l'Eloy Fernández Porta sobre hardcore i Nueva Vulcano crec que guanya ell, però al fons el Jordi Carrión ens distreu fumant un puro i discutint sobre pàdel. I aquí em perdo: ¿és prou retro per molar, o el llancem als lleons?

Per aclarir-me les idees, vaig cap a la barra, i quan arribo a demanar una copa, en comptes de dir "un gintònic", em surt "posa'm un Enard amb Trejo", que són els últims dos escriptors que acaben d'entrar en una sala plena de gom a gom.

La disco sembla un iot, com un Imperator d'una generació a la trentena

Un parell de periodistes maques m'expliquen que el nou oci contracultural és la conga existencial, mentre algú parla de tocar la guitarra amb pua de polze. Em ve mal de cap. El que deia. Indies.

En acabat, calia anar a la Drac Party, al bar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que per a l'ocasió semblava la coberta d'un iot. A la terrassa hi ha l'Ignacio Echevarría, moreno, que sembla que estigui buscant una ona per fer surf, mentre la Lolita Bosch, columnista de Públic, discuteix animadament amb un grup xerraire que inclou l'Eugènia Broggi i el Kiko Amat, que adverteix que ve en qualitat "d'home de".

La discoteca sembla també la discoteca d'un iot, l'Imperator d'una generació a la trentena, i decideixo repetir-ho a tothom a qui vulgui escoltar-me, perquè, no ens enganyem, és la quarta festa de Sant Jordi a què assisteixo, i, francament, acabes que no saps què dir.

Hi són, com en un miratge, la gonzo Gabriela Wiener i el Jaime Z. Rodríguez, la Diana Hernández, de Blackie Books, que intenta retractar-se d'unes declaracions, i una ànima maligna que xiuxiueja que es nota que es tracta d'una festa dels agents literaris perquè les copes cal pagar-les.

És aleshores quan arriba l'Ana S. Pareja en pijama, amb una gavardina de xarol vermella, i em vénen ganes de dir-li que la festa indie era el dia anterior, però se la veu tan entusiasmada per haver vist ballar la Patricia Escalona al costat d'un altaveu que decideixo callar.

El David Barba s'acosta a la coberta del Drac Party amb el que sembla una americana/sotana i de bracet amb una noia maca, i tinc un déjà-vu de la nit anterior: l'Enric Cucurella amb un fada rossa anomenada Claudia.

A la pista ja sonen els Guns N' Roses com deia abans, l'Imperator, i mentre el Gabi Martínez i el Josan Hatero mouen els malucs, jo llegeixo per primera vegada el power point que han preparat els amfitrions de Contexto per a l'ocasió amb una cita de l'Infern de Dant.

És hora d'anar a ballar la conga existencial.