Una il·lusió monolingüe

Permeteu-me que estengui el comentari sobre el manifest Una ilusión compartida. I permeteu-me que deixi també el títol en castellà, perquè aquest i només aquest ha estat l'idioma amb què han publicat el text que vol oferir noves glòries a Espanya des d'una nova esquerra. Al seu web no es veu cap versió en cap de les llengües oficials de l'Estat. Però no ens hauríem d'escandalitzar per aquesta mena de coses. El manifest és fruit d'una colònia humana estrictament madrilenya que vol fer la revolució a una canya de distància. És a dir, fer-la amb els amics del bar o de tertúlia i no capficar-se amb les dèries de províncies. Aquesta col·lectivitat intel·lectual considera que no fa falta moure's de la capital per copsar l'ànima de la Península atès que la capital és prou oberta i cosmopolita per guiar qualsevol regió cap al progrés, lluny de la miopia vernacla.

Els signants no han trobat útil fer cap gest cap a la pluralitat perquè la pluralitat ha passat a l'oblit dins l'agenda espanyola. El sempre expressiu i mediàtic notari López Burniol ho diu sovint: a la desafecció catalana sobre el projecte espanyol hem d'afegir "el har­tazgo" dels espanyols sobre el tema de la diversitat.

El manifest Una ilusión compartida' és fruit d'una colònia humana estrictament madrilenya

Afegim a això una identificació automàtica entre catalanisme i burgesia i tenim la fórmula que serveix per desempallegar-se de manera ràpida de les complexitats de la catalana terra.

Fa ja quasi un segle que anem dient allò que Ebre enllà no hi viuen federalistes. La Primera República va ser el darrer intent català (operació Roca a banda) de governar la gabbia di pazzi, la gàbia de bojos, que va ser com va definir Espanya el dissortat Amadeu I. I d'aquella entretinguda època arriben unes auques prou vàlides per als nostres temps que diuen allò de: "Sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado". I així ha estat amb moltes generacions de federalistes, que han passat a millor vida sense que a la meseta n'entenguessin ni un borrall del seu programa. L'esquerra de matriu marxista ha estat sempre unitària (com va glossar molt bé Lenin en el seu Estat i revolució) i, en el cas espanyol, aquest tret ha estat especialment celebrat i nodrit. Les solucions regeneracionistes que avui sovintegen ja ni es molesten a reflexionar sobre la diferència. Les Corts ni tan sols volen que les llengües espanyoles siguin oficials a Europa. I els intel·lectuals espanyols completen i milloren el desconeixement absolut sobre les cultures no castellanes.

Don Jacinto Benavente va guanyar el Nobel de literatura gràcies a les pressions del Govern espanyol per tal que no li donessin a l'etern candidat català: Àngel Guimerà. Però el dramaturg castellà, lluny de la polèmica, va ser amic i traductor de Guimerà. Fins i tot Unamuno, que de catalanista no en tenia res, va proclamar en seu parlamentària: "Sin vivir en Cataluña me he interesado en aprender el catalán porque sacaba de ello una gran ventaja y un enriquecimiento del espíritu". Fins i tot alguns falangistes de postguerra com ara Ridruejo o les trobades de Segòvia dels cinquanta entre castellans i catalans van voler establir ponts entre les dues tradicions intel·lectuals. Uns ponts inimaginables avui dia. I més per mandra que per menyspreu.

Irònicament, La ilusión compartida no mostra cap intenció de compartir el monopoli de l'imaginari castellà amb les esquerres de les altres nacions peninsulars. I això no fa il·lu.