Llibres que són objecte de fetitxisme

De vegades resulta que és de dia. De vegades és primavera, fa sol i pots passejar tranquil·lament pel barri Gòtic empedrat, esquivar els turistes i acostar-te a un magnífic palau, cobert d'heures, a escoltar com et parlen de postures sexuals.

Sí. Postures sexuals en un palau. Segur que no se l'esperaven aquesta, eh... Doncs jo tampoc. Bé, en realitat sí que me l'esperava, perquè si vas a la presentació de l'edició facsímil del Kamasutra persa, doncs tampoc et pots fer la sorpresa si algú et treu unes belles il·lustracions, molt cuidades, enmig d'un recinte tipus marc incomparable com és el Cercle Reial Artístic. De fet, és gairebé el que s'espera d'un palau de cortinatges vermells. Luxe. Decadència. Erotisme.

El que no s'espera una és que de sobte li treguin un powerpoint i li parlin de models de negoci. Miro al meu voltant, amb cara de "jo venia aquí al luxe i la decadència, i és clar que m'he equivocat", i ells em retornen la mirada de "no, no, és aquí, és que el Kamasutra és també un model de negoci".

El Kamasutra' no és només un llibre de postures sexuals, és tot un acte social

I és així. Miguel Huguet, el creador d'aquesta empresa-concepte, tal com diu ell, és un bibliòfil. I resulta que a Espanya n'hi ha més, de bibliòfils. Uns 2.000. I els molt entremaliats formen un mercat "petit, selecte i elevat". Huguet ho sap perquè ha elaborat un estudi de mercat i ha arribat a la conclusió que hi ha una gran concentració de llibres religiosos, simbòlics, amb il·lustracions molt boniques però... menys "artístiques". La menció de la paraula artística en aquell moment em duu a la memòria, no sé per què, quan en les pel·lícules a una noia la porten a un estudi de fotografia i li diuen que si vol ser actriu, ja que val, s'ha de fer unes fotos "artístiques". I així acaba la protagonista, com en la pàgina 15 del volum que tinc davant dels meus ulls.

El llibre en qüestió és una edició facsímil del Kamasutra persa, acuradíssima, una edició d'uns quants exemplars, tal com ens explica Xavier Hernández, professor de persa i especialista en Pròxim Orient a la Universitat de Barcelona. "Que no és un mer llibre de postures sexuals", assegura. Parla de tantrisme, d'elements paisatgístics, de l'expressió de les cares, de la humitat... De la humitat? Ara va de bo, penso. Palau i cortinatges vermells, jo sabia que això no podia fallar. Que no, que la humitat és important per a la conservació dels manuscrits, que no s'han de banalitzar aquestes coses, i Hernández parla de la invasió mongola, del govern de l'Iran, de l'imperi persa i, sobretot, que no es tracta d'un llibre de meres postures sexuals.

I què és, aleshores? Doncs un acte social. Sexual? No, no, social. Es tracta d'"un llibre que parla de la pietat religiosa, de l'art de viure, de com tractar una dona...". Doncs jo pensava que sobretot anava de sexe. "...I del plaer sexual". Per fi, ara sí que va de bo, penso jo.

I és just llavors quan torna Miguel Huguet i ens explica que el tiratge de l'obra és de 300 exemplars per a l'estranger i 300 exemplars per a Espanya. Que hi ha una edició gravada en or pur i que costa molta pasta. Que els principals col·leccionistes de llibres antics s'hi gasten de 5.000 euros cap amunt. I llavors ens fa una explicació sobre el sistema de subvencions a les quals ha accedit per a la creació de l'empresa. I tot això a l'hora de l'aperitiu.

Després torna a parlar de l'Apocalipsi de Sant Joan, de les cent unitats del facsímil gravat en or pur i de la demanda que necessita ser coberta. Impressiona, i més entre les volutes cassetonades de l'amfiteatre del palau en el qual ens trobem.

Llavors ens passen el llibre i ens sentim com Moisès amb les taules de la llei, en plena revelació. "Cada exemplar està signat davant acta notarial", ens expliquen. "És la millor impressió i la millor termoestampació", ens segueixen dient. El paper està envellit, la pell, tractada... és gairebé un acte de fetitxisme, penso.

Però llavors el bibliòfil se'ns acosta i fa una confessió: "A mi, per la meva edat, la il·lustració que més m'agrada és l'última". Es tracta d'un senyor gran, amb els cabells blancs, en una elegant i explícita postura amb una jove persa. Tots riem.

Quan surto del palau és migdia. Feina i plaer. Coses que et passen quan fas cròniques.