"No sentia els trets, però veia les fulles saltar"

Si una sola d'aquelles bales que li disparaven mentre corria bosc endins l'hagués encertat, el salvadoreny Carlos Ernesto García difícilment hauria escrit els poemes que Hugo Castilla, membre de Los Palacagüina, està musicant, ni un pintor belga estaria dedicant una sèrie de pintures als seus versos, ni una compositora nord-americana aixecaria una òpera basada en la seva obra. "No sentia els trets, però veia les fulles saltant al costat meu. D'aquella experiència tinc uns versos sobre la vegetació protectora". Gràcies a les branques, als troncs i a les seves cames, García podrà exercir de comissari de l'exposició que s'inaugura el setembre a les Drassanes de Barcelona sota el nom Escoles d'altres mons, basada en el llibre homònim amb fotos de Kim Manresa comentades per vuitanta escriptors, entre ells deu premis Nobel.

Per què el volien matar?

A El Salvador jo formava part amb altres artistes i intel·lectuals del Moviment de Cultura Popular. L'any 80 ens vam manifestar per fer saber que el poble no es mantindria indiferent davant els excessos de la repressió que vivia el meu país. Ens van llançar verí des d'avio­netes, ens van disparar des d'edificis. Dos mesos després, van assassinar l'arquebisbe Romero.

I aleshores...

La nit del 19 de juny del 1980, els Esquadrons de la Mort van venir a casa meva. Vaig sortir per la part del darrere. Vaig sentir els trets que van assassinar el meu pare i la meva germana. Em vaig amagar a casa d'un veí. L'endemà la Guàrdia Nacional vigilava el carrer. Em van identificar però vaig arribar al bosc, ells disparant darrere.

Emigra a Mèxic i a Espanya.

Em vaig instal·lar a Barcelona coordinant Radio Venceremos. S'havia de trencar el mur informatiu aixecat al voltant d'allò que passava a El Salvador. Durant la guerra, va ser portada quasi diària. Ara només informen quan hi ha catàstrofes, malgrat que la dreta va deixar un país on es facilita el tràfic de drogues i la prostitució i no s'ha sabut combatre les maras. Com a mínim, l'actual govern d'esquerres ha obert una esperança.

A Barcelona, vostè va tornar a la poesia.

Va ser catalitzadora de tot el que vaig viure. I vaig fundar Xibalbà de Cultura, una revista en què van col·laborar Vázquez Montalbán, Horacio Vázquez-Rial...

Proposa un gènere nou: la crònica poètica.

La meva poesia la penso en forma de crònica, de viatge o d'esdeveniment. La crònica poètica és la que apunta als fets.

Això aquí s'anomena poesia de l'experiència.

Admiro José Hierro, Luis García Montero, Joan Margarit... però la poesia que reivindico se'n diferencia perquè no parla només de la pròpia experiència sinó també de la dels altres.

Ha fundat una productora cultural.

Tenim cinc exposicions itinerants. Amb una vam homenatjar Paco Candel, portant-lo a totes les escoles. Ara inaugurarem Escoles d'altres mons.

Té molt en compte els nens. Vostè va escriure el seu primer poema als nou anys.

Es titulava 50.000 graus sota zero. Vaig seure a la porta de casa esperant una manifestació de l'existència de Déu. Vaig concloure que això no era més que una fantasia de l'home. Que Déu acabaria quan l'home desaparegués. Mai he retocat aquell poema. I era un nen.