Les bromes del cine i les veus dels llibres

Ah, el món del cinema. Ah, la gran pantalla. Aquest lloc on res no és el que sembla, el material de què estan fets els somnis... i la revista Fotogramas. Sí. Perquè la revista Fotogramas ha fet dos mil anys de cinema (sic), i per celebrar-lo els nois han fet un còmic que van presentar en una d'aquestes taules amb tarima d'un centre comercial dedicat a l'oci i la cultura.

Tot és arribar i veure els implicats: Jordi Costa, guionista del volum; Nacho Vigalondo, protagonista de tot en general, i Darío Adanti, que només l'ha dibuixat, així que parla poc. Al seu costat, Toni Ulled, director de la revista, i Félix Sabaté, un senyor barbut de l'editorial que ho publica.

L'escriptor ha decidit presentar en un bar la seva novel·la sobre un editor alcohòlic

Tots tres es treballen la presentació. Treuen tots els seus encants davant un públic que inclou els crítics Jaume Figueres i Philipp Engel, que s'ha deixat bigoti per a l'ocasió, entre fanàtics del cinema i un power point de les portades vintage de la revista (una pista: gairebé tot són dones ensenyant les tetes). Vigalondo busca el seu personatge en el còmic en un moment d'egosurfing, que dirien per aquí, mentre adverteix que "això és com una explicació a l'estil del Rodrigo Fresán".

Costa admet que el que han invertit en el projecte és, abans que res, "molt d'amor" i confessa que malgrat la fama eròtica que tenia la revista en la seva època de nen, ell no es va comprar un exemplar fins que va sortir Indiana Jones a la portada. I darrere el seu clatell veig Victoria Abril en tota la seva esplendor, que diria una àvia. Hi ha coses, com diuen en els llibres, que mai no canvien.

I parlant de llibres i de cinema, calia anar a veure i escoltar la lectura que feia l'actor Eduard Fernández de l'últim llibre d'Enrique Vila-Matas, que es diu Dublinesca. Es feia en un bar on tot és marró, fins i tot els cartells que anuncien els partits de futbol.

El públic, ple de senyores que es queixen que no poden pujar les escales perquè duen "uns talons com els de la Letizia", compta amb una destacada presència literària, sobretot al fons, a la barra. Hi són Juan Marsé i Pedro Zarraluki, entre d'altres, que no sé si arriben a sentir Fernández explicar "l'angoixa d'haver deixat l'alcohol" del personatge.

També hi és l'editora Diana Zaforteza, que fa atenció en el moment en què l'actor reitera que "la revelació és a Cork", i es rumoreja que per aquí para Joan de Sagarra, perquè algú ha vist circular un got de Jameson amb gel. La cosa segueix amb disquisicions sobre els hikikomoris aquests nanos autistes japonesos que no volen veure ningú i sobre la "veritable teoria de la novel·la".

Quan arriba el torn de preguntes, el presentador de l'acte, Javier Argüello, li pregunta a Vila-Matas: "Què et sembla escoltar-te?". I l'escriptor respon: "Vaja, veig que això va de preguntes difícils". I llavors m'adono que malgrat les conyes dels nois de Fotogramas, el que és divertit de debò és l'escriptor que aquí ens ocupa, que ha decidit presentar un llibre sobre un editor alcohòlic i solitari davant d'un món inhòspit ni més ni menys que en un bar, ben envoltat de centenars de persones.

Res, Vigalondo. Que el veritable bromista va resultar que era el mateix Vila-Matas, exredactor de Fotogramas, per cert. Si és que tot quadra.