No pot ser i és impossible

Tothom esvalotat perquè el Parlament espanyol nega al català la possibilitat de ser oficial a Europa. A veure, Espanya i el seu Parlament mai no han estat disposats, no pas a discutir, sinó tan sols a considerar el fet d'esdevenir oficialment un Estat amb quatre llengües oficials: la Constitució blinda amenaçadorament la unitat de l'Estat i imposa el castellà com a única llengua oficial (tot esmentant literalment, cosa inèdita en altres constitucions de països semblants, l'obligació del seu coneixement). Així, doncs, l'actuació del Parlament espanyol ha estat d'allò més coherent: com podia permetre que el català tingués a Europa més drets que a Espanya?

Dit això, i des de la malenconia, refermem un cop més el gran error, segons la nostra opinió, de voler imposar un estat unitarista en els símbols. Mai no s'ha cregut en la descentralització real. I en vista de la impossibilitat de liquidar-la, s'ha reforçat la simbologia unitarista (sobretot de cara a l'exterior). Espanya: una llengua, una cultura. I aquesta Espanya, dissortadament, n'hi ha molts que no la sentim ni ens interessa. Perquè pensem que, precisament, la igualtat administrativa i política de les quatre llengües espanyoles és el que faria créixer la sensació d'unió des de la diversitat. I, si cal, expressem l'obvietat que el castellà és una gran llengua mundial i els catalans de passaport espanyol (recordem sempre que n'hi ha de passaport francès) no solament no la rebutgem, sinó que en gaudim tant com podem.

Renunciar a la simbologia patriòtica espanyola unitarista és com si els destruïssis l'ànima

Però resulta que qualsevol imatge espanyola de cara a l'exterior ha d'anar reblada per una uniformitat que redueix les diferències regionals a qüestions folklòriques secundàries d'ordre intern. Ni tan sols s'ha accedit mai a fer segells plurilingües o bitllets d'euro estampats amb les llengües espanyoles. I quan han pogut, amb la raó de la privatització d'un servei públic, el de correus, el primer que es va fer va ser suprimir la vistosa presència de les llengües espanyoles a les estafetes. Correos era ja una marca d'una empresa privada i no es podia pas traduir.

Encara recordem la irritació d'Aznar quan es va veure obligat a explicar per què no incloïa signes de diversitat regional a les matrícules dels cotxes.

Un altre exemple: la famosa sentència de l'Estatut de Catalunya no va tocar una disposició que, en el fons, afavoria l'espanyolitat. Era la que ordenava que als edificis públics catalans de l'Administració de l'Estat hi onegessin les banderes espanyola i catalana. Això vol dir que han d'anar de bracet a la Generalitat però també a les casernes de l'exèrcit i de la policia. Des del Govern espanyol es va dir que ho durien a la pràctica quan la sentència fos ferma. Molt bé, ja fa un any que ho és. N'han vista cap, de bandera catalana, al Govern Militar? Doncs jo tampoc. Per cert, han vist cap Govern autonòmic català que es baralli pel tema? No? Doncs jo tampoc.

La Unió Europea, amb un criteri administratiu i lògic, respon sempre el mateix: primer que s'aclareixin els espanyols. Amb un Estat espanyol oficialment plurilingüe, a Europa no hi hauria problema. Però això no pot ser. Renunciar a la simbologia patriòtica espanyola unitarista és com si els destruïssis l'ànima.

Ho dic sincerament, des de l'estima per la llengua castellana: tant de bo ens haguéssim pogut aclarir.