Les Arenes ja no són movedisses

Hem deixat passar uns quants dies des de la inauguració per parlar del nou centre comercial de les Arenes. D'entrada cal remarcar-ne l'èxit de convocatòria, que en aquests casos no va acompanyat, lògicament, d'unes vendes a un nivell proporcionalment similar. Que és el pitjor moment per obrir un centre comercial? Evidentment. La crisi ja no és només bancària, és de consum. I el pastís és el que és i no creixerà en bastants anys. Però ja que el projecte es va començar a fer, no podia pas deixar-se eternament aturat. A més a més, tal com es dóna en els últims temps, ara per ara, a un centre comercial s'hi pot anar a passar la tarda i no gastar-hi ni un euro.

Els barcelonins s'han pres les Arenes com un més dels edificis singulars de la ciutat. I amb l'afany ludicocívic que els caracteritza, hi han anat desfilant per donar-hi el seu vistiplau. I, de passada, certificar que caldrà anar-hi només per admirar la increïble cúpula que tanca el cel de l'antiga plaça de toros.

Els barcelonins ho veuen com un més dels edificis singulars de la ciutat, i hi han anat per donar-hi el vistiplau

Enrere han quedat mil-i-una crisis, començant per les protestes dels veïns més propers, que veien com, de sobte, amb l'afegitó del carrer Llança (sí, Llança, no Llançà!), l'edifici nou se'ls abocava al damunt, passant pel cessament d'activitats quan la família Sanahuja, promotora inicial del projecte, no va poder afrontar-lo i va haver d'acabar-lo Metrovacesa. Ni tan sols el petit aldarull organitzat per un reduïdíssim grup d'antisistema, el dia de la inauguració, no ha pogut evitar el sentiment de descans i de sensació de treure's una mena de pes mort del damunt: cada vegada que els barcelonins hi passaven pel costat i veien el deteriorament progressiu provocat per la inactivitat (van ser molts mesos d'obra fantasma) se'ls encongia el cor: era una mena de transatlàntic moribund varat enmig de la ciutat que no es podia destruir perquè ja estava molt avançat, ni acabar perquè no hi havia diners.

¿Calia un nou centre d'aquestes característiques a la capital catalana? Els informes oficials que circulen per Barcelona aquests dies indiquen que Catalunya, junt amb Extremadura i les Balears, és una de les regions d'Espanya amb menys metres quadrats de gran superfície per habitant. No vol dir que ens hàgim d'esforçar per apujar el nostre nivell en aquest apartat: potser és que en sobren a Galícia o a València. És un debat que es planteja, contràriament a la candidesa dels antisistema que van esvalotar els visitants el dia de la inauguració, divendres passat, no en termes de societat de consum sí o no, sinó en termes de botigues de proximitat o grans superfícies. L'opinió dels ciutadans és radical cada vegada que els ho pregunten: s'estimen les seves botigues, però no menyspreen els grans centres. Els botiguers de Sants tampoc no semblaven excessivament preocupats.

La realitat, fins aquest moment, demostra que l'obertura d'aquesta mena d'establiments acostuma a significar l'eixamplament de la base clientelar, o sigui que, tot i que alguna petita botiga pot ser que hi surti perdent, al final, el que succeeix és que hi ha més gent, gastant-hi més diners.

Una cosa és certa, per als 600 nous treballadors segur que l'existència de les Arenes els ha arribat com un regal del cel. Ni que sigui per aquesta raó, per molts anys i que duri.